 |
| La fotografia està presa de flickr.com/photos/cubagallery/ |
Comentari per Joan Uribe, col·lega al Departament d'Antropologia Social de laUB.
A PROPÒSIT DE L'ESPAI ANTROPOLÒGIC EN MERLEAU-PONTY
Manuel Delgado
Si ho interpreto bé, la noció de espai en Michel de Certeau li serveix per al.ludir a la renúncia a un lloc considerable com a propi, o a un lloc que s'ha esfumat per donar pas a la pura possibilitat de lloc, per esdevenir tot ell llindar o frontera. La noció d'espai remetria aleshores a l'extensió o distància entre dos punts, exercici dels llocs fent societat entre ells, però que no dóna com a resultat un lloc, sinó tan sols, com a màxim, un trànsit, una ruta. El que s'oposa a l'espai és la marca social del sòl, el dispositiu que expressa la identitat del grup, el que una comunitat donada creu que ha de defensar contra les amenaces externes i internes, dient-ho amb una paraula, un territori. Si el territori és un lloc ocupat, l'espai és sobretot un lloc practicat. Al lloc tingut per propi per algú sol assignar-se’l un nom mitjançant el qual un punt en una ruta rep des de fora el mandat de significar. L'espai, en canvi, no té un nom que exclogui tots els altres noms possibles: és un text que algú escriu, però que ningú podrà llegir mai, un discurs que només pot ser dit i que només és audible en el moment mateix es ser emès.
És aleshores que
es pot suggerir una analogia entre la dicotomia lloc versus espai en Michel de
Certeau i la proposada per Maurice Merleau-Ponty d'espai geomètric versus espai
antropològic, que trobes a Fenomelogía de
la percepción (Península). Com la del lloc, l’espacialitat geomètrica és
homogènia, unívoca, isòtropa, clara i objectiva. El geomètric és un espai
indiscutible. Hi una cosa o aquí o és allà, en qualsevol cas sempre és al seu
lloc. L’espacialitat antropològica, en canvi, és vivencial i fractal. Mentre
conforma un espai existencial, posa de manifest fins a quin punt tota
existència és espacial. Certes morbiditats, com l'esquizofrènia, la neurosi o
la mania, revelen, segons Merleau-Ponty com aquesta altra espacialitat envolta
i penetra constantment les presumptes clarors de l'espai geomètric -l'«espai
honrat» en diu Merleu-Ponty-, en què tots els objectes tenen la mateixa
importància. L'espai antropològic és l'espai mític, del somni, de la infància,
de la il.lusió, però, paradoxalment, també allò mateix que la simple percepció
descobreix més enllà o abans de la reflexió.
D'aquí es deriva
el concepte -adoptat per Marc Augé també de De Certeau— de no-lloc. El no-lloc
s'oposa a tot el que pogués semblar-se a un punt identificatori, relacional i
històric: el pla, el barri, el límits del poble, la plaça pública amb la seva
església, el santuari o el castell, el monument històric ... , enclavaments
associats tots a un conjunt de potencialitats, de normatives i de interdiccions
socials o polítiques, que busquen en comú la domesticació de l'espai. El no-lloc
és un punt de passatge, un desplaçament de línies, alguna cosa -tant i fa- que
travessa els llocs i just en el moment en que els travessa. Per definició, el
que produeix un no-lloc són itineraris en filigrana en totes direccions, els
eventuals entrecreuaments entre ells serien precisament l'objecte mateix de
l'antropologia urbana. El no-lloc és l'espai del viatger diari, aquell que diu
l'espai i, fent-ho, produeix paisatges i cartografies mòbils. Aquest parlador
que fa l'espai no és altre que el transeünt. El no-lloc és just el contrari de
la utopia, però no només perquè existeix, sinó sobretot perquè no postula, sinó
que nega, la possibilitat i la desitjabilitat d'una societat orgànica i
tranquil.la.
[La fotografia està presa de flickr.com/photos/cubagallery/]
