Una de les pràctiques més abominables de la policia feixista era la de no
conformar-se amb perseguir els opositors, sinó que, un cop capturats i posats a
bon recaude, havia de generar una mena de cercle de pressions i pors a l’entorn
del militant detingut. Es donava per descomptat que el membre de la resistència
que havia estat localitzat i castigat havia contaminat, per dir-ho així, el seu
entorn personal, constituït per veïns, amics, companys de feina o estudis i,
naturalment, familiars. S’entenia que el militant no era mai un problema aïllat
i que empresonar-lo sols el posava fora de joc, perquè tot el seu entorn
participava de la “malaltia” i era un factor de perill que calia controlar. Com
si es tractés d’un tuberculós, calia escrutar que les persones que havien estat
en contacte amb l’empresonat no haguessin estat també inoculades del bacteri
subversiu. A més, com passa ara, era important que el càstig de l’enemic de l’estat
fos també aplicat subsidiàriament als sues afins.
El cas dels familiars era especialment dur, perquè la policia política s’ocupava
de pressionar-la perquè anés amb compte amb el que feia i deia, jugulant així
que se sentis temptada d’entrar en contacte amb l’organització clandestina, si
que no en formaven ja part. Pel presoner era especialment desmoralitzador —una
autèntica tortura psicològica— saber que la policia es dedicava sistemàticament
a molestar els teus pares o la teva parella i fins i tot els teus fills, si els
tenies.
Això m’ha vingut al cap perquè revisant papers vell m’he trobar aquesta
nota que la policia li va deixar a la Petronila, la portera de casa meva a les
Cases del Drapaire, a la Gran Via, per a que li fessin arribar als meus pares. Com es veu, era l’octubre de 1975 i jo estava a la Model. Faltaven poques setmanes per a que
es morís el dictador.