dijous, 11 de desembre de 2014

Les subcultures juvenils. Dissonància o ressonància?

La foto és de David Suñol
Consideracions per Alicia Santamaría, estudiant de Belles Arts de la UB

Un bon nombre d’allò que –evocant la famosa novel·la de Ghoete– anomenaríem afinitats electives podrien ser explicades a partir d’una doble tasca. D’una banda expressen una voluntat de resistir-se a una tendència excessiva a allò del que tant es parla darrerament, la globalització, un procés d’homogeneïtzació cultural que rasa les diferències i les sotmet a paràmetres d’incidència mundial. Però no és menys cert que també s’oposen a una tendència igualment poderosa cap a una heterogeneïtzació insuportable, una fragmentació galopant el resultat de la qual sols pot ser l’esmicolament de les experiències, la generalització dels vertígens davant la incertesa, la sensació d’estar sumit en una mena de turbulència constant. És segurament cert, en aquest sentit, que es pateix l’afebliment dels grans referents morals, polítics, religiosos i familiars, cada cop més desacreditats i cada cop més incapaços d’atorgar significat a una vivència crònicament desorientada del món.

És en relació a aquest quadre que les adscripcions voluntàries –del tipus que sigui– semblen constituir-se en mecanismes d’enllaç entre els subjectes psicofísics i una dimensió comunitària percebuda com cada cop més insuficient. Donen satisfacció a una necessitat de pertinença col·lectiva, però també semblen en condicions de propiciar una organització coherent del propi jo. Podríem parlar, en certa mesura, de que moltes adscripcions personals expressen una mena de complexofòbia, una síndrome de por a inseguretats de tota mena que ja no poden ser alleujades amb el paraigua protector de la religió o de les grans ideologies, i que es tradueix en la recerca sovint ansiosa d’una simplicitat vital que la família no pot oferir, malgrat que és aquesta instància la que va rebre del món modern la tasca de propiciar-la.

Entre les capes més joves de la societat, aquestes estratègies adaptatives al servei de l’articulació socio-psicològica dels individus es concreten en allò que Frank M. Thrasher anomenà, des de l’Escola de Chicago, societats intersticials, concepte aplicat aleshores sobre tot a les bandes juvenils que proliferaren a les grans ciutats nord-americanes dels anys 20. Des d’aleshores, les cultures menors que podien registrar-se subdivint el nou continent juvenil –el nivell d’autonomia del qual no ha deixat d’augmentar– ha estat un recurrent objecte per part de la sociologia i l’antropologia urbanes, sobre tot per a posar de manifest com aquestes agrupacions expressaven en termes morals i resolien en el pla simbòlic trànsits entre esferes incompatibles o contradictòries de la societat global on s’inserien, com ara obligacions escolars o laborals/lleure, feina/atur, aspiracions socials/recursos reals, família/inestabilitat emocional.

Aquest tipus de cultures juvenils de nou encuny no es limitaven a reproduir els esquemes organitzatius ni les funcions iniciàtiques o de socialització dels grups d’edat coneguts en altres societats –els grups de juvenia de la tradició europea–, ni tampoc eren pròpiament una nova edició d'allò que els historiadors han anomenat «conferies del descontentament» d’altres èpoques. Es tractava ara més aviat d'autèntiques noves formes d’etnicitat, ja no basades com fins aleshores, en vincles religiosos, idiomàtics, territorials o històrico-tradicionals, sinó molt més en paràmetres estètics i escenogràfics compartits, en xarxes comunicacionals en comú i en l’apropiació del temps i de l’espai per mitjà d’un conjunt d’estratègies de ritualització permanent o eventualment activades. Cada una d’aquestes cultures juvenils pertoca a una societat, és cert, però una societat en què la col·lectivitat humana que les constitueix ha renunciat a altres formes de legitimació, arbitratge i integració que no siguin –tret eventualment d’algun ingredient ideològic més aviat difuminat– l’exhibició pública d’elements purament estilístics : vestimenta, pentinat, dialecte, gestualitat, formes d’esbarjo, pautes alimentàries, gusts...

Vet aquí un cas en el que seria del tot precís parlar d’autèntiques associacions de consumidors, en la mesura que els individus pretendrien fundar el seu vincle a partir no de les seves condicions reals d’existència, ni dels seus interessos pràctics, sinó d’inclinacions personals que sols poden veure’s satisfetes en i per el mercat. El que assegura en aquests casos la solidaritat entre els membres d’aquesta societat i regulava les seves  interaccions externes i internes eren unes postes en escena el marc predilecte de les quals era l’espai públic que colonitzaven, ja sigui apropiant-se d’alguns dels seus indrets, ja sigui creant els seus propis itineraris en xarxa per travessar-lo. En una paraula, ens trobaríem davant grups humans integrats el criteri de reconeixement intersubjectiu dels quals no es funda en un concert entre consciències sinó entre experiències, i en el si dels quals la codificació de les aparences sembla ocupar un paper central. Cultura en aquest cas s’utilitzaria no tant per a parlar d’una manera coherent de viure, com d’una manera no menys coherent de semblar.

La vocació d’aquells que s’adhereixen a una d’aquestes cultures juvenils és sobre tot, la de ser distingits en aquell espai públic que hem vist que adopten com a propi per mitjà d’un ús intensiu i vehement. Expulsats o encara no admesos a les institucions primàries, insatisfets en el seu no-paper, surant en zones estructurals de ningú, troben en l’espai públic el paradigma mateix de la seva situació d’incertesa, de la seva liminalitat, que recorda que, al correu anterior, t'explicava que remet a la fase liminar del ritus de pas. En uns carrers en què tothom és ningú en concret o tothom en particular, assagen les seves primeres conquistes, els seus primers èxits contra l'ambigüitat estructural que els afecta.

És a dir, ja que no han pogut trobar el seu lloc en el sistema de parentiu, ni en el camp professional, en la mesura que no han trobat un consol en les grans idees polítiques o religioses, en tant que esperen ser admesos en el futur que ells representen i en què el lloc que han deixat a la infància és ja irrecuperable, procuren ser a l’espai públic el que la vida social ja i encara no els deixa ser: algú. El seu aparat estètic els permeten operar una segregació perceptual, crear un diferencial semàntic sobre un plànol de fons que no és monocrom ni homogeni, sinó, al contrari, hiperdivers, heterotòpic, impredictible. En un domini de l’alteritat generalitzada, és aspiren a ser identificats, localitzats, detectats amb claredat. Al damunt d’aquest escenari caòtic que són els espais públics urbans, ells aconsegueixen suscitar un focus d’organicitat, una colònia, una possibilitat de reconeixement mutu en un maremàgnum tot ell fet de desconegut inindentificables.

És això el que justifica la recerca d’elements conductuals, vestimentaris, protocol·laris, estilístics, lingüístics que resulten deliberadament nous, exòtics, futuristes, rupturistes, revolucionaris, que aparentment trenquen amb la tradició. També pertanyen a aquest ordre de costa la localització de punts arrencats a la indiferència, i per això regalimant possibilitats i significats. El resultat és el sentiment exhibit de superioritat en la presentació del jo, l’arrogància d’aquells que ostenten en públic posseir el que els demés vianants no posseeixen: el privilegi de ser una sola cosa.

Per molt que puguin integrar elements de rebel·lia dins la seva retòrica, la seva tasca no és denunciar els mecanismes institucionalitzats que pretenen fer de les societats metropolitanes alguna cosa semblada a un organisme integrat. Al contrari, el que venen a fer és posar de manifest la insuficiència crònica d’aquests mecanismes d'integració que pretenen, i procuren reparar-los a través de modalitats experimentals –n'aparença alternatives, sovint presumint d’«autònomes»– d’incorporació als espais i les cadències de la societat i la política. Aquests àmbits de l’ordre social i polític són, a més, posats a través seu a prova, sotmesos a tota mena de forçaments i pressions. Són, així doncs mecanismes d’agenciament, d’estratificació i de sedimentació, si bé provisionals i en període de prova, en què s’assagen nous codis de significació i nous dissenys per el canvi social.

El seu paper, tal i com l’Escola de Chicago havia advertit, és essencialment de territorialització, és a dir de creació, control i protecció de territoris que han quedat al marge de l’acció tant de la instrumentalització econòmica com de les polítiques urbanes. Es tracta, doncs d’autèntics grups zonificadors, colonitzadors de territoris inhòspits i assilvestrats de la ciutat, marcats per la indefinició dels valors i els codis, que han estat abandonats –a temps complet o sols a certes hores– del caos autorganitzat en què consisteix el carrer i del qual la seva presència allibera parcialment de la seva natura discontínua, inestable i dispersa. Gents de la frontera entre l’urbà i el polític, entre el desestructurat i l’estructurat, la tasca de la qual és la d’esdevenir pioners, exploradors o expedicionaris, aixecadors de ponts entre espais inorgànics i orgànics, responsables de tota mena d’ajustaments i reagrupaments.

Si vols començar a llegir, pots iniciar-te en el tema amb el llibre de Carles Feixa, De jóvenes, bandas y tribus (Ariel), i una bona etnografia clàssica: Los barjots, de Jean Monod (Ariel). Te n'aniré donant més coses.




Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch