diumenge, 20 de febrer del 2022

Són els racistes una raça inferior?


Sipa Press/Rex Features 

Article publicat al núm. 60 (novembre 1999) de “Debat juvenil”,  la revista del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya

N ELS RACISTES UNA RAÇA INFERIOR?
Manuel Delgado

Una de les llegendes urbanes més interessants de les suscitades darrerament des de la fantasia mediàtica és la dels skins. Els skins serien una mena d’associació superperversa dedicada a tendir emboscades a marginats socials i àdhuc a vianants indefensos. Aquest mite projecta la necessitat de que el «violent total» existeixi realment, eximint de tota sospita de racisme als ciutadans «normals» i permetent a més escamoteixar que una bona part d'agressions i humil.liacions a que són sotmesos els immigrants ha estat a càrrec d’agents de l'Estat sovint complint lleis intrínsecament racistes com la d’estrangeria.

Hi ha skins, és cert, però aquests no són la font sinó el resultat del que d’ells es diu. La majoria de caps rapats no van començar a ser violents i racistes fins que la pressió de l`opinió pública va acabar per fer-los acceptar la imatge que d'ells circulava. Insistint en que els skins són perillosos s’ha acabat no sols per aconseguir que tots els skins acabin sent de debò perillosos, sinó que un bon nombre de perillosos hagin adoptat trets skins per tal de fer notar que ho són de perillosos. L’existència de «tribus» racistes ha servit de matèria primera dels discursos del que podríem anomenar racisme vulgar o potser racisme-espectacle, discursos proclamats pels dirigents polítics, reproduïts periòdicament per la premsa i assumits per la majoria del públic.

Aquests discursos imaginen una greu amenaça per la convivència social provinent de l’activitat de grupuscles d’ideologia o estètica nazi-feixista. La presència de tals organitzacions justifica a tota Europa iniciatives legals i policials contra elles, que compten amb el recolzament entusiasta de la premsa i de nombroses organitzacions civils. A Catalunya aquest espantall ha estat agitat amb motiu dels recents aldarulls racistes de Can Anglada, atribuïts pels mitjans de comunicació i la policia a l’acció de grups skins de fora del barri, presentant com a caps rapats a joves amb una indumentària que ara és ja majoritària en els barris obrers de qualsevol ciutat catalana. Fa alguns mesos, van estar entretinguts reclamant el tancament de la Librería Europa de Barcelona i un càstig exemplar contra Pedro Varela.

Ens trobaríem en aquests dos casos davant d’allò que Léo Strauss va anomenar la reductio at hitlerum, o presumpció que els racistes tenen la culpa del racisme i que aquest consisteix sobre tot en l’activisme de grups marginals d’ultradreta. Es fàcil desvetllar l’efecte distorsionador d’aquests relats centrats en la figura del skin o del militant neonazi com a racistes bestials. Serveixen, d’antuvi, per a insinuar que el racisme és una qüestió de conductes, i no d’estructures. Després, confirmen la sospita de que, en efecte, hi ha racistes, per a, immediatament tranquil·litzar-nos fent-nos notar que són ells. És a dir, el racista sempre es l’altre. Es a més a més un racista paròdic, una caricatura de nazi, del qual a voltes es pot establir la gènesi de llur invenció i disseny. La llegenda dels skin heads resulta ben il.lustrativa, en la mesura que ha consistit en proveir de trets de congruència a un moviment bàsicament estètic i desideologitzat, sense a penes coherència interna, al que s’ha conduït al centre de la atenció pública per a fer-lo esdevenir paradigma del racisme diabòlic.

L’opinió pública percep d’aquesta manera el racisme com una patologia localitzada que pot i ha de ser combatuda. De la mà d’una simplificació absoluta, el ciutadà arriba a concebre l´«auge de la intolerància» a la manera de una mena de western, en què uns malvats persegueixen i maltracten a marginats als que ja de per sí es suposava problemàtics. Els immigrants, rodamóns i travestits veuen d’aquesta manera reforçada la seva  reputació de conflictius, puix que, «per si fos poc», provoquen l’aparició d’aquests paràsits característicament seus que són els racistes i els neonazis. A més, com s’insisteix en que el racisme és una qüestió d’ordre públic es pot arribar a una conclusió paradoxal que m’enunciava en una oportunitat José Luis Carol: contra el racisme... : més policia! Inferència sarcàstica, sobre tot pensant en a qui sol témer més un immigrant sense papers i quins són els destinataris de tantes de les denúncies que es recullen als informes SOS Racisme. Tenim doncs que la figura del racista absolut permet que els mateixos governs europeus que dicten lleis excloents, suportant-se en constitucions racistes i xenòfobes puguin, a sobre, aparèixer públicament com defensors de llurs víctimes.

Més enllà d’aquesta tasca de desresponsabilitzar les autoritats polítiques i a la ciutadania en general, la reductio at hitlerum implica una cosa molt més inquietant : ens permet contemplar com l’esquerra i molts moviments antirracistes alimenten les seves lliçons de moral a base de reproduir ells mateixos els mecanismes que critiquen. Com el racisme, el virtuosisme antirracista viu sols de la sospita, de senyalar amb el dit, de passar-se el temps xisclant «a per ell!». Dit duna altra manera, al racista total se li aplica el mateix principi del qual se'l suposa portador. Què es el que diu el racista? : tota la culpa és de l’immigrant. Què és el que diu l´antirracista vulgar? : tota la culpa és del racista. Conclusió: suprimim-lo –a l’un o a l’altre– i l’ordre alterat quedarà màgicament restablert. El principi lògic d’aquesta mena d´antirracisme simplificador acaba donant tota la raó als racistes: hi ha grups humans que són inferiors i que el millor que podria passar és que no existissin. Per exemple, ells.

A l’hora de la veritat, fer de la lluita contra l´skin l’eix de la lluita contra el racisme suposa no sols escamoteixar l’origen real de segregació i la injustícia, sinó que exemplifica en què consisteix l´estigmatització, aquest mecanisme que li permet a la majoria social o a l’estat delimitar amb claredat a una minoria com a causant de determinats mals que afecten a la societat i que s’evitarien si aquesta minoria fos desactivada. Els antirracistes venen a reproduir d’aquesta manera tècniques de prejudici, estigmatització i empeitament no gaire distintes de les que insisteixen en delatar en les altres. Es demostra que, com ha notat Pierre-André Taguieff, «l'ordre ideològic “progressista” no té res a envejar de l'ordre moral “reacciona­ri”. El consens aparent antirracista tendeix en molts aspectes a confondre's amb aquest ordre ideològic que basat en la sospita, no viu més que de la denúncia. L'antirracisme no és més que una forma entre d'altres de moralisme o del “virtuosisme”. Un conjunt de receptes teòriques que permet als bons pensadors de la conjuntura actual, sense risc ni compromís costós, dispensar classes de moral».



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch