 |
| La foto prové de elperiodico.com/es/ |
Intervenció a la taula rodona
"Katalonien zwischen zwei Krisen: 1714-2014", en el marc del Kulturfestival CinEScultura, Universität Regensburg,
el 28 d'abril de 2014, amb Agustí Alcoberro, director de
Museu d’Història de Catalunya, i n'Antòni Martí Monterde, de la Facultat de
Filologia de la Universitat de Barcelona.
BARCELONA COM A NACIÓ ABORTADA I EL FRACÀS DE
LES TERCERES VIES EN EL PROCÉS SOBIRANISTA
Manuel Delgado
En què ha consistit l'anomenat "model
Barcelona"? La resposta és que no tant en una proposta morfològica i de
creixement urbà al servei de l'acumulació capitalista, sinó sobre tot en la
generació d'un determinat discurs, una retòrica al servei de la legitimació
d'aquesta dinàmica que es presentava com urbanística quan no era més que
immobiliària. Per damunt de tot, l’objectiu que la dotació simbòlica d’una
capital com Barcelona va assumir és el d’aixecar un community spirit, una personalitat singular precàriament existent
no tan sols per l’evidència dels fracassos i els conflictes, sinó també per un
tipus d’urbanitat caracteritzada per la dispersió social, la plurietnicitat i
la compartimentació provocada per l’agregat de barris singularitzats, i en gran
manera autosegregats d’un centre afeblit i quasi imperceptible, que havien anat
formant per al·luvió l’actual conglomerat físic i humà de la ciutat. Aquesta
finalitat és explícita, i ho és fins i tot la dimensió gairebé religiosa d'una
identitat unificada i centralitzada amb ecos del vell nacionalisme
primordialista, tan sols que ja no basat en el passat compartit, sinó en una
aposta prospectiva i pragmàtica de futur.
La producció de significats en què consisteix
en gran part la política urbanística a Barcelona sembla orientada, en efecte, a
demostrar com el medi ambient ciutadà pot ser manipulat per a fer-ne argument i
reforç simbòlic d’una determinada ideologia d’identitat artificialment
afavorida des d’instàncies polítiques. L’estreta aliança entre polítics i
arquitectes de la qual la Barcelona dels darrers anys és alhora escenari i
fruit ve a il·lustrar formidablement el caire funcionarial i institucional dels
segons com a instruments de formació d’un ambient humà adequat als interessos
dels primers. L’objectiu: domesticar la ciutat, “civilitzar-la”, per emprar
l’expressió que usava Pasqual Maragall, encara alcalde de Barcelona, en la presentació d’un llibre de
l’arquitecta Beth Galí (El País, 24 de juliol
del 1998).
El nucli del plet entre política i ciutat va
ser debatut al principi del segle passat, d’una manera no coincident, en les
apreciacions de dos pensadors –Joan Maragall i Eugeni d’Ors– que es plantejaren la necessitat de trobar l’essència ciutadana de Catalunya. Sobre la visió de Joan Maragall i Eugeni d’Ors a propòsit de la
Catalunya-ciutat, resulta fonamental el llibre d’Eugenio Trías, La Catalunya ciutat i altres
assaigs (L’Avenç, 1984). El plantejament comú d'un i l'altre va ser aquell
que conduïa a una nova noció de país que trobés les arrels de la seva identitat
no en singularitats històriques o en tradicions compartides, sinó en una
determinada idea de civilitat de la qual Barcelona constituiria la
cristal·lització potencial. Enfront de la Catalunya idíl·lica de la Renaixença,
que ni era societat civil ni era Estat, i enfront d’una Espanya fracassada,
Estat incapaç de vertebrar entorn seu un autèntic projecte polític integrador,
Barcelona podia erigir-se com l’exemple perfecte d’una societat civil que era
capaç d’existir amb eficàcia i pròsperament sense la protecció d’un Estat-nació
ni sense haver d’invocar arrels idiosincràtiques pretesament mil·lenàries.
Fou aquesta realitat, susceptible de
traduir-se en idea-força i model de civilització tant per a Espanya com per a
Catalunya, la que va ser objecte d’elogis d’intel·lectuals com Unamuno, que havia convocat Catalunya a “representar en la Ciudad –así,
con letra mayúscula– y fuera de ella la función civil de gran espectáculo” (Miguel
de Unamuno, “Sobre el problema catalán: Oposición de culturas”, El Mundo, 13 de febrer del 1908 (recolit
dins Meditaciones y ensayos espirituales.
Obras Completas, Escelicer, 1967,
vol. VII, p. 454). És en aquest ambient de vindicació de la capital catalana en
qualitat de punt de referència modernitzador que tant d’Ors com Maragall feren les seves interpretacions
de Barcelona com un assaig de pàtria-ciutat. En els seus articles periodístics,
signats amb el pseudònim de Xènius, Eugeni d’Ors concebia Barcelona com una
entitat elitista i tancada, de vocació neoatenenca i organitzada
geomètricament, tot plegat molt en la línia noucentista. Per contra, Joan
Maragall, matisant les obsessions antiurbanes del modernisme, havia entès
Barcelona com una mena de caos pactat, una cosa així com un desordre
secretament racional que li provocava sentiments encontrats de frustració i
fascinació. Per ambdós, en canvi, el desitjable era fer realitat una autèntica
pàtria urbana, un objectiu per al qual resultava indispensable alguna cosa més
que un projecte intel·lectual carregat de premonicions. El necessari era
superar l’absència d’una veritable autoconsciència de ciutadania, un amor civil capaç de dotar de
consistència sociohumana vertebrada sòlidament allò que no podria resultar,
sense aquest requisit, més que una pura entelèquia. D’Ors ho plantejava al
1907, reclamant per a Barcelona aquest esperit que volia veure erigint-se més enllà
de la mesquinesa de les existències individuals : “Però, no!...– Plató em valgui, per a recordar-vos i
recordar-me, com per sobre les animetes miserables dels homes, hi ha la gran
ànima de la Ciutat. I la Ciutat nostra vol ser salvada, ha de salvar-se. Podrem
no convertir en Pau, en Pere, en Berenguer en homes civils. Però Barcelona,
però Catalunya, han de guanyar Civilitat definitiva, així ens morim tots...” (“Entre les runes de Civilitat”, La
Veu de Catalunya, 24 de gener del 1907 (dins Glossari, Edicions 62/La Caixa, 1982, p. 41). Amb més lucidesa
encara ho expressava Joan Maragall amb les paraules amb què tancava un famós
article seu del 1909, en què reaccionava davant de l’espectacle terrible de la
Barcelona sacsejada pels esdeveniments de la Setmana Tràgica: “Aquí hi hagué
potser una gran població; però per cert que mai hi ha hagut un poble.” (“Ah,
Barcelona!”, La Veu de Catalunya, 1
d’octubre del 1909 (a Elogi de la paraula
i altres assaigs, Edicions 62/La Caixa, 1978, p. 190).
Van haver de transcórrer nou dècades perquè els somnis
contraposats de Joan Maragall –la
Barcelona escindida, enfrontada, creativa..., dionisíaca– i Xènius –la
Barcelona classicista, ordenada..., apol·línia– hagin trobat les vies per a la
seva realització sincrètica, i ho hagin fet al servei d’un programa polític que
aspira a transcendir les limitacions del nacionalisme tant català com espanyol,
considerats com a caducs precisament per la seva adscripció als vells models
d’identificació ètnica de base lingüística, històrica o cultural. Pasqual
Maragall teoritzava aquesta herència en un capítol de Refent Barcelona (Planeta, 1979) gens
casualment titulat “Més enllà del nacionalisme”, en el qual defensava una idea
de país que seria, molt després, l’eix del seu programa ideològic general com a
candidat finalment reeixit a la Presidència de la Generalitat, ja des del seu
primer intent: una Catalunya metropolitana com a alternativa a un nacionalisme
“clàssic” basat en el “sentiment de pertinença i d’adscripció propis de
col·lectius més reduïts i històricament previs, com ara la família o la tribu”,
que acabava transformant-se en un codi polític. O, plantejant-ho en paraules de
Ferran Mascarell, responsable d’una àrea tan estratègica com
la cultural a l’Ajuntament de Barcelona, una cultura entesa essencialment com a
intercanvi i no com a identitat historicoantropològica (a la taula rodona “Ciudad
taller-ciudad escaparate”, Ajoblanco,
Barcelona, abril 1991, p. 65). En el pla simbòlic, aquesta perspectiva
implicava la recuperació d’una certa tradició historiogràfica –Pierre Vilar, Manuel Arranz, Jordi Maluquer, Joaquim Albareda, entre d’altres– que veia
en Barcelona l’essència d’una catalanitat alternativa a la proposada des del
nacionalisme romàntic i carlí.
És difícil no relacionar l'evolució i el
frustrat desenllaç d'aquest projecte d'invenció d'una nació i un nacionalisme
específicament urbans, cosmopolites i cívics, com una alternativa tant al
nacionalisme conservador català com al centralisme espanyolista de l'evidència
que no hi haurà espai per cap tercera via en el procés sobiranista. Caldria
pensar si el desemmascarament del "model Barcelona" com una mera
operació urbanístico- immobiliària i de promoció turística, perduda tota
coartada ideològica, ha estat un dels factors que no ha fet creïbles les
propostes que, provinents del PSC i d'IC-EUiA —les forces polítiques que més
van apostar per la ficció d'un nou model de cohesió basat en la mística ciutadanista-,
estan apostant per un alternativa ni espanyolista, ni independentista en l'actual
context polític català. Al mateix, podria ser que el despenjament d'ERC tant
del govern municipal de la ciutat com dels intents per renovar el tripartit, fos
una de les claus del seu creixent protagonisme i el seu previsible paper futur.
No cal dir que aquesta seria una de les avantatges que, de cara a una opció d'esquerres,
encarnarien les CUP, que representen moviments socials que s'han mantingut
ferms impugnadors de la usurpació capitalista de la ciutat i de les seves
coartades doctrinals pseudorepublicanes.
En el marc polític actual i en una prospectiva del que
molt probablement desembocarà en un procés d'emancipació nacional definitiu,
Barcelona podrà continuar sent cap i casal de Catalunya, però ja no, com es va intentar
des de la nova ideologia urbana dels governs socialistes, la seva substituta.
