De "L'espai púrificat". Catàleg de l'exposició. F.X. Sobre la fi de
l'art. La setmana tràgica, de Pedro G. Romero. Del 12 de març al 15 de maig de
2002. Arts Santa Mònica, Barcelona.
DESFIGURANT MONSTRES
Manuel Delgado
A un altre nivell, el repertori figuratiu i
gestual que usaven els demolidors d’imatges i els incendiaris de temples no era
nou. Ells coneixien el sistema de representació que volien desballestar i l’imitaven.
Si la seva vocació era la d’acabar amb una cosmologia fins aleshores dominant,
estava clar que, per dur a terme llur tasca, no tingueren cap inconvenient en
assumir com a propi el seu imaginari i la seva escenografia. El iconoclastes explicitaven una relació al
mateix temps coherent i ambigua amb el sagrat, un vincle definit per la
tendència a l’excés i a l’hipertrofia, en el qual el pas entre la veneració i
la profanació era fàcil i no requeria coartades. El tractament de la divinitat,
en aquest context definit per l’ambivalència i els dobles llenguatges,
transitava entre els extrems en certa mesura complementaris de l’odi, la por,
la pietat, la submissió, la procacitat...; voluntat per desemmascarar el costat
profà del sagrat, al mateix temps que dèria per desvetllar la naturalesa
ocultament sacramental de l’obscè, el dolor i la fúria.
Voluntat també, la de la violència
iconoclasta, de dramatitzar una determinada ideologia cultural, que no era
distinta de la que es volia desactivar, sinó la seva paradoxal exacerbació. No
es tractava sols de cremar, assolar, linxar, amb la voluntat d’eliminar
definitivament una instància considerada malsana, sinó de dir i de dir-li
alguna cosa. La violència es confirmava aleshores, una vegada més, com una de
les modalitats més enèrgiques i eficients de comunicació, sistema de signes que
els agressors i sovint també els agredits estan sempre en condicions de descodificar,
gramàtica que els actors i no poques vegades llurs víctimes saben interpretar.
Això implica, en el cas de les violències iconoclastes a la Barcelona del segle
XX, que els exterminadors de la impostura del sagrat coneixien a la perfecció el
sistema de representació contra el què actuaven i, en molts sentits, mimaven
els seus mecanismes expressius i la seva afecció per les espectacularitzacions
del turment, la purificació i l’agonia.
Els temples en flames, els turments públics de
sacerdots, les imatges passejades obscenament pels carrers, l’exhibició pública
de mòmies de monges..., tot això estava inscrit en un ordre representacional
tan barroc com el catòlic tradicional, dominat per imatges excessives i
hipertrofiades, per ritus d’un fisiologisme desmesurat i groller. L’extroversió
ritual i figurativa que l’Església de Roma havia estat protegint –no poques
vegades a contracor– portava massa temps convertint en exageradament sensitiu
el que havia de romandre separat, inaccessible, posat a distància per l’acció
del temor, la fascinació o la pietat. En canvi, la institució religiosa de la
cultura a Espanya havia tolerat no sols la ja de per sí inacceptable
materialització del sagrat, sinó un conglomerat de pràctiques consistents en
palpar, penetrar, mesurar, precisar el sagrat. Els iconoclastes foren coherents
amb el sistema que pretenien enderrocar i feren l’apoteosi d’una ritualística
popular de denominació catòlica basada en l’apropiació sensualista i hiperreal
del sagrat, un usdefruit que exaltava allò sant al mateix temps que el sotmetia
a les més atroces profanacions, i, a l’inrevés, que conferia a tot escarni el
valor d’un acte de profunda devoció
A la Barcelona de les primeres dècades del
segle XX, el destronament acompanyat de cops i injúries del sagrat posava l’accent
no en l’ascensió, sinó en la caiguda. Però aquest rebaixament i aquesta
humiliació del sacramental no eren essencialment distints dels que constituïen
el culte idolàtric que s’aspirava a esborrar de la faç de la terra. Ni tan sols
eren permutacions de la jerarquia divina que els carnavals i altres ritus
populars d’inversió simbòlica preludiessin. L’entranya mateixa de la religió avorrida
ja era així. Cada processó, cada romeria, cada festa patronal eren ja un
descens als inferns. La ira contra els temples i les imatges no en capgirava la
seva eloqüència expressiva, sinó que més aviat exagerava el seu patetisme fins
l’espant. Les mofes parodiaven el que ja era una pura paròdia. Les coses
destruïdes insinuaven ja les més paoroses devastacions. No hi havia negacions d’un
ordre sagrat, sinó intensificacions d’una negació sense contrapartides. Els
iconoclastes degradaven despulles, incendiaven incendis, desfiguraven monstres.
