 |
| La foto és de Marta Jara |
Comentari per als i les camarades de la Cèl·lula Ramon Casanellas del Partit dels i les Comunistes de Catalunya, enviat el 7 d'agost de 2014
EL PERILL D'UN LERROUXISME "ANTISISTEMA"
Manuel Delgado
A mesura que ens acostem al 9 de novembre i es tira per terra la teoria del procés sobiranista com a soufflé circumstancial o mercaderia negociable, el nacionalisme espanyol busca com sigui antídots per a un estat d'ànim col·lectiu creixentment il·lusionat per estrenar país i, perquè no?, potser societat. Està clar que la gran esperança d'un sollevament de les masses castellanoparlants es dilueix, vistes les magres mobilitzacions al carrer obtingudes fins ara. La via electoral tampoc es mostra gaire practicable, considerant el daltabaix que s'augura per al PP i més encara per al PSC, i la probabilitat que Ciutadans no aconsegueixi arreplegar les restes del naufragi de manera suficient.
És en aquest ordre
de coses que s'aprecia interès per part de mitjans vinculats a la dreta més
obsessionada en aturar la "ruptura de la pàtria" en endegar una
darrera estratègia política, abans de recórrer
a la força. Es tracta de forçar una lectura de certes noves dinàmiques de
reorganització de l'esquerra en clau de denúncia de l'independentisme i fre del
seu auge. Un article del 4 d'agost a elconfidencial i l'elogiosa entrevista a
Ada Colau publicada a El Mundo el proppassat diumenge en són la mostra.
L'objectiu de la maniobra és mostrar iniciatives com Guanyem Barcelona o la
irrupció de Podem a Catalunya com expressions de desafecte contra un sistema
polític, social i econòmic dominant del que el nacionalisme català en formaria
part. .
Aquest discurs
estaria fonamentat en un malentès degudament estimulat, consistent en confondre
la dreta nacionalista que hem vist empastifada de corrupció i que ha estat fins
ara la gran servidora dels interessos de la monarquia espanyola a Catalunya,
amb un catalanisme popular i d'esquerres cada cop més escorat cap a posicions
independentistes. Aquesta confusió és present a una part dels nous moviments
socials, com ho demostraren les dificultats que va tenir l'acampada del 15M a
Barcelona per incloure el dret a l'autodeterminació entre les seves
vindicacions. El mateix pel que fa sectors importants tant d'ICV com d'EUiA, que
aprofiten la mínima oportunitat per a desqualificar "els
nacionalismes" amb una retòrica idèntica a la del jacobinisme
socialdemòcrata espanyol.
D'ací se'n
desprenen distorsions interessades i carregades de mala intenció, projectades
des de posicions unionistes. D'una banda, la de Guanyem Barcelona com una
instància política i ideològica que posa el seu accent en les qüestions socials
i les considera com alienes i àdhuc contràries i incompatibles amb el projecte
d'emancipació nacional. Una cosa similar pel que fa a Podem, que genera una
valoració distinta en funció de l'escenari sobre el que actuï: si a Madrid és
un perill quasi diabòlic que cal exorcitzar, a Barcelona és un baluard de
resistència contra l'avanç de la pandèmia independentista. Aquesta deformació
tant d'un projecte com de l'altre insisteix en concebre el procés sobiranista
com una cortina de fum al servei dels interessos polítics, econòmics i
personals de les classes dominants catalanes.
Molta gent
d'esquerres ha reconegut tant en Guanyem Barcelona com en Podem la potencialitat
per organitzar la indignació popular en un sentit superador del capitalisme i
fer-ho assumint com a divisa innegociable la voluntat de posar-se en tot moment
al servei de les lluites socials reals, convertint els escons en una prolongació
natural del carrer. En aquest ordre de coses podria considerar la independència
de Catalunya com un afer discrecional en mans de cada votant i de cada escollit
per les urnes, car aquestes noves opcions atraurien gent tant independentista
com federalista, gent que ja havia estat feliçment barrejada en les diferents
lluites. No s'antulla imaginable una discussió a propòsit de la independència de
Catalunya al bell mig d'una tancada per salvar un ambulatori o entre la gent
que s'aplega per a evitar un desnonament. Tampoc resulta imaginable en aquests
contextos un qüestionament del dret a l'autodeterminació, que segurament seria
considerat un fet i prou, car no és una qüestió d'opinions, sinó de democràcia.
Ara bé. El risc és
que, en la línia intentada per la premsa més unionista, la qüestió de la independència
passi a un primer pla i ho faci en un sentit hostil. Aleshores la catàstrofe
està assegurada. Aquesta és un possibilitat real, car implica la temptació de
cercar vots en un important bossa d'electors alimentada per activistes socials
que no és que no siguin independentistes, sinó que són obertament
anti-independentistes, així com pels nuclis espanyolistes d'ICV-EUiA, però també
de votants pro-PSOE del PSC i, no es
dubti, de Ciutadans.
Si el procés
apuntés en aquesta direcció, si Guanyem i Podem assumissin aquest paper que
desitja per a ells la dreta espanyolista —fidel al famós principi "antes
roja que rota"— aleshores el que hauria fet aparició es una nova forma de
lerrouxisme: el lerrouxisme "antisistema", en condicions de fer
impossible la unitat anticapitalista i deixant el procés sobiranista en mans de
forces polítiques que no tenen cap intenció de qüestionar el model social dominant
i entenen la independència com un instrument al servei de la incorporació en
millors condicions de la burgesia financera catalana a les grans dinàmiques
globalitzadores.
Cal esperar
d'aquestes noves presències al panorama polític català el sentit de la responsabilitat
històrica que en elles recau, desoint els cants de sirena que els arriben del
nacionalisme espanyol més ranci. Les iniciatives tipus Guanyem i les
plataformes impulsades per les CUP han de redoblar esforços per a que els
processos de confluència en marxa no es frustrin. Podem ha de garantir que la
presència de personalitats com Jiménez Villarejo —contrari ja no a la
independència, sinó fins i tot al dret a decidir— no sigui significativa. Totes
les forces de l'esquerra radical, velles i noves, independentistes o no, han
d'entendre la transcendència dels moments que han de venir i han d'estar a la
seva alçada, que és la d'oportunitats transformadores úniques i de segur que
irrepetibles que seria estúpid malmenar. Si no ho fan, la història no els
perdonarà, ni jo tampoc.
