dimecres, 14 de maig de 2014

"Barcelona com a nació abortada i el fracàs de les terceres vies en el procés sobiranista". Intervenció a la taula rodona "Katalonien zwischen zwei Krisen: 1714-2014", en el Kulturfestival CinEScultura. Regensburg, el 28/4/2014

La foto prové de elperiodico.com/es/
Intervenció a la taula rodona "Katalonien zwischen zwei Krisen: 1714-2014", en el marc del Kulturfestival CinEScultura, Universität Regensburg, el 28 d'abril de 2014, amb Agustí Alcoberro, director de Museu d’Història de Catalunya, i n'Antòni Martí Monterde, de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona.

BARCELONA COM A NACIÓ ABORTADA I EL FRACÀS DE LES TERCERES VIES EN EL PROCÉS SOBIRANISTA
Manuel Delgado

En què ha consistit l'anomenat "model Barcelona"? La resposta és que no tant en una proposta morfològica i de creixement urbà al servei de l'acumulació capitalista, sinó sobre tot en la generació d'un determinat discurs, una retòrica al servei de la legitimació d'aquesta dinàmica que es presentava com urbanística quan no era més que immobiliària. Per damunt de tot, l’objectiu que la dotació simbòlica d’una capital com Barcelona va assumir és el d’aixecar un community spirit, una personalitat singular precàriament existent no tan sols per l’evidència dels fracassos i els conflictes, sinó també per un tipus d’urbanitat caracteritzada per la dispersió social, la plurietnicitat i la compartimentació provocada per l’agregat de barris singularitzats, i en gran manera autosegregats d’un centre afeblit i quasi imperceptible, que havien anat formant per al·luvió l’actual conglomerat físic i humà de la ciutat. Aquesta finalitat és explícita, i ho és fins i tot la dimensió gairebé religiosa d'una identitat unificada i centralitzada amb ecos del vell nacionalisme primordialista, tan sols que ja no basat en el passat compartit, sinó en una aposta prospectiva i pragmàtica de futur.
           
La producció de significats en què consisteix en gran part la política urbanística a Barcelona sembla orientada, en efecte, a demostrar com el medi ambient ciutadà pot ser manipulat per a fer-ne argument i reforç simbòlic d’una determinada ideologia d’identitat artificialment afavorida des d’instàncies polítiques. L’estreta aliança entre polítics i arquitectes de la qual la Barcelona dels darrers anys és alhora escenari i fruit ve a il·lustrar formidablement el caire funcionarial i institucional dels segons com a instruments de formació d’un ambient humà adequat als interessos dels primers. L’objectiu: domesticar la ciutat, “civilitzar-la”, per emprar l’expressió que usava Pasqual Maragall, encara alcalde de Barcelona, en la presentació d’un llibre de l’arquitecta Beth Galí (El País, 24 de juliol del 1998). 

El nucli del plet entre política i ciutat va ser debatut al principi del segle passat, d’una manera no coincident, en les apreciacions de dos pensadors –Joan Maragall i Eugeni d’Ors– que es plantejaren la necessitat de trobar l’essència ciutadana de Catalunya. Sobre la visió de Joan Maragall i Eugeni d’Ors a propòsit de la Catalunya-ciutat, resulta fonamental el llibre d’Eugenio Trías, La Catalunya ciutat i altres assaigs (L’Avenç, 1984). El plantejament comú d'un i l'altre va ser aquell que conduïa a una nova noció de país que trobés les arrels de la seva identitat no en singularitats històriques o en tradicions compartides, sinó en una determinada idea de civilitat de la qual Barcelona constituiria la cristal·lització potencial. Enfront de la Catalunya idíl·lica de la Renaixença, que ni era societat civil ni era Estat, i enfront d’una Espanya fracassada, Estat incapaç de vertebrar entorn seu un autèntic projecte polític integrador, Barcelona podia erigir-se com l’exemple perfecte d’una societat civil que era capaç d’existir amb eficàcia i pròsperament sense la protecció d’un Estat-nació ni sense haver d’invocar arrels idiosincràtiques pretesament mil·lenàries.

Fou aquesta realitat, susceptible de traduir-se en idea-força i model de civilització tant per a Espanya com per a Catalunya, la que va ser objecte d’elogis d’intel·lectuals com Unamuno, que havia convocat Catalunya a representar en la Ciudadasí, con letra mayúscula– y fuera de ella la función civil de gran espectáculo” (Miguel de Unamuno, “Sobre el problema catalán: Oposición de culturas”, El Mundo, 13 de febrer del 1908 (recolit dins Meditaciones y ensayos espirituales. Obras Completas, Escelicer, 1967, vol. VII, p. 454). És en aquest ambient de vindicació de la capital catalana en qualitat de punt de referència modernitzador que tant d’Ors com Maragall feren les seves interpretacions de Barcelona com un assaig de pàtria-ciutat. En els seus articles periodístics, signats amb el pseudònim de Xènius, Eugeni d’Ors concebia Barcelona com una entitat elitista i tancada, de vocació neoatenenca i organitzada geomètricament, tot plegat molt en la línia noucentista. Per contra, Joan Maragall, matisant les obsessions antiurbanes del modernisme, havia entès Barcelona com una mena de caos pactat, una cosa així com un desordre secretament racional que li provocava sentiments encontrats de frustració i fascinació. Per ambdós, en canvi, el desitjable era fer realitat una autèntica pàtria urbana, un objectiu per al qual resultava indispensable alguna cosa més que un projecte intel·lectual carregat de premonicions. El necessari era superar l’absència d’una veritable autoconsciència de ciutadania, un amor civil capaç de dotar de consistència sociohumana vertebrada sòlidament allò que no podria resultar, sense aquest requisit, més que una pura entelèquia. D’Ors ho plantejava al 1907, reclamant per a Barcelona aquest esperit que volia veure erigint-se més enllà de la mesquinesa de les existències individuals : “Però, no!...– Plató em valgui, per a recordar-vos i recordar-me, com per sobre les animetes miserables dels homes, hi ha la gran ànima de la Ciutat. I la Ciutat nostra vol ser salvada, ha de salvar-se. Podrem no convertir en Pau, en Pere, en Berenguer en homes civils. Però Barcelona, però Catalunya, han de guanyar Civilitat definitiva, així ens morim tots...” (“Entre les runes de Civilitat”, La Veu de Catalunya, 24 de gener del 1907 (dins Glossari, Edicions 62/La Caixa, 1982, p. 41). Amb més lucidesa encara ho expressava Joan Maragall amb les paraules amb què tancava un famós article seu del 1909, en què reaccionava davant de l’espectacle terrible de la Barcelona sacsejada pels esdeveniments de la Setmana Tràgica: “Aquí hi hagué potser una gran població; però per cert que mai hi ha hagut un poble.” (“Ah, Barcelona!”, La Veu de Catalunya, 1 d’octubre del 1909 (a Elogi de la paraula i altres assaigs, Edicions 62/La Caixa, 1978, p. 190).

Van haver de transcórrer nou dècades perquè els somnis contraposats de Joan Maragall –la Barcelona escindida, enfrontada, creativa..., dionisíaca– i Xènius –la Barcelona classicista, ordenada..., apol·línia– hagin trobat les vies per a la seva realització sincrètica, i ho hagin fet al servei d’un programa polític que aspira a transcendir les limitacions del nacionalisme tant català com espanyol, considerats com a caducs precisament per la seva adscripció als vells models d’identificació ètnica de base lingüística, històrica o cultural. Pasqual Maragall teoritzava aquesta herència en un capítol de Refent Barcelona (Planeta, 1979) gens casualment titulat “Més enllà del nacionalisme”, en el qual defensava una idea de país que seria, molt després, l’eix del seu programa ideològic general com a candidat finalment reeixit a la Presidència de la Generalitat, ja des del seu primer intent: una Catalunya metropolitana com a alternativa a un nacionalisme “clàssic” basat en el “sentiment de pertinença i d’adscripció propis de col·lectius més reduïts i històricament previs, com ara la família o la tribu”, que acabava transformant-se en un codi polític. O, plantejant-ho en paraules de Ferran Mascarell, responsable d’una àrea tan estratègica com la cultural a l’Ajuntament de Barcelona, una cultura entesa essencialment com a intercanvi i no com a identitat historicoantropològica (a la taula rodona “Ciudad taller-ciudad escaparate”, Ajoblanco, Barcelona, abril 1991, p. 65). En el pla simbòlic, aquesta perspectiva implicava la recuperació d’una certa tradició historiogràfica –Pierre Vilar, Manuel Arranz, Jordi Maluquer, Joaquim Albareda, entre d’altres– que veia en Barcelona l’essència d’una catalanitat alternativa a la proposada des del nacionalisme romàntic i carlí.

És difícil no relacionar l'evolució i el frustrat desenllaç d'aquest projecte d'invenció d'una nació i un nacionalisme específicament urbans, cosmopolites i cívics, com una alternativa tant al nacionalisme conservador català com al centralisme espanyolista de l'evidència que no hi haurà espai per cap tercera via en el procés sobiranista. Caldria pensar si el desemmascarament del "model Barcelona" com una mera operació urbanístico- immobiliària i de promoció turística, perduda tota coartada ideològica, ha estat un dels factors que no ha fet creïbles les propostes que, provinents del PSC i d'IC-EUiA —les forces polítiques que més van apostar per la ficció d'un nou model de cohesió basat en la mística ciutadanista-, estan apostant per un alternativa ni espanyolista, ni independentista en l'actual context polític català. Al mateix, podria ser que el despenjament d'ERC tant del govern municipal de la ciutat com dels intents per renovar el tripartit, fos una de les claus del seu creixent protagonisme i el seu previsible paper futur. No cal dir que aquesta seria una de les avantatges que, de cara a una opció d'esquerres, encarnarien les CUP, que representen moviments socials que s'han mantingut ferms impugnadors de la usurpació capitalista de la ciutat i de les seves coartades doctrinals pseudorepublicanes.

En el marc polític actual i en una prospectiva del que molt probablement desembocarà en un procés d'emancipació nacional definitiu, Barcelona podrà continuar sent cap i casal de Catalunya, però ja no, com es va intentar des de la nova ideologia urbana dels governs socialistes, la seva substituta.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch