dimecres, 10 d’abril de 2013

Antropologia religiosa - Classe del 18/03/2013 - Presentació de Maurice Leenhardt i el seu treball sobre el do kamo entre els kanaks, amb un apunt a propòsit de l'inconcebible de la sinceritat a la nostra societat.


Vaig dedicar la classe a parlar-vos d'un llibre i d'un home: el Do Kamo (Paidós) i el seu autor, en Maurice Leenhardt, un personatge interessantíssim del que us convido a saber-ne més i que representa l'aplicació del que Marcel Mauss va ensenyar traslladant tot l'enfocament del seu oncle, Émile Durkheim, a l'antropologia i, particularment, al treball sobre el terreny. Com us vaig explicar, l'obra de Leenhardt és el resultat de la seva recerca de camp entre els kanaks de Nova Caledònia, en pos sobre tot d'un equivalent conceptual de la nostra idea de persona. Com a complement, us recomano que us mireu l'esplèndid treball que el meu companya de Departament, Andreu Viola, va fer prologant i traduïnt al català diversos textos de Leenhardt, escrits en 1942 i 1952 a propòsit d'aquesta qüestió. El volum es titula La persona a les societats primitives (Icària/ICA). Si en voleu saber més d'aquest etnòleg i sobre tot de la seva influència sobre l'antropologia postmoderna, mireu-vos el llibre que li va dedicar James Clifford: Maurice Leenhardt. Personnne et mythe en Nouvelle Calédonie (Jean Michel Place).

En relació a l'explicació de com Leenhardt es troba amb el problema d'un jo kanak completament esclatat, mancant de centre, en el que ego és un buit i que es construeix en funció de cada relació social que estableix, va sortir el tema de la manera com aquest principi de qüestionament del subjecte –és a dir d'un mateix– també ens és aplicable  a nosaltres i a la nostra pròpia societat.

És en aquestes oportunitats que no m'hi puc estar de fer referència a la meva fascinació per l'obra d'Erving Goffman i la manera com va adreçar tot l'aparell conceptual que us estic mirant de brindar a classe a propòsit de l'obra de Durkheim i l'escola de l'Année Sociologique a la vida quotidiana. Com si els conceptes sociològics de rol o de self ja fossin evidències de fins quin punt el problema del jo fragmentat i relacional que Leenhardt havia d'afrontar per fer entendre als kanaks el concepte modern d'individu fos també aplicable als nostres contextos més ordinaris. I això per molt que ens entestem en fer bona la premissa cultural predominant a la societat moderna que estableix com a inqüestionable el postulat essencialista que afirma el prevalgut absolut d'allò únic sobre el múltiple.

Recordeu que, com vaig explicar a classe –sempre establint ponts entre Leenhardt i Goffman, entre la persona kanaka i la nostra–, aquesta premissa és la que funda el principi de la sinceritat com a valor, que suposa que els continguts de la informació vehiculats en l'acte de comunicació són, poden ser o han de ser transmesos de manera perfecta i no problemàtica, sempre a partir de la presència d'un subjecte que rep estímuls i reacciona davant ells, o que els emet. Aquesta teoria concep l'existència d'un univers de la permanència, poblat d'entitats humanes estables carregades de veritat. En canvi, per a Goffman, en la interacció cada individu que participa no busca altra cosa que salvar la cara, mantenir la seva imatge, acabar sense ensurts allò que ha començat i sortir del pas de la millor manera possible.  Per a la microsociologia goffmaniana l'individu ha de ser dividit entre un personatge (caracter), que tracta d'imposar-se en cada interacció, i un intèrpret (performer), que disposa de les facultats mentals i intel·lectuals indispensables per a posar en escena aquest personatge de manera eficaç. Però, ignorant deliberadament l'intèrpret, l'estudi del qual es remet directament a la sociobiología, Goffman treballa només amb el personatge, aquell que ha de presentar-se en la immediatesa de les circumstàncies socials. És així com Goffman defineix el self com un «efecte dramàtic», el producte derivat d'una representació en situació, no gaire diferent de la descrita per Leenhardt en la seva monografia sobre Nova Caledònia. Això no vol dir que l'individu no percebi entre nosaltres el seu subjecte com una unitat no esclatada, ni tampoc que faci per defensar la seva unitat biogràfica. El que vol dir és que l'anàlisi de la situació com un conjunt de contingències, com una arena de conducta molt més que d'expressivitat o de comunicació, afebleix d'una forma irreversible aquesta idea d'unitat del propi subjecte, al mateix temps que la fa inasible per a l'investigador.

L'anàlisi goffmanià desisteix doncs de tota presumpció ontològica, de tot postulat subjetivista. De fet no hi ha pròpiament actors, sinó sols personatges. El self interaccionista ja no és una essència sinó una feina, un procés. És aquí que entra en acció el deute de Goffman amb la teoria de Durkheim a propòsit del ritual i el sagrat. Per a Durkheim, recordem’ho, el ritual és un acte formal, convencionalitzat, mitjançant el qual un individu reflecteix el seu respecte i la seva consideració per algun objecte de valor últim o al seu representant. Goffman s'inspira en aquest postulat en afirmar que l'ànima d'un ésser humà específic és una porció de sacralitat, una espècie d'expressió individualitzada del mana. L'ego és certament un déu, un petit déu si es vol, però a un déu que, com a tal, reclama ser honrat constantment amb tot tipus de litúrgies. Els ritus li permeten a l'individu mantenir els atributs morals propis, com l'honor, l'estima, l'orgull. D'altra banda el face work, el treball de façana, en tant que pràctica deliberada i conscient, sosté la constitució d'un subjecte únic que defensa costi el que costi la seva permanència i la seva perdurabilitat. Els ritus, elements de conducta concebuts com espais socialment definits per regles normatives específiques, estableixen aquests límits sagrats que no han de ser superats, doncs la seva vulneració posa en perill i ofèn, viola, la sempre fràgil identitat. És per aquesta causa que es postula en tot moment la sancionabilitat dels atemptats contra l'individu, car impliquen evidències de la precarietat de la nostra veritat personal, el nostre Jo essencial.

A partir d’aquest marc teòric que atorga a la ritualització un paper central –és d'això que va l'assignatura; recordeu-lo–, la interacció cara a cara és concebuda com una circumstància social en el curs de la qual els individus demostren la seva acceptació de les normes d'acceptabilitat mútua. Les relacions que els individus estableixen estan sotmeses a un joc de transformacions adaptatives que permeten acomodar les significacions a un criteri que no és mai de veritat, sinó de versemblança. En aquesta perspectiva, la qüestió de la “autèntica” identitat del subjecte i, per tant, la de la possibilitat de la sinceritat, no tenen cap lloc. La veritat no es presenta aquí com una qualitat immanent a un self que assegura i garanteix la unitat de l'individu i la possibilitat de comunicar-la als demés. Aquesta unitat és entesa com una propietat que es confereix a l'individu per una audiència que juga en l'actualitat de cada context situacional. La persona, aleshores, ja no és una entitat que se semioculta darrera els esdeveniments, sinó una fórmula variable per a comportar-se convenientment. 

Cada expressió no és, així doncs, la revelació d'una realitat interior, la presentació externa d'alguna cosa interna, la transmissió d’experiències subjectives que la persona “sincera” faria al seu interlocutor. La interpretació de les accions dels altres és possible perquè existeix un codi comunicatiu compartit, una norma que permet atribuir un sentit a tot el que l'individu fa, però les nostres actuacions requereixen ser constantment ratificades i aprovades. Aquesta fita s’obté perquè els uns i els altres no vindiquem un altra definició de nosaltres mateixos que no sigui aquella que els altres estan en disposició d'acceptar. És perquè els supòsits de l'individu sobre si mateix s'adeqüen al seu lloc normativament aprovat en el grup que la identitat reivindicada o actuada i la identitat atribuïda coincideixen. En el món d’allò creïble -que no el d’allò real- l'espontaneïtat de l'experiència és simplement inconcebible, ja que apareix socialment organitzada i reclama i obté de l'individu que estableixi la relació entre ell mateix i les coses del món d’acord amb uns principis d’acceptabilitat que no poden ser contravinguts. És així que Goffman condueix fins a les últimes conseqüències l’antipsicologisme de Durkheim, desenmmascarant la ficció del subjecte com a reducte unificador inapel·lable que sobreviu a les lluites que la persona manté contra les constants inclemències estructurals a les que es veu sotmès a cada moment.

Espero que arribem al punt del programa que promet parlar-vos una mica més a fons de la microsociologia de Goffman, indisociable del que us estic explicant ara a propòsit de l'escola durkheimniana. Preneu-vos aquest comentari com un aperitiu i si en voleu saber més, feu-vos amb un llibre que de segur us haurà de servir en el futur: La presentación de la persona en la vida cotidiana, d'Erving Goffman (Amorrortu).

[La fotografia és dels fundadors de la missió protestant Do Neva, impulsada per Maurice Leenhardt a Nova Caledònia el 1903]



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch