Què vol dir "immigrant"?

La fotografia és una de les composaven l’exposició La colonia: un álbum fotográfico de los inmigrantes españoles en Nueva York 1898-1945, celebrada al King Juan Carlos Center de Nova York, inaugurada el setembre de 2010 i el comissari de la qual fou l’antropòleg en James Fernández.

Article publicar al número 29 (abril-maig 1997) de la revista Catalunya, organ de la CGT Catalunya

QUÈ VOL DIR “IMMIGRANT"?

Manuel Delgado 

Es parla constantment d’immigrants. Són ells els actors principals de les nostres anàlisis i, més enllà, duna presumpta problemàtica pública que sembla preocupar força tothom. Ara bé. D'on ens prové l’absoluta certesa que demostrem a l’hora de contornejar el perfil d’aquell al que intitulem després immigrant?

Definida per la condició heteròclita i inestable dels materials humans que la conformen, conscient com és, a la seva manera, de la naturalesa permanentment alterada de les estructures que la fan possible, una societat complexa sols  hauria de percebre com a immigrants a aquells que acaben d’arribar després d’haver canviat de territori. Immigrant seria, si de cas, aquell que tot just acaba de posar el seu peu a l’andana, una figura per força efímera, destinada a ser reconeguda, examinada i, més tard o més d’hora, digerida per un ordre urbà del que constitueix l’aliment bàsic, al temps que una garantia de renovació i continuïtat. Però si de debò és així, si les ciutats depenen en tants sentits d’aquestes aportacions humanes que la nodreixen, què justifica aleshores un discurs que, contradient tota evidència, s’entesta en plantejar la presència d’immigrants a Europa com una font d’inquietud, com una amenaça o com una difícil qüestió que cal solventar? És més, a què ve aquesta insistència en mostrar com un problema el que en realitat ha estat una solució, l’única, per assegurar la perduració mateixa de les societats urbanes? En paral.lel a tot això, si, com proclamàvem, tot urbanita hauria de reconèixer-se a si mateix com el resultat més o menys directe d’una migració, què és el que ens permet designar algú com a “immigrant”, mentre que es dispensa a altres, que el mereixerien plenament, d’aital qualificatiu? Qui, a la ciutat, mereix ser designat com a immigrant ? I per quan de temps?

Vet aquí el tipus de pregunta que mai ens haguessin hagut de fet, car formular-les implica arriscar-se que el personatge que hem decidit col·locar en el centre de la nostra reflexió, i que les instàncies polítiques i mediàtiques porten temps sotmeten a la llum dels seus focus, acabés desdibuixant-se, esvaint-se fins difuminar-se del tot, desvetllant així la seva naturalesa en darrera instància ectoplasmàtica, producte d’una superstició la gènesi de la qual és inequívocament ideològica.

Delatar que aquell al que anomenem immigrant no és una figura objectiva, sinó més aviat un personatge imaginari, no desmenteix sinó que, ans al contrari, intensifica llur realitat. Dient-ho d’una altra manera, de cert que hi ha immigrants, però allò que fa d'algú un immigrant no és una qualitat, sinó un atribut, i un atribut que li és aplicat des de fora, a la manera d’un estigma i un principi denegatori. L’immigrant seria, sens dubte, un exponent perfecte d’allò que Gilles Deleuze anomena un “personatge conceptual”. L’immigrant és aquell que, com tothom, ha recalat a la ciutat després d’un viatge, però que, al fer-ho, no ha perdut la seva condició de viatger en trànsit, sinó que ha estat obligat a conservar-la a perpetuïtat. I no sols ell, sinó fins i tot els seus descendents, que hauran d’arrossegar com un condemna la marca de desterrats heretada dels seus pares i que farà d’ells allò que, contra tota lògica semàntica, s’acorda anomenar “immigrants de segona o tercera generació”.

           

Lluny de l’objectivitat que les xifres estadístiques li presumeixen, l’immigrant és una producció social, una denominació d’origen que s’aplica no als immigrants reals, sinó sols a alguns d`ells. A l’hora d’establir amb claredat què és allò que cal entendre com a immigrant, el primer que s’aprecia és que, com dèiem, tal atribut no s’aplica a tot aquell que en un moment donat va arribar provinent de fora. En l’imaginari social en vigor, immigrant és un qualificatiu que s’aplica a individus percebuts com a investits amb determinades característiques negatives. L’immigrant ha de ser considerat, d’antuvi, estranger, “d’un altre lloc”. A més d’alguna manera és un intrús, ja que s’entén que no ha estat convidat. Amb això es convida a oblidar que si l'anomenat immigrant ha vingut no ha estat, com es pretén, per causa d’alguna catàstrofe demogràfica o per la misèria regnant al seu país, sinó sobretot per les necessitats del nostre propi sistema econòmic i de mercat de disposar d’un exercit de treballadors no qualificats i disposats a treballar en qualsevol cosa i a qualsevol preu. L’immigrant ha de ser, pel demés, pobre. El terme immigrant no s’aplica gaire bé mai a empleats qualificats provinents de països rics, fins i tot de fora de la CEE, com ara els Estats Units o Japó, i molt menys al milers de jubilats europeus que han vingut a instal.larse ja de per vida a les zones costaneres de l'Estat espanyol. Immigrant ho és únicament aquell el destí del qual és ocupar els pitjors indrets del sistema social que l’acull.

A més de ser inferior pel lloc que ocupa en el sistema d’estratificació social, l’immigrant ho és també en el pla cultural, puix que procedeix d’una societat menys modernitzada -el camp, les regions pobres del mateix Estat, l'anomenat Tercer Món...- És, per tant, un endarrerit, civilitzatoriament parlant. Heus aquí perquè els immigrants donen peu a allò que es presenta com a minories ètniques, el que mai passa amb els que sent també immigrants no passen mai per tals, en la mesura que provenen de països rics. Aquest no són immigrants sinó residents estrangers, i no conformen cap minoria ètnica sinó colònies. No cal dir que el qualificatiu ètnic serveix per ser assignat únicament a produccions culturals considerades pre- o extra-modernes: un dansa sufí o un restaurant peruà són “ètnics”, un vals o una pizzeria, no. Els gitanos o els sene-gambians són “ètnies”, els catalans o els francesos de cap de les maneres. Tenim, així doncs, que el que la noció de minoria ètnica permet és “etnificar”, és a dir indicar l’existència d’una mena de minusvàlia cultural, i minoritzar aquell al que se li aplica.

L’immigrant sol ser també numèricament excessiu, per la qual cosa la seva percepció és la d'algú que està de més, que sobra, que constitueix un excedent del que cal alliberar-se. Per últim, l’immigrant és també perillós, car se l’associa amb tota mena d’amenaces per la integritat i la seguretat de la societat que l’acull, i fins i tot per la pròpia supervivència de la cultura amfitriona. En resum, l'anomenat immigrant ve a reeditar la imatge llegendària del bàrbar: l’estrany que es veu arribar a les platges de la ciutat i en el que s’han reconegut els perfils intercanviables del nàufrag i l’invasor.   

Si hem de parlar seriosament, el primer que caldria és desactivar els llocs comuns que naturalitzen el que no són sinó meres construccions ideològiques, destinades a presentar com a inevitable l’exclusió d’uns éssers humans per uns altres. Enfrontant-nos a la realitat objectiva, el que tenim es que una societat complexa funciona a la manera d’un sistema viu basat en l'intercanvi i la cooperació entre les unitats copresents i que s’alimenta d’energies que copsa del seu exterior, en aquests cas dels homes i les dones que no deixen mai d’arribar, car d’ells depèn la viabilitat, la renovació i la continuïtat de tota societat urbano-industrial. Vet aquí simplement un fet. I és per aquest fet que una ciutat podria ser aleshores pensada como un colossal mecanisme caníbal, el manteniment fonamental del qual són aquests immigrants que atrau en massa, però que mai no acaben de satisfer el seu apetit. És per això que a la ciutat ningú hauria de ser considerat intrús, bàsicament perquè no hi ha ningú que no ho sigui. Tothom és immigrant, o fill, o net d’immigrants, tothom va venir de fora alguna vegada.