dilluns, 15 de desembre de 2014

"Contra els exàmens presencials"

La foto és de Francisco Villegas
Una revista universitària ja desapareguda, i de la que no conservo referència del seu nom, va emplaçar-me a dir el que pensava a propòsit dels exàmens presencials. Això és el que els hi vaig contestar. Va ser publicat l'1 de febrer de 1993.

Entre els corrents que han determinat el pensament social de les darreres dècades, dos, produïts als anys 60, destaquen per haver atès lúcidament les figures contemporànies de la dominació. L’un, encapçalat per Erving Goffman, va  interessar-se pels sistemes pràctics de control radical. L’altre , del qual l’expressió més el·loquent és Michel Foucaoult, preferí treballar en l’esbrinament genealògic de les tecnologies de sotmetiment. Totes dues escoles van assenyalar àmbits on els règims d’acatament assolien un dintell màxim d’incontestabilitat i eficàcia : la presó , la caserna. L’hospital, l’asil, el manicomi, etc… Malgrat que l’aparell educatiu no pot considerar-me  del tot aliè a aquestes jurisdiccions, les instal·lacions docents sols parcialment compleixen els requisits, com a tendències absolutizadores, que les hologarien amb les “institucions totals” goffmanianes o amb els territoris extrems del “vigilar i castigar”foucaltià”. En canvi, esiixteix  a la vida acadèmica una parcel·la que sí que reprodueix les característiques pròpies dels moderns mecanismos de coerció total: els exàmens presencials.

Al marge de la seva dubtosa qualitat com a Font d’informació sobre el saber de les persones, l’examen és u n acte ritualitzat que implica la col·locació de certs individus en una situació de total inferioritat i vulnerabilitat davant la persona o persones que els supervisen. ·En el moment de començar l’exercici les portes es tanquen i l’aula esdevé una zona absolutament aïllada de l’exterior, on el reunits assumeixen una condició similar a la t’aquarteres.


A més, els examinadors só0n, al mateix temps, isolats els uns del altres, quedant en una situació que lliteralment és la d’incomunicats. El professor distanciat ara més que mai de l’alumne- es transforma en un sentinella que delata els moviments sospitosos en el si d’un grup humà format, lògicament, per previsibles culpables perquè, dels escrutats, s’espera que aprofitin la mínima oportunitat per transgredir les normes. Les infraccions aleshores han de ser descobertes per aplicar al desobedient represàlies. Els exàmens són sempre un interrogatori amb violència, ja que l’eclaustrament i la situació d’igualitats són psicològicament viscuts per llurs víctimes com a coaccions. A més d’una indagació sobre les coses que la gent porta al cap, tot examen és, al mateix temps, també un judici a mans d’un tribunal. Al veredicte dictat, l’oscil·lació suspès/aprovat substituirà la de culpable/innocent. De qualsevol forma, tot això rebeuix a canviar. La proliferació del exàmens test implica un nou model disciplinari d’inspiració clínica. L’objectivitat científica s’utilitza per auxiliar les desacreditables formes rudimentàries de valoració o pressió. ¿Com es pot discutir un 3,657 de nota? La incorporació al codi de les ciències de l’educació de la noció de “diagnòstic”, per parlar de certes formes d’avaluar, obre unes inquietants possibilitats en el camí de la renovació pedagògica.




Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch