 |
| "Roma", Michelangelo Antonioni (1986) |
Primer, bon
any a tothom. Després, la
sessió. La comencem amb l'episodi que MICHELANGELO ANTONIONI va dedicar a ROMA
a "12 registi per 12 città" (1986). El mes passat ja vàrem veure el
que Francesco Rossi va proposar en relació a Nàpols. Seria genial que possessiu
aquesta mirada de Antonioni sobre Roma en relació amb una cosa que no sé si
algú recorda que vàrem passar ja fa temps, que és un curtmetratge "Lo sguardo de Michelangelo"(2004), on desenvolupa aquesta fascinació per l'art del Renaixement que ja
trobem aquí apuntada.
Després una
cosa ben curiosa. El 1961 el Ministerio de Vivienda espanyol va encarregar a en
JORGE GRAU un curtmetratge d'enaltiment i promoció del barri de blocs que
s'havia aixecat a Ocharcoaga al que fins aleshores havia estat un barri de
xavoles a les afores de Bilbao. El documental havia de ser exhibit abans de res
i en privat al general Franco. El cas és que el material entregat no va
resultar el desitjat i finalment se li va obligar al realitzador a un seguit de
canvis i afegits que canten moltíssim, perquè van haver-se de rodar en dies
núvols que contrastaven amb els assolellats de la primera versió. És
interessant; ha veureu. El curt es diu com el barri: OCHARCOAGA.
L'any 2003
es va convidar a 200 animadors a fer la llista de les 20 millors pel·lícules
d'animació de la història del cinema. La que va quedar primera és una que es
titula IÓZHIK V TUMANE, en català "L'eriçó a la boira", dirigida per
YURI NORSTEIN l'any 1975. La mirem i decidim —cadascú pel seu compte— si hi ha
per tant o no. La millor, la millor, no sé, però està clar que és un treball
extraordinari.
De vegades
ens han retret que no passem prou pel·lícules mudes. I potser és una critica
encertada. Com desgreuge a una pàgina de la història del cinema que no mereix
l'oblit, us convido a veure uns minuts d'un dels clàssics del cinema
expressionista: EINE NÄCHTLICHE HALLUZINATION, de ARTHUR ROBINSON (1923), que
va seguir un procés invers a l'habitual. Si molts directors alemanys —Von
Stemberg, Von Stroheim, Siodmak, Wilder, Ulmer, Lang, Sirk...— van anar a parar
als Estats Units, aquest director nord-americà va deixar el seu país per acabar
dirigint films a la UFA alemanya. Per cert, preparant el programa m'he topat
amb la necrològica que Rafael Gil li va treure a en Arthur Robinson a l'ABC de
Sevilla, quan es va morir, l'any 1935. M'ha fet gràcia. Us l'adjunto.
Com sabeu,
un dels temes que més m'interessa és el de la persecució anticomunista que es
va desfermar a Hollywood durant la guerra freda. En un determinat moment es va
tractar de demostrar el grau d'incidència que havia tingut el partit comunista
nord-americà a la industria cinematogràfica. Una de les "proves" que
es va presentar aleshores va ser aquesta pel·lícula, SONG OF RUSSIA, dirigida
inicialment per LÁSZLÓ BENEDEK i acabada per GREGORY RATOFF i estrenada l'any 1944.
El que resultava inculpatori de ser propaganda roja és que hi havia diverses
escenes en que es veien nens russos..., rient! Decididament McCarthy i el seus
havien embogit.
Se'ns ha mort en JOE COCKER. No som res,
però en nom del poc que som creiem que mereix un homenatge. Com era previsible,
li dediquem la famosa seqüència de 9 ½
WEEKS (ADRIAN LYNE, 1986) on se sent l'home cantant "Yoy can leave your
hat on". Segur que tots i totes teniu en ment la imatge de KIM BASINGER
fent-li un streeptease al MICKEY ROURKE, però de segur que no us farà res que
la mirem plegats en honor d'en Joe
La vàrem programar, però al final vaig descuidar-me de passar-la. Parlo
d'ÚLTIMAS TARDES CON TERESA, dirigida per en GONZALO HERRALDE el 1984,
versionant la novel·la d'en JUAN MARSÉ. Interessant com il·lustra les aventures
de Pijoaparte com un xarni àvid de promoció social i la seva relació amb
Teresa, una pija snob que va de psuquera. De fet, segur que qui més, qui menys
tothom coneix la història i com reflecteix una realitat sociourbana ben
interessant, de la que el protagonisme en bona mesura li correspon al Carmel
tant com a en Manolo, amb la Barcelona dels 50 com a rerefons.
Està bé que
de tant en tant algú et faci notar coses que hauries d'haver vist i no has
vist. Reconec en aquest sentit que no havia vist aquesta pel·lícula
extraordinària que és THIS IS ENGLAND, dirigida per SHABE MEADOWS el 2001. Com
a peli és realment bona i la banda sonora és genial, però a més explica una
cosa ben interessant i que molta gent ignora, que és a partir de quin moment es
va poder associar la moguda skinheads a la ultradreta i sols des del moment en
que alguns dels seus membres s'hi van apuntar. El que explica la peli és que,
en tant que moviment cultural de joves de classe obrera, els skins no van ser
mai ni fatxes ni racistes, si més no com a corrent. Ans al contrari. Esplèndida
pel·lícula. Agreixo aquest descobriment a qui me'l va fer.
Vet aquí una
altra pel·lícula important, un dels grans èxits del bon cinema brasiler. Es
titula O PAGADOR DE PROMESSAS, dirigida per ANSELMO DUARTE el 1962, i va ser
Palma d'Or a Cannes, a més d'obtenir un reconeixement generalitzat com a obra
mestre. Però, a més, el que interessa es la història que explica, que és la
d'un home que li fa una promesa a Iansã o Santa Bárbara, una divinitat del
camdomblé, d'arrossegar una gran creu de fusta des del seu poble fins el temple
de Santa Bárbara a Salvador Bahia. Els responsables de l'església es neguen a
admetre la presència d'un testimoni pagà i impedeixen l'accés a l'home i la
seva creu. Tota la peli va de la pressió dels seguidors del candomblé —amb
totes les seves connotacions socials i polítiques associades a les classes
populars— per a veure reconegut el seu culte i el dret a fer seu un temple
dedicat a una de les seves divinitats. Molt, molt bona. Amb un final
impressionant.
Podríem
fer-li un cop d'ull a A SCANNER DARKLY, dirigida per RICHARD LINKLATER (2006).
Està bé. Basada en una novel·la de PHILIP K. DICK. És interessant sobre tot per
l'ús que fa del sistema del rotoscopiat. He pensat que podem mirar els deu
primers minuts, quan en KEANU REEVES s'exhibeix amb aquell vestit multiidentitari.
Com sempre,
hi haurà abundants extres més o menys impensables.
