diumenge, 30 de novembre de 2014

El caganer com a blasfèmia. Consideracions per a Tomàs Delclós, d'El País

Foto de Abilio Estefania Castellanos
En Tomàs Delclós, d'El País, m'ha demanat què en pensava sobre la relació entre el renec i la figura del caganer per una cosa que estava preparant per al Quaderns de Cultura. 

El que resulta adient és l'analogia entre la figura del caganer i la blasfèmia com a pràctica lingüística, però no sé si en el sentit que suposes. Com saps, la blasfèmia, entre nosaltres, consisteix en avant posar l'expressió em cago en a qualsevol cosa santa, o acompanyar el seu nom de qualsevol adjectiu de connotacions sicalíptiques. Amb això, el cas de les blasfèmia entronca plenament amb el referent teòric del realisme groller al que es refereix Mijail Bajtin, i que consisteix en el 'passi pel cap baix', aquest descens al sòrdid i el brut en què consisteix la materialització radical de el sagrat del que parla a La cultura popular en la Edad Media y el Renacimiento (Alianza)..La blasfèmia forma part, segons Bajtin, del "llenguatge familiar de la plaça pública", que "es caracteritza per l'ús freqüent de grolleries, és a dir d'expressions i paraules injurioses, de vegades molt llargues i complicades", dirigides especialment a les divinitat, que tenien la virtut de regenerar i de renovar i que passaven a ocupar un lloc central en la lògica carnavalesca. En un altre moment de la seva obra, Bajtin empra l'exemple literari-popular del "limpiaculo" —no sé com ho traduiria al català— és a dir la capacitat de fer de qualsevol objecte, per alta que sigui la seva dignitat, i incloent els més respectables, en útil per netejar l'anus. Rabelais es fa ressò d'aquesta fixació de la cultura popular medieval i renaixentista en el capítol XIII del llibre primer de Gargantua, i Bajtin esmenta aquest moment com paradigma del destronament i la humiliació carnavalescos: el que habitualment és motiu de temor, pietat, humiliació pot servir, en un moment donat, per netejar-se el cul.

A partir d'aquí bé podríem afirmar que la blasfèmia implica una forma monstruosa però acceptada de transsubstanciació, en què els elements que serveixen com a base per al portent de la presència física de Crist en el món ja no són el pa i el vi, sinó la merda.

Aquesta mateixa lògica del embrutiment del sant en un lloc no simètric al del culte oficial, sinó instal·lant-se en el seu propi interior, el trobem en justament aquesta altra expressió dels usos de les figures religioses. Em refereixo a les al·lusions escatològiques presents en les celebracions nadalenques catalanes, com són els tiós, troncs buits al que es «fa cagar» regals per als nens la Nit Bona, i sobretot els caganers i pixadors, figures del pessebre català que al segle XVIII es localitzaven en altres zones de la conca mediterrània, com Nàpols. L'exaltació que el pessebre fa de la tendresa, l'apologia al Nen Déu, el cant als valors positius de la vida familiar és perfectament compatible amb la presència necessària d'una grolleria. Prova de com l'ordre representacional de la religiositat popular articula en el seu interior les seves pròpies caricatures i la seva escarni.

Això d'una banda. Una altra explicació —compatible del tot amb l'anterior­— és el que col·locaria el caganer en la línia del que anomenem els antropòlegs, seguint Radcliffe-Brown, "relacions burlesques". De fet, això també s'emparentaria amb la blasfèmia entesa com un insult que no pretén ofendre i que té una naturalesa del tot desideologitzada, el que expliqui que sigui del tot previsible que una persona molt creient es pugui passar el temps renegant. La teoria diria que la broma o la burla es produeix com a expressió d'una paradoxal combinació d'amistat i antagonisme. Un individu l'executa de manera en la seva interrelació amb un altre que, en un altre context qualsevol, provocaria una situació d'hostilitat, fins i tot una resposta violenta. En canvi, no succeeix així, almenys si no se superen certs límits establerts pel costum. El destinatari del tracte groller, irrespectuós o obscè així formalitzat no es dóna per al·ludit i no considera que ni tan sols se li hagi faltat el respecte degut. Amb aquesta fórmula s'estableix un llaç estructural essencialment ambivalent, en el qual es combinen la separació i la unió, l'associació i la dissociació.

Aquest tipus de relació paradoxal ha estat localitzada en nombroses societats, en general per definir cert tipus de vincle de parentiu. En el cas andalús, s'ha estudiat com les relacions burlesques poden formar part estructural de l'amistat més profunda. La relació jocosa consisteix, en aquest cas, en un improperi amb el qual es pretén posar a prova la solidesa d'una relació de confiança. Tota broma en un test a què se sotmet a algú que no acceptaria de cap manera el tracte injuriós que se li depara si hagués procedit d'una altra persona, a la manera com es pot anomenar «fill de puta», «fill de la gran puta" o "cabronàs" a una persona amb la qual es manté una vinculació de la màxima afinitat precisament per fer manifesta la seva lleialtat. Aquesta no perilla, tot i la gravetat de l'insult, un insult que, d'altra banda, l'interlocutor no interpretarà mai com a tal. La blasfèmia i el tracte irrespectuós que se li dona al conjunt del pessebre la figura del caganer, podria, a partir de tot això, conceptualitzar-se com una modalitat d'aquest mateix tipus de relació burlesca en què el destinatari del maltractament és un superior absolut, amb el qual, tot i això, es manté un relació de proximitat i familiaritat , considerada fins i tot de vegades excessiva. Aquest superior omnipresent i domèstic pot ser Déu, Crist, la Verge, els sants o, com en el cas del Nen Jesús i la resta de figures del pessebre tradicional, l'ultratge que se li ofereixi, per fort que sigui, no serà interpretat com un desacatament o una falta del respecte degut, sense que els ofesos tinguin, per així dir-ho, dret a sentir molestos i molt menys a castigar l'ofensor. 

Veig que has localitzat l'article d'en Mallart. Em vàreu treure aquest article al 26 de desembre de 1991 que es deia "Merda, cultura i societat". Si tens temps de buscar coses clàssiques sobre el caganer mira't el llibre de Ramon Violant i Simorra, El llibre de Nadal, Alta Fulla, Barcelona, 1992 [1948], pp. 147-160, o el de Joan Amades, El pessebre, Aedós, Barcelona, 1956, pp. 302-304. Mila Barruti i L. Vinyoles, li dediquen les pàgines 77-78 al seu llibre Les figures del pessebre popular, Barcelona, Altafulla, 1980. Per últim, tens un article que li vareu publicar a El Pais el 29 de desembre dins d'un especial de Quaderns que es va dir "Avatars del caganer als pessebres de Catalunya". La traducció al castellà es va publicar com "Escatología navideña catalana" a Lo próximo y lo ajeno (Icaria, Barcelona, 1991, pp. 279-284).


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch