dijous, 29 de novembre de 2012

Introducció a l'antropologia social - Classe del 12/11/12 - Breu iniciació a l'etnozoologia. De l'animal domesticat a l'animal domiciliat


Vaig fer-vos una petita introducció a l’etnozoologia, com un exemple de com el concepte de cultura és clau per entendre cert tipus de conductes i de processos. Us l’amplio ara. L’etnozoologia és la subdisciplina de l'antropologia que atén l'estatut que les diferents espècies animals ocupen en cada cultura. El terme va ser emprat per primera vegada el 1914 per J. Henderson i J.P. Harrington,  en un llibre titulat The Ethnozoology of the Tewa Indians, i fa referència a la consideració de la gamma de lògiques que governa les relacions entre els humans i el regne animal, amb el que la distinció és igualment cosa de cada cultura, és clar. Aquesta branca de l'etnologia parteix del supòsit segons el qual, per molt que un naturalista o un veterinari conceben com idèntic, posem per cas, un exemplar d'elefant aquí i entre els tàmil del sud de l'Índia, aquest animal no implicarà les mateixes coses per les persones educades en una cultura i en una altra, és a dir entrenades per habitar ordres diferents tant en el pla de les realitats empíriques com en de les representacions imaginàries. Això explica perquè hi ha poques monografies etnogràfiques en què no es presti atenció al paper que ocupen les bèsties en dominis tan dispars com ara la religió, la mitologia, el parentiu o l'economia, moltes vegades per demostrar la falsa compartimentació d'aquestes esferes.

Per descomptat que aquesta reclamació de competència per part dels antropòlegs a l'hora d'entendre les claus de com cada societat tracta els animals del seu entorn social i ecològic, tant domesticats com salvatges –una altra distinció culturalment pautada–, afecta aquest fenomen relativament recent -si més no pel que fa a les seves dimensions- que és del petitxisme –de l’anglès “pet”, mascota–  és a dir el dels animals, anomenats "de companyia", que han estat conduits a participar de la vida familiar i integrar-se d’alguna forma en l’esfera domèstica, el que permet parlar d’ells no tant com animals “domesticats”, sinó més aviat domiciliats. Aquest fet, que ha conegut un extraordinari auge en les quatre últimes dècades, ha portat a milions de membres de certes espècies –gossos, gats, però també altres de procedència exòtica– a incorporar-se a la vida de les urbs amb un estatus proper cada cop més al de ciutadans, el que respon a que el seu rol en les pròpies llars tendeix a semblar-se també cada vegada més al dels membres de ple dret de la unitat domèstica. Al marge dels problemes que aquesta presència que podria haver semblat intrusa fins no fa pas gaire suscita per a la convivència, la seguretat i la higiene en les ciutats, la qüestió constata que estem sent testimonis de canvis estratègics que en el codi cultural està experimentant la nostra manera de relacionar-nos amb els animals.

Durant molt de temps, l'orientació dominant en els estudis sobre el lloc dels animals en els diferents sistemes de món va ser la propiciada des del estructural-funcionalisme anglosaxó. L'òptica emprada atenia sobretot a una institució suposadament localitzada en gran quantitat de cultures ia la qual es va cridar "totemisme", que es basava en el privilegiament ritual i mitològic de certes espècies. La teoria central sobre el totemisme la va proveir Alfred Reginald Radcliffe-Brown el 1929, en un article titulat "La teoria sociològica del totemisme" (inclòs el 1974, cap. VI), en el qual se sostenia que aquest tracte singular que beneficiava a determinats animals era la conseqüència de la seva utilitat com a recurs de subsistència. Aquest tipus d'enfocaments basats en la raó pràctica han estat aplicats a l'estudi dels animals casolans a les societats occidentals contemporànies. De fet, la pròpia expressió "petitxisme" es va començar a emprar en ciències socials a arrel d'una obra de K. Szasz en el  subtítol de la qual es feia referència als "cultes pet", això és a la relació quasi protocol.lària que els urbanites tendien a mantenir consubstancial pets o mascotes, el que emparentava la seva realitat amb la del presumpte totemisme dels no menys presumptes primitius. Però aplicar els esquemes funcionalistes a la interpretació de la gairebé latria que eren objecte els animals familiars implicava forçosament una revisió dels criteris d'utilitat emprats en la valoració.

L'enigma a resoldre era com era possible que les mascotes familiars en la nostra  societat rebessin un tracte d'afecte molt semblant al que mereixia el bestiar a les societats pastores, a la manera com va ser descrit, posem per cas, per Evans-Pritchard en el seu cèlebre obra sobre els nuer del Sudan (Los nuer,  Anagrama). La veritat és que és exàctament el contrari del que passava amb els bous i vaques dels nuer, els animals que l'home occidental havia elevat a una categoria de semiciutadans eren, gairebé per definició i principi, "inútils", en el sentit de que els humans no extreien de la seva relació amb ells cap benefici ni dietètic ni de suport en tasques com la caça, el transport, l'agricultura, la guerra o la defensa, ni tan sols, com havia ocorregut en el cas dels gossos, com a mitjà de desfer-se de les escombraries familiars o dels cadàvers. I és ben cert: el cavall "no havia estat tan ben tractat ni tan adulat com des que va deixar de servir per a la guerra, en els camps o en els camins. Referent a això no s'oblidi que aquest protagonisme positiu assignat als animals que han estat entrenats en la majoria de casos per exercir la més absoluta inactivitat, és a la base mateixa de la divisió que la cultura modernitzada fa dels animals domesticats entre "inútils", i per tant mereixedors d'un tracte privilegiat, i "útils", bèsties emprades per l'alimentació o l'experimentació, objecte d'un tractament atroç i condemnats a la tortura i mort industrials en les granges o en els laboratoris.

Una altra línia seria la de com la relació entre essers humans i animals descriu sempre metafòricament relacions humà-humà, de tal forma que la domesticació sempre ha actuat  como arquetip d'altres formes de subordinació. Efectivament, l’animal domesticat i el que acabo de proposar-vos designar com a domiciliat, és la d’encarnar una segona naturalesa, que és la d'éssers socialment domats, autocontrolados i subjectes a un sistema de jerarquies. Crec que a classe ja he fet esment a la tesi doctoral a punt de presentar-se de Marta Venceslao sobre un centre d’internament per a joves delinqüents, en el que la vella metàfora dels “perros callejeros” és ben present. En paral.lel, no és casual la manera com la cultura anglosaxona es refereix als treballadors industrials: blue collar, o, per extensió, als que porten a terme treballs administratius: white collar. Se'ns permet, això sí, ensenyar de tant en tant les dents, com per donar a entendre que no hem renunciat del tot a la nostra feresa, però sempre sense oblidar el nostre suprem deure de reportar, de fer les cabrioles que la convenció ens exigeixi a cada moment i de demostrar com també nosaltres hem après no només a obrir la boca sense dir ni piu a la butaca del dentista, sinó també a reconèixer la veu del nostre amo, i, quan s'escau, a donar la poteta.

[La fotografia prové de la pàgina reservedatalltimes.com/]



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch