 |
| Sipa Press/Rex Features |
Article publicat al núm. 60 (novembre 1999) de “Debat juvenil”, la revista del Consell Nacional de la
Joventut de Catalunya
SÓN ELS RACISTES UNA RAÇA INFERIOR?
Manuel Delgado
Una de les llegendes urbanes més interessants de les suscitades darrerament
des de la fantasia mediàtica és la dels skins.
Els skins serien una mena d’associació
superperversa dedicada a tendir emboscades a marginats socials i àdhuc a
vianants indefensos. Aquest mite projecta la necessitat de que el «violent
total» existeixi realment, eximint de tota sospita de racisme als ciutadans
«normals» i permetent a més escamoteixar que una bona part d'agressions i
humil.liacions a que són sotmesos els immigrants ha estat a càrrec d’agents de
l'Estat sovint complint lleis intrínsecament racistes com la d’estrangeria.
Hi ha skins, és cert, però
aquests no són la font sinó el resultat del que d’ells es diu. La majoria de
caps rapats no van començar a ser violents i racistes fins que la pressió de
l`opinió pública va acabar per fer-los acceptar la imatge que d'ells circulava.
Insistint en que els skins són
perillosos s’ha acabat no sols per aconseguir que tots els skins acabin sent de debò perillosos, sinó que un bon nombre de
perillosos hagin adoptat trets skins
per tal de fer notar que ho són de perillosos. L’existència de «tribus»
racistes ha servit de matèria primera dels discursos del que podríem anomenar
racisme vulgar o potser racisme-espectacle, discursos proclamats pels dirigents
polítics, reproduïts periòdicament per la premsa i assumits per la majoria del
públic.
Aquests discursos imaginen una greu amenaça per la convivència social
provinent de l’activitat de grupuscles d’ideologia o estètica nazi-feixista. La
presència de tals organitzacions justifica a tota Europa iniciatives legals i
policials contra elles, que compten amb el recolzament entusiasta de la premsa
i de nombroses organitzacions civils. A Catalunya aquest espantall ha estat
agitat amb motiu dels recents aldarulls racistes de Can Anglada, atribuïts pels
mitjans de comunicació i la policia a l’acció de grups skins de fora del barri,
presentant com a caps rapats a joves amb una indumentària que ara és ja majoritària
en els barris obrers de qualsevol ciutat catalana. Fa alguns mesos, van estar
entretinguts reclamant el tancament de la Librería Europa de Barcelona i un càstig
exemplar contra Pedro Varela.
Ens trobaríem en aquests dos casos davant d’allò que Léo Strauss va
anomenar la reductio at hitlerum, o
presumpció que els racistes tenen la culpa del racisme i que aquest consisteix
sobre tot en l’activisme de grups marginals d’ultradreta. Es fàcil desvetllar l’efecte
distorsionador d’aquests relats centrats en la figura del skin o del militant neonazi com a racistes bestials. Serveixen, d’antuvi,
per a insinuar que el racisme és una qüestió de conductes, i no d’estructures.
Després, confirmen la sospita de que, en efecte, hi ha racistes, per a, immediatament tranquil·litzar-nos fent-nos
notar que són ells. És a dir, el racista sempre es l’altre. Es a més a
més un racista paròdic, una caricatura de nazi, del qual a voltes es pot
establir la gènesi de llur invenció i disseny. La llegenda dels skin heads resulta ben il.lustrativa, en
la mesura que ha consistit en proveir de trets de congruència a un moviment
bàsicament estètic i desideologitzat, sense a penes coherència interna, al que
s’ha conduït al centre de la atenció pública per a fer-lo esdevenir paradigma
del racisme diabòlic.
L’opinió pública percep d’aquesta manera el racisme com una patologia
localitzada que pot i ha de ser combatuda. De la mà d’una simplificació
absoluta, el ciutadà arriba a concebre l´«auge de la intolerància» a la manera
de una mena de western, en què uns
malvats persegueixen i maltracten a marginats als que ja de per sí es suposava
problemàtics. Els immigrants, rodamóns i travestits veuen d’aquesta manera
reforçada la seva reputació de
conflictius, puix que, «per si fos poc», provoquen l’aparició d’aquests
paràsits característicament seus que són els racistes i els neonazis. A més,
com s’insisteix en que el racisme és una qüestió d’ordre públic es pot arribar
a una conclusió paradoxal que m’enunciava en una oportunitat José Luis
Carol: contra el racisme... : més policia! Inferència sarcàstica, sobre
tot pensant en a qui sol témer més un immigrant sense papers i quins són els destinataris
de tantes de les denúncies que es recullen als informes SOS Racisme. Tenim
doncs que la figura del racista absolut
permet que els mateixos governs europeus que dicten lleis excloents, suportant-se
en constitucions racistes i xenòfobes puguin, a sobre, aparèixer públicament
com defensors de llurs víctimes.
Més enllà d’aquesta tasca de desresponsabilitzar les autoritats polítiques
i a la ciutadania en general, la reductio
at hitlerum implica una cosa molt més inquietant : ens permet
contemplar com l’esquerra i molts moviments antirracistes alimenten les seves
lliçons de moral a base de reproduir ells mateixos els mecanismes que
critiquen. Com el racisme, el virtuosisme antirracista viu sols de la sospita,
de senyalar amb el dit, de passar-se el temps xisclant «a per ell!». Dit duna
altra manera, al racista total se li
aplica el mateix principi del qual se'l suposa portador. Què es el que diu el
racista? : tota la culpa és de l’immigrant. Què
és el que diu l´antirracista vulgar? : tota
la culpa és del racista. Conclusió: suprimim-lo
–a l’un o a l’altre– i l’ordre alterat quedarà màgicament restablert. El
principi lògic d’aquesta mena d´antirracisme simplificador acaba donant tota la
raó als racistes: hi ha grups humans que són inferiors i que el millor
que podria passar és que no existissin. Per exemple, ells.
A l’hora de la veritat, fer de la lluita contra l´skin l’eix de la lluita contra el racisme suposa no sols
escamoteixar l’origen real de segregació i la injustícia, sinó que exemplifica
en què consisteix l´estigmatització, aquest mecanisme que li permet a la
majoria social o a l’estat delimitar amb claredat a una minoria com a causant
de determinats mals que afecten a la societat i que s’evitarien si aquesta
minoria fos desactivada. Els antirracistes venen a reproduir d’aquesta manera
tècniques de prejudici, estigmatització i empeitament no gaire distintes de les
que insisteixen en delatar en les altres. Es demostra que, com ha notat Pierre-André
Taguieff, «l'ordre ideològic “progressista” no té res a envejar de l'ordre
moral “reaccionari”. El consens aparent antirracista tendeix en molts aspectes
a confondre's amb aquest ordre ideològic que basat en la sospita, no viu més
que de la denúncia. L'antirracisme no és més que una forma entre d'altres de
moralisme o del “virtuosisme”. Un conjunt de receptes teòriques que permet als
bons pensadors de la conjuntura actual, sense risc ni compromís costós,
dispensar classes de moral».
