 |
| Foto de John Smierciak |
Consideracions per a Júlia Fernández, becària col·laboradora al Departament d'Antropologia Social de la UB.
ESTATS DE MASSA
Manuel Delgado
Però, Júlia, això que dius tu sobre "la
configuració d'una identitat supraindividual per mitjà de la ritualització de
pràctiques de l'acció col·lectiva, anant més enllà dels motius pels quals es
duen a terme" és el nucli de totes les perspectives desenvolupats des de
l'escola sociològica de Durkheim i Mauss que se sostenen a partir de la
superioritat ontològica atribuïda al col·lectiu sobre l'individual i, més en
concret, en la confiança en la creativitat i la intel·ligència no conscient que
emergeixen del comportament no planificat de conglomerats humans en acció, per
sobre de les que resulten de l'activitat calculadora d'individus i
organitzacions. Aquesta visió està fonamentada en el principi que reconeix la
transcendència del social sobre l'individual
Recorda el que explicava a classe
d'antropologia religiosa a propòsit del valor teòric d'efervescència
col·lectiva, gènesi mateixa de la religió, com ho explicita l'expressió fervor,
que assimila la vivència radical del sagrat a la d'un estat d'ebullició en què
l'individu deixa de ser literalment "amo de si" per quedar a
disposició de fonts d'energia percebudes com d'origen superior -fins i tot diví
o sobrehumà- en què s'hipostata la consciència col·lectiva. En aquests
oportunitats excepcionals el grup humà aconsegueix una clarividència que els
subjectes psicofísics mai podrien arribar com a tals, però també d'alliberament
de qualsevol servitud ètica. Recorda el que llegia a classe de Les formes elementals de la vida religiosa.
Era a l'activitat de les fusions humanes —les
festes, els ritus, també quan prenen continguts socials o politics, com el
nostre cas— en què Durkheim reconeixia al grup encarnat i personificat, en
conjuncions en què l'individu quedava del tot arrabassat per estats d'ànim,
pensaments i actes cent per cent col·lectius, en episodis en què es registraven
intercanvis i acords automàtics, tant mentals com pràctics, entre individus que
coneixien formes extraordinàriament poderoses de solidaritat, entesa aquesta de manera absoluta, radical, al peu de
la lletra, és a dir no només com a sentiment d'unitat basat en metes comunes,
sinó com realització física de la pròpia etimologia de la paraula, procedent
del llatí solidus -ferm, compacte,
sòlid- i aquest de l'arrel indoeuropea sol,
que indica sòlid, però sobretot soldat.
Els pensaments, les sensacions i les accions que es generen en aquests quadres
d'exaltació psíquica col·lectiva, en els quals els individus apareixen reunits
i comunicant-se de uns als altres els mateixos sentiments i les mateixes
conviccions, constitueixen l'oportunitat en què les representacions
col·lectives arribaven seva màxim grau d'intensitat, donant l'oportunitat a què
es realitzés la literalitat del cos social.
Aquesta força col·lectiva -el social en brut o potser la dimensió eminentment muscular d'allò social- era concebuda pels teòrics del Année Sociolgique en termes termodinàmics i elèctrics, una energia sense fi precís però que podia ser emprada per les dinàmiques històriques per arrossegar els esdeveniments en un sentit o en un altre. Era el que Durkheim assenyalava com "períodes de creació i renovació ..., en què els homes estableixen entre si relacions més íntimes, quan els mítings i les assemblees són més freqüents, les relacions més sòlides, els intercanvis d'idees més actius". L'exemple de les multituds festives o revolucionàries li permetia a Durkheim passar de la naturalesa social del psiquisme a la natura en última instància psíquica del social. Es subratllava de nou la importància del factor fusional, ja que és en "estat de massa" -com l'anomena Marcel Mauss - que es pot arribar a un nivell diferent i d'alguna manera superior de consciència.
