dimecres, 4 de febrer del 2015

ESCOPOFILIA. Sessió del 5-2-15

"Christmas Party", Alberto Cavalcanti (1945)
La sessió en sí la comencem amb un dels contes que conformen una autèntica obra mestre, la britànica DEAD OF NIGHT (1945), de la que fa temps ja vam veure un altre dels episodis, també, com aquest, dirigir per un tipus interesantissim, que va començar de la mà de les avantguardes i que després va anar fent coses al cinema comercial, molt poques, però de gran valor. Em refereixo al brasiler ALBERTO CAVALCANTI. La història que veurem és la primera, CHRISTMAS PARTY.

M'he fet el propòsit d'incloure a cada sessió alguna cosa que permeti no oblidar-nos de la importància del cinema mut. En aquest cas algun moment de MELODIE DER WELT, una mena d'experiment de WALTER RUTTMANN d'aplicar la tècnica del cinema-ull de Vertov a un exercici visual sobre el que Mauss hagués anomenat les tècniques corporals. A mi em sembla un producte ben interessant. És de 1929.

El nostre habitual recò per al cinema cutre l'omplim amb una pel·lícula de l'inefable Santos, el lluitador emmascarat emblema de tot un gènere de cinema mexicà del que ell no fou l'únic exponent, però si el més emblemàtic. En aquesta ocasió presentem algun dels memorables moments de LAS MUJERES PANTERA, de RENÉ CARDONA (1967).

Un descobriment del meu amic Fabio: LE QUATTRO GIORNATE DI NAPOLI, dirigida per NANNI LOY y que va ser candidata a l'òscar a la millor pel·lícula estrangera l'any 1962. Impressionant. Impressionant, perquè veure aquesta peli, que desconeixia, em fa caure en el compte de l'enorme deute que tenen amb ella tant "La Battaglia di Algeri", que és del 65, com "Paris brûle-t-il?", que és del 66. I impressionant també perquè recorda i reflecteix molt bé fins quin punt es de complicat i gairebé impossible sotmetre una ciutat aixecada. El film parla de la revolta dels napolitans contra l'ocupació alemanya el setembre de 1943, que va aconseguir fer-los fora després de quatre dies de lluita. Recordeu que Nàpols va ser l'única ciutat italiana que es va alliberar ella mateixa, és a dir que no va haver d'esperar l'arribada dels aliats per deslliurar-se dels invasors. Hi ha escenes realment emocionants. Us en passaré algunes.

Confesso que, si fos director de cinema i pogués permetre'm un caprici personal, faria una pel·lícula sobre la guerra civil en la que apareguessin nacionals o falangistes bons. No sé. Es un antull. Em fastídia molt aquesta mena de maniqueisme que demonitza el bàndol feixista d'una forma infantil. Trobo que això simplifica d'una manera insultant la complexitat d'aquell conflicte. Per això em va agradar "Soldados de Salamina": pel paper que fan jugar en Sánchez Mazas, un dels intel·lectuals més interessants del franquisme. El cas és que no aconsegueixo entendre què dimonis ha motivat que LA MULA fos considerada com una apologia franquista. L'he vist un munt de vegades i paraula que no la veig en lloc. L'únic "defecte" que té aquesta autèntica pel·licula maleïda és que els soldats franquistes són "normals", és a dir no apareixen caricaturitzats com un mena d'entitats perverses. Us en poso alguna escena i volsaltres direu. A mi, repeteixo, em va agradar. La va dirigir en MICHAEL RADFORD —el del "El cartero y Pablo Neruda" o "1984"— al 2011.

Un altre descobriment, STRELLA, grega, de PANOS H. KOUTRAS (2009), una història d'amor entre un home i un transexual que aquí es va titular "Strella, más que una mujer". Molt bona. Hi ha una escena que em sembla ben emocionant. Us la posaré. 

I una dels clàssic del cinema fantàstic dels 80. HELLRAISER, dirigida pel mateix que va escriure el relat de partida, CLIVE BARKER (1988). De banda de la història que explica, una mena d'apoteosi sado, el que m'entusiasma és la creació d'aquests personatges genials que són els cenobites liderats per Pinhead o d'objectes com la "clau del lament", que permet obrir escletxes entre universos. 

La que ve després la vàrem programa el mes passat, però no em va donar temps. És un dels grans èxits del bon cinema brasiler. Es titula O PAGADOR DE PROMESSAS, dirigida per ANSELMO DUARTE el 1962, i va ser Palma d'Or a Cannes, a més d'obtenir un reconeixement generalitzat com a obra mestre. Però, a més, el que interessa es la història que explica, que és la d'un home que li fa una promesa a Iansã o Santa Bárbara, una divinitat del camdomblé, d'arrossegar una gran creu de fusta des del seu poble fins el temple de Santa Bárbara a Salvador Bahia. Els responsables de l'església es neguen a admetre la presència d'un testimoni pagà i impedeixen l'accés a l'home i la seva creu. Tota la peli va de la pressió dels seguidors del candomblé —amb totes les seves connotacions socials i polítiques associades a les classes populars— per a veure reconegut el seu culte i el dret a fer seu un temple dedicat a una de les seves divinitats. Molt, molt bona. Amb un final impressionant.

Suposo que a aquestes alçades està clara la meva afecció a les pelis de SPIKE LEE. M'agraden molt. Una de les que més, SUMMER OF SAM, del 1999. La història és ja de per si interessant i és un exemple excel·lent per entendre com funcionen els mecanismes d'estigmatització dels considerats estranys. Però de banda de l'il·lustratiu del que explica, a mi el que m'interessa és la força de les seves imatges.

A més de tot això, com sempre, els esperats extres inesperats.



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch