Aquest document va ser emès per l'ICA el febrer de 2015 davant l'onada d'islamofòbia que va recòrrer Europa com a conseqüència de l'atemptat contra Charlie Hebdo el mes anterior
COMUNICAT DE L’INSTITUT CATALÀ D'ANTROPOLOGIA SOBRE L'AUGE DE L'ISLAMOFÒBIA A EUROPA
Els fets succeïts a París la primera setmana de gener han desfermat novament una onada d’hostilitat cap a les comunitats musulmanes europees. Aquesta campanya es recolza en unes suposades especificitats atribuïdes a l’Islam com a religió, civilització o cultura, atiats en debats públics sovint poc rigorosos.
Davant aquesta situació, des de l’Institut Català d’Antropologia expressem la nostra preocupació i el malestar pel to general que prenen aquests debats, que no persegueixen cap altra cosa sinó la culpabilització gradual dels musulmans europeus. Tot seguit apuntem algunes raons que, segons el nostre parer, justifiquen el rebuig a la campanya de pànic moral que s'està estenent a través d’alguns mitjans de comunicació.
En primer lloc, cal recordar que, en el cas espanyol, la islamofòbia –“hostilitat sense fonament contra els musulmans”, d'acord amb la definició clàssica aportada pel Runnymede Trust el 1997–, ha proporcionat durant anys –si no segles– innumerables mostres d’existència. Tot convida a pensar que –al ritme pautat per les necessitats de la política interior i exterior de cada època– els discursos i pràctiques islamòfobs han esdevingut un habitus per a molts conciutadans, sense importar el seu signe polític. Per tot plegat resulta més necessari que mai denunciar el mal de l’etnocentrisme, en el qual incorrem quan per exemple diagnostiquem que la barbàrie d’assassins té una base “cultural” mentre oblidem que la història d’Europa està, justament, farcida d’odi i violència cap a “l’Altre”.
Considerem imprescindible anomenar les coses pel seu nom. En molts discursos públics, l’evocació de l’Islam a partir de conceptes concrets emprats amb finalitats desqualificatives –en particular la yihad, entesa en rigor com a “esforç personal”, però traduïda sistemàticament en el sentit de “guerra”–, confirma la convicció que, al capdavall, tots els musulmans són iguals. Aquesta ficció discursiva construïda al voltant a la uniformitat bàsica de les comunitats musulmanes es repeteix perillosament com un mantra, tot i no resistir el contrast empíric. Efectivament, la diversitat de discursos i pràctiques acollides en les societats musulmanes és tan àmplia que resulta temerària qualsevol al·lusió a una essència comuna, i encara més si es configura tothora a partir del jo c d’oposicions amb uns suposats “valors” occidentals que Occident mateix no ha tingut històricament, ni té, cap problema a vulnerar quan li convé.
Al nostre país, la denúncia de la islamofòbia reclama un compromís rotund per part de musulmans i no musulmans. Com a membres de la comunitat de científics socials, el col·lectiu d’antropòlegs aplegat entorn de l’Institut Català d’Antropologia adverteix sobre la temptació de generalitzar les accions comeses per determinats individus o grups fent-ne una metàfora de les formes d’actuació de les comunitats musulmanes en el seu conjunt. La classificació dels individus a partir d’identitats concebudes com a compartiments estancs permet justificar-ne les consecucions d’uns i les incapacitats d’altres, tot dibuixant un escenari polaritzat que no existeix en la realitat. Algunes argumentacions pròpies d’una islamofòbia epistemològica es basarien, d’aquest a manera, en un presumpte “xoc de cultures” o “civilitzacions”, com formulà Huntington el 1992, oblidant així que ens trobem davant uns fenòmens –tant la islamofòbia com el yihadisme– l’anàlisi dels quals exigeix reflexionar sobre les contradiccions i les exclusions practicades per les pròpies societats europees i sobre el col·lapse del sistema polític establert al voltant dels estats-nació. Per tant, ens trobem davant un fenomen que, lluny de tractar-se d’una importació de societats perifèriques i “ancorades en l’Edat Mitjana” –un altre dels arguments repetits amb insistència, inequívocament islamòfob–, ens situa davant la responsabilitat històrica acumulada per les societats europees mateixes.
Els fets tràgics de Charlie Hebdo han revelat, tanmateix, que el sentit de l’humor no sembla que sigui universal, i que entorn de les caricatures s’ha generat un paradoxal desencontre entre formes de sacralització “religiosa” (la imatge del profeta Muhammad) i “laica” (el caràcter inviolable i absolut de la llibertat d’expressió) que, no obstant això, no coincideix amb la gastada contraposició entre “Islam” i “Occident”, com apunten molts analistes de manera interessada. En el fons, el que oculta aquesta divisió és quelcom que els esdeveniments d’aquests dies han explicitat: el convenciment de la superioritat moral de l’organització secular de la societat, presumpció hegemònica entre les elits polítiques i intel·lectuals europees. Aquesta incomprensió davant el paper exercit per les religions com un instrument i vehicle de la configuració de les comunitats humanes permet menystenir i inferioritzar els ciutadans que es regeixin per aquests criteris. Com sigui que els defensors de la ideologia secular es troben en quasi tot l’espectre polític –tot i que predominen entre posicions titllades de progressistes– una conseqüència que en deriva és que les actituds islamòfobes no són patrimoni de la ultradreta, desitjosa de trobar camps de batalla que justifiquin de nou la seva emergència, sinó que proliferen també en la resta d’opcions polítiques.
Com a antropòlegs, sentim l’obligació d’advertir que la campanya de pànic i odi que s’ha desfermat sembla tenir com a objectiu justificar –encara més– el caràcter securitari i coercitiu de les legislacions dels estats europeus. Unes legislacions que, per abordar els conflictes socials generats per un model de federació d’estats més preocupat per qüestions financeres que pels seus propis ciutadans, decideixen criminalitzar tots aquells que dissenteixen de la seva mirada aparentment secular, liberal i garantista. Pensem que en aquests moments el que està en joc és, sense anar més lluny, la construcció d’una Europa plural que permeti l’expresSió de sensibilitats múltiples.
