diumenge, 12 d’agost de 2012

Ricard Salvat, mort de mestre

Quan vaig començar a estudiar Història de l’Art a la Universitat de Barcelona, cap allà mitjans dels anys 80, vaig tenir l’enorme privilegi de trobar-me amb uns professors de luxe. Eren Oriol Martorell, que feia Història de la Música i donava una assignatura meravellosa en la que ens parlava del pas de l’Ars Novae al primer barroc –Buxtehude, Monteverdi, Frescobaldi–; Miquel Porter, que ens parlava del cinema mut soviètic –Dovjenko, Pudovkin, Vertov, Einsenstein...–, i Ricard Salvat, que dedicava bona part de la seva Història del Teatre a parlar-nos de Bertolt Brecht. Inoblidables. Em van marcar tant la vida! I és curiós, perquè van ser ells els que van fer-me adonar de fins quin punt detestava tot allò que passava per “art” i que no tenia res a veure amb ells, amb el seu talent, amb la seva sensibilitat. I com adorava Vertov, m’entusiasmava Frescobaldi i m’apassionava Brecht..., vaig acabar fent antropologia. Perquè ni Porter, ni Martorell, ni Salvat em parlaven de l’art, sinó de la vida, de la condició humana, i de formes de bellesa que no cabien a cap museu.

Se m’acaba de morir el que em quedava d’aquests tres mestres, en Ricard Salvat. Recordo les seves classes amb autèntic enyor. Encare m'en recordo quan la gent de classe vam anar a veure la direcció que va fer d'"El Princep de Homburg", de Heinrich von Kleist, en versió de Carme Serrallonga, amb la companyia d'Adrià Gual. Era gener de 1982. També recordo el muntatge que va fer de "En la ardiente oscuridad", de Buero Vallejo, amb estudiants de la seva classe, l'any 1992. Me l’estimava tant! Era tan, tan mestre. I ho era com ho són els mestres, com sense voler, com aquell que no vol la cosa. Aprenies d’ell a classe, però també prenent un cafè o parlant del que a qualsevol se li hagués antullat una bajanada. Aprenies d’ell, però sobre tot amb ell. Dir qualsevol cosa de les seves virtuts com a creador teatral és del tot inútil. Altres ho estan fent millor que jo.

Si em permeteu, deixeu-me que em limiti a dir d’ell que me l’estimava molt i que em sap molt greu que s’hagi mort. Però, total, no sé què ens estranya. Com deia el poeta, “también se muere el mar”.

Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch