La ciutat tatuada

La fotografia és de  Robbie McIntosh i està presa de.flickr.com/photos/72064726@N08/

Article publicat al Quadern Central de Barcelona metròpolis mediterrània, 21 (1991), pp. 95-98

LA CIUTAT TATUADA

Manuel Delgado

La pintada és una fórmula de comunicació pertanyent al grup de les d’audiència diferida, és a dir aquella en la que el receptor del missatge és absent en el moment d'emetre's. El grafti fet al carrer obeïa a una voluntat de radicalitat expressiva vinculada a la propaganda i utilitzava el format consigna per manifestar voluntats o vindicacions. Aquest model de pintada adreçada a tots els ulls funcionava com una variant comunicativa usada per grups o individus que, pel motiu que fos, no podien accedir a les vies de reclam institucionalitzades i feien servir aquesta via publicitària per divulgar la seva paraula. Encara que ha minvat, aquesta forma, sens dubte, continua vigent i les parets més o menys nues de la nostra ciutat continuen rebent aquestes pintades-anunci, que poden manifestar reclamacions polítiques -“Independència”-, però també donar a conèixer esdeveniments socials importants -“El Jordi es casa”- o estats d’ànim particulars -“Montse, t’estimo”-

El tipus de grafit que ara per ara podem contemplar arreu a les grans ciutats, però, es correspon majoritàriament a un altre tarannà comunicatiu. Ja no es tracta de l’acte de propaganda en què algú li diu a tothom alguna cosa, i converteix una superfície en una tanca publicitària o un cartell. La manera com els actuals grups de minyonia -hereus de les penyes de la tradició i de les velles confraries del descontentament  d’altres èpoques- s’apoderen sígnicament del paisatge urbà pren el caire de tatuatge, senyal amb vocació d’indelebilitat feta a d'epidermis per aquells que precisament -com els presos i els mariners- tenen dificultats per autodefinir la seva pròpia identitat, en un medi percebut com a hostil -la pròpia vida, en realitat-, i utilitzen l’única cosa que els ofereix un mínim marge d’estabilitat: el propi cos o, en el nostre cas, el cos d’una ciutat amb què la persona vol confondre’s. En tot cas, un cop més, el tatuatge apareix com un dels mecanismes simbòlics més subtils i sofisticats d’adaptació al fracàs.

El deliri senyalitzador de les cultures juvenils urbanes no pretén dir-nos res a nosaltres, els habitants del centre invisible de la ciutat, sinó que cerca comunicar-se diferidament amb membres de societats subterrànies que desenvolupen el seu discurs fora de la llum de la normalitat  ciutadana i d’esquenes a aquest conjunt de normes que, sota el nou d’urbanitat, civilitat o civisme, han pretès convertir la convivència urbanista en una societat cortesana ampliada. La seva virtualitat comunicadora cerca la mirada -eventualment, no sempre, la resposta- d’un dels seus o del grup contrari en aquest circuit informatiu paral·lel. Moltes vegades, el contingut del missatge és indesxifrable per a qui no pertanyi al sistema social de l’emissor -heavy, skin, afterpunk...- o a la comunitat rival, igualment capaç d’orientar-se en una ciutat codificada simbòlicament de forma críptica per a tots els altres. En molts casos, l’acte sèmic de la pintada d’ara fins i tot pot haver renunciat a significar, i ha esdevingut pura gestualitat fàctica, acció comunicativa que no informa, que únicament estableix que el canal és obert i està essent utilitzat. Aleshores, els missatges gràfics, a la manera dels haikús budistes esmentats per Barthes, s’abandonen a la inutilitat semàntica de no fer altra cosa que parlar de si mateixos.

El cas més extrem -més delirant, caldria dir- és, sens dubte, el de la cultura hip-hop, que fa dels seus habitants veritables obsessos gràfics, abocats a un vertigen expressiu -una mena d’horror vacu- que fa de tot espai una temptació irresistible a la retolació immediata, quasi espasmòdica. Caldria parlar ben bé d’una “signoddicció”, és a dir, d’una dependència quasi total a la textualització de l’espai urbà, que fa de l’autor del grafit el que ells designen com un escriptor.

Aquí ja no hi ha pràcticament voluntat comunicadora més enllà de la xarxa dels propis, que abasta la totalitat de la trama urbana. El seu barroquisme escriptural no pot ser entès fora d’una encoratjada i insaciable intenció nominadora que té com a objecte no dir-li a la ciutat, sinó obligar la ciutat que sigui ella la que els digui a ells, en el sentit d’una usurpació que fa de qualsevol superfície ciutadana un mirall de comunicació narcisista. Aquest és, en darrer terme, el valor del taq, mera signatura, però també crit d’”Existeixo”, firma personal indicativa d’un trànsit del seu autor per un lloc determinat, que és posseït immediatament per un gest de pura màgia exercida mitjançant el ritu sígnic. Caldrà esperar que antropòlegs com Lapassade, entre els zulús parisencs, o com Daniel Cantero, entre els nostres nòmades del rap i el monopatí, ens donin a conèixer els seus esbrinaments en aquesta intrigant i interessantíssima parcel·la de la vida urbana, a hores d’ara pendent d’etnografiar.

El grafit actual pren suports variats que sovint prescindeixen del mur, gens predilecte de l’antiga pintada. Els seus autors opten per l’espai micro, amb la qual cosa es lliuren a una gestualitat que té molt de convulsiva: cabina telefònica, contenidor d’escombraries, paperera... El deliri semantitzador d’aquests grups socials juvenils, en tot cas, ha de ser entès com a part d’una maquinària semiotitzant, inherent a una determinada litúrgia del territori ciutadà, posta en escena, la matèria primera de la qual és la mateixa substància urbana que d’aquesta manera és emmotllada a una pauta simbòlico-relacional específica. El resultat és ben conegut: ganduls del metro embrutats per missatges inintel·ligibles, soroll gràfic, que enterboleix la inspirada harmonia suggerida pels nostres prínceps del disseny i monuments aixecats als pares i moments estel·lars de la pàtria víctimes d’intolerable sacrilegi

Potser l’Ajuntament de Barcelona fa bé perseguint i assetjant aquests entremaliats del retolador i esprai, conreadors d’una insubordinació sígnica en què la retòrica gràfica és l’arma amb què s’espatlla la imatge d’una ciutat enfollida per projectes d’estetització generalitzada. Encara que caldria fer notar que el que aquests nois i noies fan no és contradir l’escorament embellidor de les nostres autoritats municipals, sinó al contrari, dur-lo a les seves darreres conseqüències, encara que amb criteris plàstics certament dissidents, per no dir obertament sediciosos. Dit d’una altra manera, la lògica municipal -tan postmoderna, per cert- de monumentalitzar la quotidianitat resta plasmada en un model tou que podríem anomenar model maquillatge, mentre que aquest mateix dispositiu de cartografiament simbòlico-estètic pren en els sectors de l’activisme gràfic juvenil la forma més expeditiva i irreversible d’aquest mateix principi maquillador, és a dir, el model tatuatge. Els joves practicants de la insurrecció sígnica no contradiuen la voluntat cosmetitzant dels nostres capitosts, ans al contrari, tota la seva activitat consisteix precisament a obeir les consignes oficials i lliurar-se amb absolut entusiasme a “posar guapa” Barcelona..., encara que sigui a la seva manera.

L’orientació hegemònica en el que Oriol Bohigas ha anomenat «reconstrucció de Barcelona» és precisament la de sotmetre la ciutat a una mena de metàstasi semantitzadora. Es tracta de promocionar una proliferació simbòlica absoluta, preocupada a dotar de significació pràcticament tot, entenent la ciutat com un sistema referencial coherent i lògic que ha d’explicitar al màxim els elements gramaticals que fan possible la seva habitabilitat no solament física, sinó també intel·lectual. Per això, l’Ajuntament està adientment preocupada a dotar Barcelona d’aquesta altra infraestructura, feta en aquest cas de signes, que estimuli determinats sentiments d’autoidentificació i faciliti el desembrollament cognitiu a què sempre tendeix l’ordit metropolità.

Aquesta formalització semàntica es forma com una operació de significació que te l’objectiu d’acomplir una determinada funció estructuradora perceptual i de coneixement de l’experiència urbana, i que pretén crear una certa noció d’homogeneïtat de la realitat en el transeünt, quasi més que en el veí. Això queda resolt en aquesta cura que el municipi sembla que tingui en tot allò que subratlli la idea de ciutat com a macrosistema de representació i que es fa palès en una clara voluntat de, sovint sense renunciar a modalitats certament exuberants i vehements d’expressivitat, fer pensable Barcelona en termes d’un determinat imaginari que es pretén que sigui compartit.

Doncs bé, el que hem volgut fer notar és que aquesta preocupació per la producció significant que l’Ajuntament desplega és tècnicament idèntica a la que sembla que afecti aquestes societats primitives -en el sentit d’elementals- que la premsa ha etiquetat alegrement de tribus urbanes. En darrer terme, tant els uns com els altres són resultat d’un ordre de món dominat per la voluntat narcisa de convertir la ciutat en un mirall que reflecteixi un determinat univers simbòlic, capaç de determinar aquell que s’hi mira, i no a l’inrevés. Situats en llocs antagònics -el centre i les perifèries morals- l’Ajuntament i les societats juvenils insubmises es barallen per ocupar significadorament un mateix terreny on cadascun d’ells procura imposar les seves marques, i al mateix temps esborra o malmena els rastres del contrari. Les estratègies senyalitzadores s’assemblen i per això no se suporten.

El camp d’aquesta guerra entre escriptures és, en tot cas, una ciutat, que s’entén no solament com un conjunt de cases, places i carrers, sinó sobretot com una colossal superfície textual, on, en nom de la seva condició naturalment polifònica, potser tothom hauria de rebre el dret de trobar tatuada la seva vida.