diumenge, 23 de setembre de 2012

"Pensar, parlar, passar". Article publicat a "Llocs", diari del projecte TPK Art i Pensament Contemporani, l’Hospitalet de Llobregat, l'1/5/2003


Publicat a Llocs, diari del projecte TPK Art i Pensament Contemporani, amb seu a l’Hospitalet de Llobregat, tpkonline.com, el primer de maig de 2003

PENSAR, PARLAR, PASSAR
Manuel Delgado

Per definir i descriure la pràctica ordinària del vianant –aquest personatge anònim que es trasllada d’un punt a altre de la ciutat– caldria parlar de trajectòria o transcurs, a fi de subratllar com l’ús de la via pública per part dels passants implica l’aplicació d’un moviment temporal a l’espai. Un espai que en principi ja hi era es veu sacsejat per una energia temporal que el transforma, que converteix un lloc suposat com a sincrònic en una successió diacrònica de punts recorreguts. Un seguit espacial de punts és substituït per una articulació temporal de llocs. Ara, aquí; en uns moments, allà; deprés, més lluny. Podríem referir-nos –seguint Certeau– a aquesta activitat diagramàtica –línies temporals que segueix un cos que va d’aquí a allà– en termes denunciacions peatonals o també de retòriques caminatòries. Caminar ve a ser com parlar, emetre un relat, fer proposicions en forma de deportacions i èxodes, de camins i desplaçaments. Caminar és també pensar, fins al punt que tot vianant és en certa manera una mena de filòsof, abstret en els seus pensaments, que converteix llur itinerari en el seu gabinet de treball, la seva taula de despatx, el seu taller o laboratori, l’andròmina que li permet treballar. Tot caminador és també un cavil·lador: tot passejant barrina, rumia, es desplaça des del seu interior. Caminar és, per últim, transcórrer, canviar de lloc amb la sospita que, en realitat, no se’n té. Caminar realitza la literalitat del discórrer, alhora pensar, parlar, passar.

El passavolant fa alguna cosa més que anar d’un punt a un altre. Fent-ho poetitza la trama ciutadana, en el sentit que la sotmet a pràctiques mòbils que, per insignificants que poguessin semblar, fan de la trama urbana el marc per a una mena d’eloqüència geomètrica, una verbositat feta amb els elements que es va trobant al llarg de la marxa, als seus costats, paral·lelament o perpendicularment a ella. El vianant converteix els indrets pels quals transita en una geografia imaginària feta d’inclusions i exclusions, de plens i de buits, heterogenitza els espais que talla, els colonitza provisionalment a partir d’un criteri secret que els classifica en aptes i no aptes, en apropiats, inapropiats, apropiables i inapropiables. I això ho fa tant si aquest personatge peripatètic és un individu o un grup d’individus, fins i tot una multitud d’individus que acorden circular i/o aturar-se de la mateixa manera, al mateix temps, en una mateixa direcció i amb una intenció comunicacional compartida.

No sempre prenem consciència de la importància de canviar de lloc, del moment just en el que ens desplacem, com part gens banal del fet mateix d’habitar una ciutat. El camí i la ruta han de ser considerats, per aquest biaix, fets socials totals. Això és encara més clar quan l’itinerari no respon a cap necessitat estratègica i sembla gratuït, arbitrari. Les pràctiques ambulatòries dels vianants que semblen no respondre a finalitats instrumentals, aquelles que s’executen al marge de les activitats fonamentals de la vida i de les que aparentment no depèn res important –passejar, fer un tomb, donar una volta–, són aquí considerades com a recursos culturals al servei d’una especulació que és alhora social i intel·lectual, en el sentit que funcionen com a una institució social i treballen a partir d’un imaginari i d’una memòria disponibles, els materials primers dels quals són els elements dels entorns pels quals discorren. Les trajectòries que aquesta activitat tria no són mai casuals, sinó que obeeixen mapes ocults, cartografies en què figuren remarcats certs punts considerats singulars i en què s’indiquen camins, senderis i atalls que uneixen entre si aquests indrets especials en una xarxa feta de ressonàncies emocionals, d’eloqüències morals, d’evocacions...

Del passant no sabem res en realitat. A penes una altra cosa que ja ha sortit, però encara no ha arribat. És, literalment, un ésser del llindar, car el seu territori natural és el carrer, que no és sinó un passadís, un corredor entre punts fixes i estables no sols de la trama urbana, sinó també de la societat. A ell li pertoquen les mateixes característiques que a l’iniciat dels ritus de pas, individu al que és col·loca transitant entre punts estructurats de l’organigrama social, però que, mentre canvia de lloc, encarna tot el poder i el perill de l’ambigüitat.

[La imatge està pressa de nukerude.blogspot.com.es/]


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch