La veritat com allò que és millor no saber

La foto és de Nate Robert

Consideracions per a Marta López, estudiant del Màster en Antropologia i Etnografia de la Universitat de Barcelona

La veritat com allò que és millor no saber
Manuel Delgado

Mira, Marta, la clau de tot aquest afer del secret està en un vers de Robert Frost que es diu "The Scret Sits": "We dance round in a ring and suppose, / But the secret sits in the middle and knows". Pensa en el profund d'aquest pensament: nosaltres anem girant i sempre suposem, però al centre de la nostra dansa està el secret, i el secret no suposa; es secret sap. És indispensable que busquis el número 52 de la revista Archipiélago, del 2002, consagrat monogràficament al secret. A la presentació veuràs que és un article de Ignacio Gómez de Liazo molt bo, titulat "A la luz del secreto". Allà t'ho diu clar: el secret és «un nucli incandescent» de totes les relacions socials.

La complexitat dels rols socials es desplega al mateix temps que les constants proves de la seva fragilitat. El nostre saber dels altres i el que els altres tenen de nosaltres és sempre, per definició, fragmentari, incomplet. Sempre jugant al joc de l’ésser i del semblar,  sempre intentant que els altres ens prenguin com allò, no que som, sinó que pretenem semblar. Hi ha un autor que t'interessaria seguir: André Petitat. Busca «Secret et morphogenèse sociale», Cahiers Internationaux de Sociologie, 102 (1997), pàgs. 139-160, o la seva compilació Secret et lien social. París: L’Harmattan, 2000 (el tinc; si vols te'l passo). Aquest autor estableix estableix les tres regles bàsiques d’aquest joc. Primer, la capacitat de revelar o d’amagar deliberadament representacions mentals per naturalesa invisibles; en segon lloc, la capacitat de distingir entre una versió dels esdeveniments considerada com a vertadera i una versió falsa deliberadament presentada a altri, i, en tercer lloc, la capacitat de respectar les convencions sobre quina és la ratlla que no podem traspassar a l’hora d’obtenir dels altres transparència i llegibilitat.

Hi ha un moment clau a la nostra infantesa. Cap allà els tres anys d’edat vam prendre consciència que els adults no podien llegir els nostres pensaments i vam començar a entendre la importància de controlar la nostra espontaneïtat. Aviat aprenguérem a dissimular, a mentir, el valor estratègic de les mitges veritats i dels dobles llenguatges, la importància de manegar les esquerdes que s’obren en el llenguatge i que ens permeten amagar-nos cartes sota la màniga. Des d’aleshores és possible que no haguem fet altra cosa que protegir els nostres secrets, pivotant entre els diferents estratagemes que ens ho permeten: la dissimulació, la mentida, l’ocultació. Però, com aquest mecanisme al mateix temps social i psicològic, assoleix la seva eficàcia quan d’ella depèn el benestar, la llibertat, la seguretat personal...? El lloc fonamental que ocupa el manteniment dels nostres secrets en ordre a merèixer l’acceptació dels demés es multiplica quan aquests demés, o alguns d’ells amb la capacitat per fer-ho, estan en condicions de malbaratar la nostra vida, castigar-nos o inhabilitar-nos de manera irrevocable un cop han esbrinat allò que els ocultaven. Per a tots nosaltres, de la reserva i la discreció penja la nostra avaluació pels altres, aquests altres que, en les condicions de clandestinitat imposades per una dictadura, poden esdevenir en qualsevol moment, evocant Jean-Paul Sartre, literalment l’infern. Escriu Jacques Derrida: “El secret no és alguna cosa, un contingut que caldria ocultar o guardar per a un mateix. Altri és secret perquè és un altre. Jo sóc secret, estic segregat com un altre. Una singularitat aquesta per essència segregada”. Això ho tens a una entrevista a Le Monde de l’Éducation, París», núm. 284. No sé la data exacte, però és del 2000.

           

Saps? En ve al cap la importància concedida a les contrasenyes, les paraules secretes que obren portes o forcen a conductes, el nom o l’objecte secrets, elements d’un llenguatge en certa mesura sagrat, les claus del qual no són accessibles més que a una minoria elegida. És el que avui anomenaríem password o clau que permet l’accés a una informació especialment delicada o estratègica. Pensa en la importància crucial del nom secret de Déu en les tradicions jueva i islàmica  en el primer cas, en la base de totes les variants del mite del Gòlem i, en el segon, en tota la teologia a l’entorn del Gran Nom, en què es resumeix l’essència oculta de Déu, amb textos preciosos escrits sobre el tema per Al-Gazzali o Ibn’Arabi. Es tracta d’allò que, segons Martin Buber, s’amaga darrere el subterfugi amb què Iahvé respon a Moisès quan aquest li pregunta com es diu: «Sóc el que sóc». És el nom arcànic de Qaholom que Borges imaginava a "El Aleph", escrit en la pell d’un jaguar captiu i la revelació del qual permetria a Qaholom, el darrer sacerdot de la seva piràmide, ara destruïda, ser totpoderós i alliberar el seu poble. Ara em venen al cap els Midrashim, als que es refereix Borges a "Las tres versiones de Judas", que abominen dels impios que pronuncien el Shem Hamephorash, el Secret Nom de Deu. El nom secret que Isis aconsegueix que Ra li reveli. ¡Ah, Isis! I els vels que l'oculten al temple. Has de llegir a Shiller, i Los discípulos en Sais, de Novales (Hiperion). Ara penso en  De Quincey, el que explica referint-se a l’època en què els noms de les ciutats eren secretes, esmentant el cas d’aquell romà que fou executat per haver rebel·lat el secret, un secret tan ben guardat que no ens ha arribat. S’entén –ho comentava Borges– que si algú posseïa el nom secret de Roma, posseïa Roma, perquè saber el nom d’alguna cosa és dominar-la. El nom secret de Roma era la seva autèntica muralla.

           

Els antropòlegs en saben molt d'això. Lévi-Strauss, per exemple, a Tristos tròpics (Anagrama) fa referència a l’incident en què dues nenes nambikwara disputen perquè l’una ha revelat el nom vertader de l’altra; els nambikwara mantenen amb molt de recel l’ús de noms propis entre ells, com succeeix en moltes altres societats. De fet, Lévi-Strauss pactava amb els indígenes l’ús de noms prestats o de sobrenoms. El joc de la denúncia a què s’acaben abandonant les nenes nambikwara, la gran exhibició d’allò “propi”, consisteix no a revelar noms propis, sinó a aixecar el vel que oculta una classificació i una pertinença, la inscripció en un sistema de diferències lingüisticosocials, “qui ets tu en realitat” en la dimensió més axial d’un determinat ordre del món. Els etnògrafs coneixen bé aquest fenomen, repetit cada cop que l’informant exigeix la garantia que en la monografia de camp no aparegui revelat el seu autèntic nom, sinó un pseudònim. Al seminari que esteu seguint n'han aparegut un grapat d'exemples d'això.  

Atén al que va explicar l'altre dia sobre la lògica del negatiu en el secret. Al capdavall, els secrets experimenten una tendència innata a ser revelats. Ja saps el que passa quan li demanes a algú que et guardi un secret: tens la garantia quasi absoluta que el difondrà. Elias Canetti coincidiria en això quan ens fa notar com  el secret té alguna cosa d’explosiva. Mira el capítol "El secreto", dins Masa y poder (Muchnik). Aquest esclat és justament la revelació, que implica una manera brusca de descarregar aquesta tensió, o bé perquè algú s’hi sent forçat, o bé perquè no suporta mantenir-la més temps.

Parlant d'en Canetti, fonamental la seva reflexió a propòsit de la relació entre poder i secret. En aquest text que et dic Canetti ens recorda que el secret ocupa la medul•la mateixa del poder. De fet, ens diu, el prestigi de les dictadures és degut al fet que se’ls concedeix la força concentrada del poder, és a dir, la relació entre el nombre d’aquells que afecta i el nombre d’aquells que el guarden. És més, com Michel Foucault ens recorda, al primer llibre de La voluntad de saber (Siglo XXI) el poder sols resulta tolerable en la mesura que emmascara una part fonamental del seu funcionament i dels mecanismes que el fan possible. No és que aquest principi sigui un requisit per a que els poderosos puguin exercir llur control, sinó també per a que els sotmesos assumeixin la seva pròpia subordinació, car els seria del tot inacceptable un poder completament cínic, és a dir que es s’entestés en fer creure en la seva total transparència. Ara bé, com que el secret és al bell mig d’un ordre polític qualsevol, com que el poder que el posseeix el té com el seu tresor més preuat i –mai millor dit– més ben guardat, el secret també caracteritza el nucli central de qualsevol impugnació del poder. Per això tota lluita contra el poder i pel poder també treballa a partir d’aquesta possessió i d’aquest exercici d’un altre secret: el seu. Tot aquell que vigila sempre és vigilat per un altre que guaita, i qui guaita també ho fa en secret. La dictadura s’exercia des del secret concentrat d’un poder despòtic, però, arran de terra, un petit exèrcit de desconeguts i desconegudes el desobeïen i hi conspiraven en contra. Ho feien responent a una mateixa lògica: la del silenci, la d’actuar des de les ombres.

Els poders i els contrapoders tenen en comú que tots dos amaguen sempre les seves cartes, si més no les més estratègiques, aquelles de què depèn el desenvolupament i el final d’una partida interminable. Escriu Max Weber a Economía y sociedad (FCE; busca a l'índex temàtic les entrades sobre el secret): «Tota dominació que pretengui la continuïtat és fins a cert punt secreta". Weber, en efecte, ens ensenyà la importància del fet que fos una minoria molt reduïda i exclusiva la que tingués accés a determinats sabers ben guardats dels quals depenia l’exercici de qualsevol forma d’hegemonia. Però atenció: el secret no és sols el que permet exercir una dominació, sinó el que fa possible suportar-la. Si ens despertéssim i coneguéssim el que ens oculten, ens veuríem incapaços de continuar sotmetent-nos. Vet aquí potser l’essència mateixa de tot secret: protegir-nos de la veritat i, com el títol d’una famosa pel·lícula suggereix, de tot el que aquesta veritat ens amaga. Perquè la veritat, com diu Derrida evocant Nietzsche, «és allò que més val no saber».