JULIAN PITT-RIVERS I EL TORO DE LA VEGA
Manuel Delgado
Guardo un gran record del mestratge de Julian Pitt-Rivers. De fet, la meva vocació per l’antropologia es deu –com tantes altres coses per l’estil– a la troballa casual d’un llibre seu –Tres ensayos de antropología social (Anagrama)– oblidat per algú a les latrines del campament de reclutes de Cerro Muriano, a Còrdova, un dia de 1977, durant el meu servei militar. Després, al febrer de 1983, vaig anar a un seminari que feia per l’Institut Català d’Antropologia. Va ser ell qui va orientar-me cap un tema que ja m’interessava, però que ell va ajudar-me a formalitzar degudament des de la disciplina: els ritus de violència dins de l’univers de les cultures populars ibèriques.
Va ser seguint-lo a ell que vaig matricular-me a l’École Pratique des Hautes Études, a la Sorbonne de París. Allà vaig assistir als seus cursos d’etnologia religiosa els cursos 1984-85 i 85-86. Després, el setembre del 86, el vaig convidar a un seminari que va convidar a codirigir amb Mariano de la Cruz la Universidad Internacional Menéndez Pelayo, titulat “Los toros, enigma cultural”.
És curiós. No he pogut esborrar mai una cosa que em va dir a París, un dia que em va convidar a dinar. Ho recordo com si fos ara, segurament perquè m’ho he repetit moltíssimes vegades i ho he tingut sempre com un axioma. Parlant dels mandarinats acadèmics, en un moment se’m va quedar mirant i em va dir, de la manera més solemne: “No t’oblidis mai que qui no te enemics, no te amics”. Tenia raó. És molt important conservar i mimar als nostres millors enemics. Depenem d’ells tant com dels nostres amics, molts dels quals ho són perquè compartim enemistats.
Tornant al tema dels ritus de violència, en aquella època, en que estava preparant la meva tesina –després publicada como De la muerte de un dios (Península) i reeditada fa poc per Bellaterra–, va ser especialment revelador per a mi l’article que vaig llegir seu a Le Temps de la réflexion titulat “Le sacrifice du toureau”, on es referia de manera central al Toro de la Vega de Tordesillas, un exemple especialment il.lustratiu de l’atenció focalitzada prestada als testicles dels bòvids mascles, com al·legoria de la masculinitat inicialment indomesticada que és atreta a un parany social, que el mateix ritual simbolitza en aquest cas en forma d’una autèntica variant de la llei de fuges. La qüestió ja havia estat tracta per Joan Francesc Mira en un altre article revelador per a mi: «Toros en el norte valenciano: notas para un análisis», a una compilació fonamental per entendre tota una generació d’antropòlegs espanyols: la de Carmelo Lisón, Temas de antropología española, Akal, Madrid, pp. 107-130.
Però el cas del Toro de la Vega, tal i com l’abordava Pitt-Rivers, em semblava d’allò més eloqüent. Sobre ell escrivia, per exemple: “El joven que había dado el golpe mortal al toro era un barbudo sólido. Llevaba la señal del triunfo en la punta de la lanza: los testículos del toro. Andaba acompañado de sus ayudantes principales (...) Cruzamos el puente y subimos hasta la plaza del pueblo donde se pararon, siempre con sus trofeos en el pico de la lanza, para recibir más homenajes de los admiradores. Me han dicho que antiguamente el héroe del día abría el baile siempre con la lanza y que si se le caía sangre sobre el vestido de la chica con quien bailaba se guardaba la prenda sin lavar como un trofeo”.
Això ho podeu trobar al seu article «Fiestas populares de toros», dins Luis Díaz, ed., Etnología y folklore de Castilla y León, Junta de Comunidades, Salamanca, 1986, pp. 99-121. Per si us interessa, dins d’aquest volum hi ha un article meu sobre la prohibició de les Fiestas de San Juan a Sòria l’any 1953.
Aquest tema del valor metafòric dels testicles en determinades festes populars l’he tractat en dos articles, centrant-me en el paper dels bous a la Festa del Pi de Centelles: “Tener o no tener. Los bueyes en la Festa del Pi de Centelles”, Mediterràneo, Lisboa, 5/6 (1995), i “La métaphore des testicules. Les boeufs dans la festa del pi à Centelles, Catalogne», Cahiers ethologiques, Burdeus, 17 (1995).
