dimecres, 13 de març de 2013

ESCOPOFÍLIA - Sessió del 14/3/2013


Porto ja algunes sessions presentant-vos petites delicatessen de les avantguardes cinematogràfiques llatinoamericanes, coses que em va passar l’Ángela Martínez, l’encarregada de la cosa visual del CCCB, i que estan a l’exposició permanent que és l’Arxiu XCèntric perquè el material que tenen és fastuós. Ja us he dit que mereix la pena acostar-s’hi. Ara us presento un curtmetratge del 1961, LA CIUDAD EN LA PLAYA, dirigida per un gran documentalista que encarna el cinema uruguaiana del segle XX. Es deia FERRUCCIO MUSSITELLI i tot just fa unes setmanes va morir als 85 anys.
                                                    
D’entrada, una autèntica estrena, encara que siguin deu minuts. És 50 DÍAS DE MAYO (ENSAYO PARA UNA REVOLUCIÓN), una pel.lícula d’ALFONSO AMADOR, que fa poc va guanyar el primer premi a la Muestra Cinematográfica del Atlántico a Cadis i que no es altra cosa que una successió d’intervencions a les acampades del 15-M a Madrid i València. Està molt bé, perquè conté les claus de l’èxit però també del que algú podria pensar que va ser el fracàs, si més no relatiu, dels moviments dels indignats/des. Me la van enviar en plan primícia i encara no està estrenada. Suposo que no els hi sabrà greu que us passi un petit avenç, per exemple el dels primers minuts de la pel.lícula. En serio que és molt interessant. I dóna a pensar veien les coses que es deien a la places.

Ja fa tems vaig passar-vos un moment de la versió que va fer George Sidney de l’opereta de Jeromy Kern “Show Boat” el 1951, que aquí es va titular “Magnolia”.  Era la de William Warfield cantant el tema més conegut de l’obra, “Ol’ Man River”. Crec que és just que us posi davant els ulls la primera de les versions, sens dubte la millor,  la que va dirigir un dels tipus més fascinants de l’època daurada de Hollywood, tant com director que com a personatge: JAMES WHALE (el de “Frankenstein”). És del 1936, amb el mateix títol: SHOW BOAT. Us posaré algunes escenes, però vull que us hi fixeu en el protagonista negre, que ara és  PAUL ROBENSON. Ja us n’he parlat d’aquest gran baix profund negre i us he fet sentit i veure algunes coses seves. Si us en recordeu, sempre he subratllat el seu paper com militant social, obert simpatitzant de la Unió Soviètica, que va visitar en diverses ocasions, i que va estar a Barcelona per recolzar la causa republicana. Pablo Neruda li va dedicar un poema preciós al seu “Canto General”. A part, relacionada amb pel.lícules com aquestes i la manera com sortien representats els negres, acte seguit us poso una de les obres suposadament “menors” de SPIKE LEE que mereixen una revisió:  BAMBOOZLED, del 2002. Us passaré algunes escenes molt ben aconseguides i gens menors.

Estic recuperant coses d’allò que als 80 feia MANUEL HUERGA a TV3. Trobo que certament era un bon programa. Es deia ARSENAL i us convido a que mirem una altra cosa que tenia enregistrada en VHS, que és el seu programa número 26. Està molt bé; ja veureu. És del 1983.

A finals dels 60 es van fer diversos còmics de ciència ficció amb protagonistes femenines i que configuraven una mena de subgènere que es va dir “fantaeròtic”. Hi havia la Jodelle i a Espanya va aparèixer la Supernova. D’alguna se’n va fer la versión cinematogràfica, com d’aquesta BARBARELLA, creació de Jean-François Forest, de la que farem un tast aquest dijous. El va dirigir ROGER VADIM al 1968 i la prota era JANE FONDA. Amb la seva estètica superpetada, trobo que és una peli que no ha estat prou valorada, ni tant sols pels rescatadors de rareses oblidades, i aquesta en molts sentits ho és.  No us decebrà; ja veureu.

Ni quan estaven de moda ni ara m’han agradar les simfonies rock que es va posar de moda cap allà els 70, però ara m’ha agafat una mica de nostàlgia d’alguna d’elles, com aquest TOMMY dels WHO, la versió cinematogràfica de la qual la va dirigir KEN RUSSELL el 1975. L’escena del culte miraculós a Marilyn Monroe i l’aparició d’Elthon John estan entre les que mereixen la pena.

El consabut recó cutre l’omplirà aquest dijous SANGRE DE VÍRGENES, crec que la primera pel.lícula de vampirs que es va fer a Argentina, dirigida per l’Ed Wood d’aquell país, que es deia EMILIO VIEYRA. És de 1967.

TONY SCHWARTZ és un dels grans referents mundials del treball amb so. Va dedicar gran part de la seva vida a enregistrar milers de cintes amb sons de la vida quotidiana de les ciutats nord-americanes. Va fer poques coses visuals, però una d’elles ha acabat sent un dels clàssics del màrketing polític. Aquest DAISY GIRL va ser un anunci clau per barrar-li el pas al falcó Barry Goldwater —obertament partidari de tirar-li “la bomba” als nord vietnamites— a les eleccions nord americanes del 1964.

Fa temps —ho tinc anotat: el 5 de maig de 2007— vaig voler fer-li un homenatge a Jose “Zeca” Alfonso, un músic molt bo, que formava part de la cantautòria dels anys 60-70, però la qualitat musical del qual estava molt per sobre de la mitja dels seus coetanis musicals. Té peces bellíssimes, però una d’elles va assolir una importància història: “Grandola, vila morena”, que va ser la senyal que va desencadenar la revolució de Portugal del 1974. En un acte d’ingenuitat vaig inclús preparar un karaoke aleshores per si algú s’animava a cantar-la. Al final, els únics que la coneixiem i la vàrem cantar vam ser l’Alberto i jo. Sis anys després, torna a ser un himne de lluita que s’ha sentit cantar als carrers portuguesos. Per retre-li homenatge a aquesta gran cançó i a les circumstàncies que la van fer important, alguns moments de CAPITÃES DE ABRIL, la pel.lícula que va protagonitzar i dirigir MARÍA DE MEDEIROS en homenatge a la revolució dels clavells. És del 2000. Té escenes molt xules, àdhuc emocionants.

I els habituals extres, és clar, entre els quals no sé com podré evitar dedicar-li un al Comandante.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch