dimecres, 24 de desembre de 2014

El cinema com a èxtasi

Maya Deren
Resposta a  Òscar Mercadé, estudiant del màster d'Antrologia i Etnografia de la UB

Mira, d’entrada has de considerar és que el cinema, el cinema mateix, és una societat. O millor dir, diverses societats. Hi trobes diverses interaccions: interaccions d'éssers humans entre si, amb el seu medi ambient social o natural, en qualsevol cas sempre amb la càmera. Un d'aquests sistemes socials és el que organitzen entre si les imatges. També podem contemplar fent societat entre ells a éssers, objectes, moments, llocs, gestos, paraules, mirades. En aquesta societat complexa els éssers humans poden relacionar-se en directe -els actors entre si, els actors amb els cineastes sobre el terreny - o en diferit - els actors i els cineastes amb els espectadors. A partir del que es veu, el cineasta tracta de transmetre precisament el que no es pot veure, el que s'amaga en el flux de les conductes: els processos, les estructures, és a dir el que és, per definició, invisible, o , com deia Kracauer, l’inobservable. Les pel.lícules mostren el que no poden mostrar les redaccions, les fotografies, els croquis, els dibuixos ... El cinema pot preservar coses del tot contràries, i en canvi igualment indispensables per a l'enteniment de la vida humana, el que està abans, entremig i després de les paraules: d'una banda el superficial, això és el que per definició li correspon al cinema com jurisdicció, que no és sinó el aparent, el que es capta "a primera vista" o "d'un cop d'ull", però també tot el contrari, el que només es pot suggerir o el que queda per dir, els sobreentesos, les insinuacions...

I, d’altra banda, no tinguis dubte que si l’ assignatura o la meva part de l’assignatura duressin més, podríem dedicar-li l’espai que pertoca a altres formes de trànsit, a més de la possessió. Entre elles, sens dubte, al cinema.

No ho dubtis. El cinema compleix funcions socials i desenvolupa tècniques de coneixement i percepció no gaire diferents de les que sol executar les pràctiques extàtiques associades a la possessió o al xamanisme en nombroses societats. El cinema, com la possessió i el xamanisme, implica alhora un sistema de representació, una visió del món i una guia per a l'acció. Com el xamanisme, el cinema desenvolupa un principi de desplaçament o viatge místic, en el decurs del qual el xaman haurà d'accedir a realitats i coneixements que són a la base constitutiva del grup, grup al qual haurà de tornar per confirmar sens dubte que l'univers és tal i com s'imagina. Com la possessió, el cinema implica la possibilitat per als humans de ser "cavalcats" per entitats abstractes de l'existència de les quals es sospita, però que mai ningú ha vist en la realitat i ni veurà. És gràcies al cinema que aquestes entitats abstractes inobservables reben l’oportunitat de fer-se carn entre nosaltres. Poca diferència entre les ombres que es projecten a la pantalla d’un cinema que la substància hectoplasmàtica de que estan fet, segons els espitirstes, les ànimes del més enllà.

En qualsevol cas, i ja que esmentes l’exercici d’escoltar l’Ovidi –gran amic; un home decent-- el cinema presenta aquesta doble virtut que té la música: al mateix temps ens posseeix i, efectivament, com la pel.lícula de Zulueta suggereix, ens arrebata.

El principi bàsic de l'experiència extàtica s'aplica als tres protagonistes de l'imaginari cinematogràfic. L'actor de l'acció plasmada en les imatges és extret de la seva realitat - abduït, es podria dir - per donar testimoni -lluny del seu temps i la seva terra- de la seva existència, a la manera dels esperits que el mèdium invoca. El mateix realitzador experimenta l'èxtasi, ja que la seva tasca és la de convertir-se en lloc d'un xoc entre mons, el allà i l'ací, en el cas del cinema documental el absolutament real i la realitat. No oblidis que aquesta associació entre cinema i èxtasi pot ser perfectament explícita. Com li deia Jean Rouch al seu cinema? Efectivament: cinema-trànsit.

Però el seu cas no és únic. Maya Deyen, la magistral cineasta avantguardista dels anys 40 de la que vaig parlar-vos divendres passat, ens oferir un mostra. De banda de la peli que us vaig deixar a l’escritori de l’ordinador sobre el vudú haità, un dels seus films d’avantguarda, “Ritual in transfigured Time”(1946), és un testimoni de com va saber entendre la intercanviabilitat entre els dominis de la creació cinematogràfica i els protocols de la possessió (la imatge del bloc és seva).

De la seva banda, en el trànsit en què roman sumit mentre roman en silenci i a les fosques davant d'una acció que viu com a veritable, l'espectador de cinema el que fa és acompanyar els protagonistes de la seva al.lucinació en els seus avatars per diferents mons paral.lels: el futur, el passat, el més enllà, el llunyà, l'amor ...; en el cas del gènere documental, el real.

Estic fent memòria de pel.lícules de cinema “psiquiàtric” per a poder afegir a la teva llista. Em venen al cap algunes absències. Per exemple “Hombre mirando al sudeste”, d’Eduardo Subiela (1987), que detesto; “Final analysis”, de Phil Joanou 1992); “El asesino de Pedralbes”, de Gonzalo Herralde; “La tête contre les murs”, de Georges Franju 1958; una d’esquizofrènia: “The Arrangement”, Elia Kazan 1969; “Family Life”, de Ken Loach, 1971. Una de les meves favorites: “Peeping Tom”, Michael Powell 1959, que és d’on treiem que les sessions de la Reina es diguin “Escopofília”; la grandiosa “Léolo”, de Jean-Claude Lauzon, 1992; imperdonable que t’oblidis de “Marat-Sade”, de Peter Brook 1967, que la vam passar fa poc a la Reina; “Mones com la Becky, de Joaquín Jordá 2000; un clàssic del free cinema: “Morgan, a Suitable Case of Treatment”, de Karel Reisz 1966; “Images”, de Robert Altman (1973). Si em ve alguna més al cap, t’ho dic. De la llista, la genial que no m’esperava: “The Cobweb”, de Vincente Minnelli.



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch