dilluns, 27 d’abril de 2015

Desfigurant monstres


De "L'espai púrificat". Catàleg de l'exposició. F.X. Sobre la fi de l'art. La setmana tràgica, de Pedro G. Romero. Del 12 de març al 15 de maig de 2002. Arts Santa Mònica, Barcelona.

DESFIGURANT MONSTRES
Manuel Delgado

A un altre nivell, el repertori figuratiu i gestual que usaven els demolidors d’imatges i els incendiaris de temples no era nou. Ells coneixien el sistema de representació que volien desballestar i l’imitaven. Si la seva vocació era la d’acabar amb una cosmologia fins aleshores dominant, estava clar que, per dur a terme llur tasca, no tingueren cap inconvenient en assumir com a propi el seu imaginari i la seva escenografia.  El iconoclastes explicitaven una relació al mateix temps coherent i ambigua amb el sagrat, un vincle definit per la tendència a l’excés i a l’hipertrofia, en el qual el pas entre la veneració i la profanació era fàcil i no requeria coartades. El tractament de la divinitat, en aquest context definit per l’ambivalència i els dobles llenguatges, transitava entre els extrems en certa mesura complementaris de l’odi, la por, la pietat, la submissió, la procacitat...; voluntat per desemmascarar el costat profà del sagrat, al mateix temps que dèria per desvetllar la naturalesa ocultament sacramental de l’obscè, el dolor i la fúria.

Voluntat també, la de la violència iconoclasta, de dramatitzar una determinada ideologia cultural, que no era distinta de la que es volia desactivar, sinó la seva paradoxal exacerbació. No es tractava sols de cremar, assolar, linxar, amb la voluntat d’eliminar definitivament una instància considerada malsana, sinó de dir i de dir-li alguna cosa. La violència es confirmava aleshores, una vegada més, com una de les modalitats més enèrgiques i eficients de comunicació, sistema de signes que els agressors i sovint també els agredits estan sempre en condicions de descodificar, gramàtica que els actors i no poques vegades llurs víctimes saben interpretar. Això implica, en el cas de les violències iconoclastes a la Barcelona del segle XX, que els exterminadors de la impostura del sagrat coneixien a la perfecció el sistema de representació contra el què actuaven i, en molts sentits, mimaven els seus mecanismes expressius i la seva afecció per les espectacularitzacions del turment, la purificació i l’agonia.

Els temples en flames, els turments públics de sacerdots, les imatges passejades obscenament pels carrers, l’exhibició pública de mòmies de monges..., tot això estava inscrit en un ordre representacional tan barroc com el catòlic tradicional, dominat per imatges excessives i hipertrofiades, per ritus d’un fisiologisme desmesurat i groller. L’extroversió ritual i figurativa que l’Església de Roma havia estat protegint –no poques vegades a contracor– portava massa temps convertint en exageradament sensitiu el que havia de romandre separat, inaccessible, posat a distància per l’acció del temor, la fascinació o la pietat. En canvi, la institució religiosa de la cultura a Espanya havia tolerat no sols la ja de per sí inacceptable materialització del sagrat, sinó un conglomerat de pràctiques consistents en palpar, penetrar, mesurar, precisar el sagrat. Els iconoclastes foren coherents amb el sistema que pretenien enderrocar i feren l’apoteosi d’una ritualística popular de denominació catòlica basada en l’apropiació sensualista i hiperreal del sagrat, un usdefruit que exaltava allò sant al mateix temps que el sotmetia a les més atroces profanacions, i, a l’inrevés, que conferia a tot escarni el valor d’un acte de profunda devoció

A la Barcelona de les primeres dècades del segle XX, el destronament acompanyat de cops i injúries del sagrat posava l’accent no en l’ascensió, sinó en la caiguda. Però aquest rebaixament i aquesta humiliació del sacramental no eren essencialment distints dels que constituïen el culte idolàtric que s’aspirava a esborrar de la faç de la terra. Ni tan sols eren permutacions de la jerarquia divina que els carnavals i altres ritus populars d’inversió simbòlica preludiessin. L’entranya mateixa de la religió avorrida ja era així. Cada processó, cada romeria, cada festa patronal eren ja un descens als inferns. La ira contra els temples i les imatges no en capgirava la seva eloqüència expressiva, sinó que més aviat exagerava el seu patetisme fins l’espant. Les mofes parodiaven el que ja era una pura paròdia. Les coses destruïdes insinuaven ja les més paoroses devastacions. No hi havia negacions d’un ordre sagrat, sinó intensificacions d’una negació sense contrapartides. Els iconoclastes degradaven despulles, incendiaven incendis, desfiguraven monstres.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch