 |
La fotografia correspon a una iniciativa del grup Raons Públiques al barrio de Fort Pienc. Es tractava d'una experiència de participació popular en el disseny d'espai públics, l'any 2010 |
SOBRE ELS ARQUITECTES I L'ARQUITECTURA D'ESPAIS PÚBLICS
(mentre ens asseiem a la terrassa d’un bar enfront
Fort Pienc…)
… veieu, aquest és un exemple que, de vegades,
podeu fer coses útils per a la humanitat (riures)! És obra de Josep Llinàs. És un bon exemple de
treball fet amb delicadesa que no genera només un espai, sinó que genera un
barri! És a partir d’aquest treball i de “la placeta”, com li diuen els
usuaris, que s’ha creat una personalitat i una identitat de Fort Pienc com a
barri.
I ens podries dir altres intervencions que consideris exemplars o
reeixides?
Hi ha molts treballs interessants que es van desenvolupar durant la
primera transició democràtica. Eren projectes molt detallistes; acupuntures en
deien.
També penso en el treball a la plaça Ángel Pestaña d’ Enric Miralles,
està bastant bé. Allà, per exemple, es va fer un doble treball fotogràfic: un
de previ a la intervenció i un altre uns mesos després d’haver-la entregat. I
l’èxit de la intervenció era que hi havia bàsicament el mateix. Semblava que
una mena de mà miraculosa i portentosa hagués dibuixat inclús els mateixos
grafitis allà on estaven. La virtut de la intervenció era que tot i que la
plaça havia experimentat una transformació important i que formalment no era ni
molt menys discreta
-hi havia una voluntat d’especular amb la forma- la plaça es va
transformar sense canviar-la. Es va canviar quant al treball formal i a la seva
restauració, però es va aconseguir que el que hi havia hi continués sent. Per
tant, la virtut pot ser la de mantenir l’ús d’un espai que ja és usat o la de
generar-ne un de nou i que sigui objecte d’apropiacions. Això és el màxim
objecte que es pot assolir.
I creus que en aquest tipus d’intervencions, l’antropologia, en una
fase prèvia als projectes, podria ser d’utilitat i aportar algunes lectures
sobre el terreny?
L’antropologia no es caracteritza per la singularitat del seu objecte,
la societat. El que la diferencia d’altres disciplines és la seva metodologia.
Està basada en l’etnografia: un treball de coneixement que es basa en una
relació directa, continuada i constant amb el seu objecte. Des d’aquest punt de
vista, evidentment, l’antropologia té alguna cosa a aportar a qualsevol ciència
de la ciutat, que és el treball de camp. L’antropologia no és una ciència propositiva, no
fa propostes, no suggereix intervencions ni li pertoca. En canvi sí que té una eina fonamental que és
entendre que la millor forma de conèixer les coses és aproximar-s’hi d’una
manera continuada, perseverant i atendre a què passa, al flux de l’acció. Una
tècnica que no deixa de ser una variable del vell naturalisme.
Llavors l’antropologia seria una ciència condemnada a la descripció?
El relativisme cultural, que és una mena de premissa epistemològica i
deontològica, estableix una mena de distanciament, d’agnosticisme pel que fa a
una realitat que s’ha d’abstenir de jutjar.
Si féssim propostes en sentit positiu estaríem
establint un judici negatiu sobre les altres coses. No podríem, posem per cas,
dir quina seria la bona religiositat, perquè automàticament implicaria que tota
la resta no ho seria. En intervencions
de matèria urbana, l’antropòleg pot aixecar acta de quin tipus d’usos rep un
espai a intervenir, de quin tipus de societats s’apropien d’un espai, com
aquestes societats es despleguen i es relacionen amb l’espai, i com en fan
alguna cosa més que un escenari.
Però això d’intervenir… és que l’antropologia és una disciplina
profundament negativa. Si a la major part d’antropòlegs els preguntessis què
s’hauria de fer en relació a qualsevol realitat urbana, et dirien de no fer
res. En primer lloc per una desconfiança política sovint bastant justificada. I
d’altra banda, perquè li demanes que millori una societat, les injustícies de
la qual dubta molt que puguin ser solucionades per una intervenció urbanística
o arquitectònica. Si alguna cosa es pot millorar en el món que l’antropòleg
observa, la solució no vindria de la mà dels arquitectes.
Sovint s’ha considerat la reforma urbanística com a catalitzador de
millores socials, especialment a Barcelona.
La pretensió de certs arquitectes a Barcelona, i a d’altres ciutats, de
modificar conductes, suscitar comportaments mitjançant una intervenció en
qualsevol espai determinat és ingènua. Perquè estem parlant d’estructures que
són, per definició, asimètriques. No es veu clar que l’arquitecte hi pugui fer
alguna cosa, més enllà de fer un espai una mica més amable. Però tot allò que
ens podria indignar, com la marginació social, seguirà igual. El màxim que pot
fer l’arquitecte serà fer un banc on un pobre es pugui estirar més a gust. Cosa
que tampoc ocorrerà perquè ja li encarregaran que no sigui així de cap de les
maneres. Es tracta, en definitiva, que cadascú reconegui les limitacions de la
seva actuació. En el cas dels arquitectes, que acceptin que la seva capacitat
d’intervenció social en l’espai és relativa.
Aquesta mena de conductisme, més o menys vulgar, que estableix que hi
ha una mena de reacció automàtica a certs estímuls ambientals que el projecte
ha introduït, és completament ingènua. És com els tècnics de màrqueting que
pensen que si fas sonar música francesa en una botiga la gent comprarà
productes francesos.
Mira, l’altre dia parlava amb una persona que vol fer un treball sobre
els usos sexuals en l’espai públic. De com els cotxes, les pollegueres de les
cases, els portals, els bancs, etc. han estat sempre llocs de trobada sexual.
Aquesta persona està interessada especialment en els ambients gais, en el que
ell anomena “trobades entre maricons” que no es coneixen i que es produeixen a
determinats llocs que ja estan prèviament estipulats: al Bosquet dels Encants a
Glòries, a Montjuïc, etc. I què passa? Que aquest tipus d’usos, que són
consubstancials a la vida urbana, que formen part d’aquesta dimensió vital que
té la ciutat i que no podem prescindir-ne a menys que matem la ciutat, estan
completament exclosos, pràcticament exorcitzats.
El Bosquet dels Encants acaba de ser eliminat. Perquè s’hi donen lloc
unes apropiacions sexuals considerades inacceptables des del punt de vista del
que ha de ser un espai públic. El cas de Glòries és un exemple de com el
projecte ha estat trastocat, fruit d’apropiacions reals de l’espai. D’una banda
el Bosquet, de l’altra, el centre de la plaça, perquè ha estat apropiat per
grups de bolivians que hi juguen a futbol. Es crea un espai públic i ,al final,
sembla que molesti que s’usi. Com si aquests usos desmentissin la il·lusió de
parc temàtic on tot està al seu lloc, i no es compleixi la profecia del
projecte al qual havia de servir.
En el número anterior vam entrevistar a la regidora de Ciutat Vella,
Itziar González, i va destacar la seva política de mediació de l’espai públic,
on s’impedia la monopolització de l’espai per part de certs col·lectius i/o
activitats.
Ja ho deia la policia armada, “¡disuélvanse!”. És l’apoteosi del “no me
formen grupos”. Això és un pànic absolut que es produeixin fusions. No només
pel que fa a l’ús, sinó perquè s’entén que l’espai públic ha de ser utilitzat
per una mena de personatge purament fictici, abstracte, la característica del
qual és estar sol o poc acompanyat. Individus que es dediquen a anar d’un lloc
a un altre, treballar o comprar, o si de cas, anar a fer un volt per veure
l’ambient. Qualsevol cosa que impliqui concentracions, empantanaments, grumolls
en un espai que s’entén que és bàsicament fluït, és contemplat com a un perill.
Mira…(assenyala una placa a l’edifici de Fort Pienc) allà posa “està
prohibit jugar a pilota”… més clar, l’aigua.
S’imagina un espai el protagonista del qual és un personatge angelical,
límbic, que és el ciutadà, que es dedica a la pràctica compulsiva de la
cortesia. No té rostre, no té personalitat, no té amics. Té potser algun
acompanyant, fet que ens ajuda a deduir que té algun tipus de vincle. Però fora
d’això, res. És un espai de la pura dispersió. És la raó dels famosos bancs
individuals.
La paraula “espai públic” és diferent quan s’utilitza des d’una
perspectiva com la meva que des de la política. Espai públic vol dir,
bàsicament, espai d’accés lliure per a tothom. És el lloc on les relacions
socials s’estableixen entre persones que més aviat no es coneixen. I aquesta no
és la idea que s’està estimulant des d’una forta connotació política, la idea
d’espai on es realitza el somni daurat d’un sistema democràtic fet de persones
lliures i iguals.
Però també a vegades, com a usuaris, reaccionem amb por enfront
aquestes agrupacions…
Sí…aquesta és la “gent d’ordre”. A aquesta gent el que li molesta és la
vida, és la ciutat. Però les ciutats són això. La ciutat està feta, en gran
mesura, de conflicte, de concentracions, contradiccions, sovint misèria… L’alternativa
és comprar-te un pis a Diagonal Mar i blindar-te amb un guarda jurat a la porta
i que ningú et molesti. Però aleshores hauràs contribuït a acabar, no tan sols
amb la vida urbana, sinó amb la vida a seques. Però això no és nou. És el cas
de la creació de l’Eixample, on es produeix la fugida de la burgesia dels
nuclis urbans obrers concentrats a Ciutat Vella.
La teva especialitat és l’antropologia religiosa, quina correlació hi
ha entre aquesta i els espais urbans?
Doncs les teories del trànsit: possessió, xamanisme i ritus de pas…
L’espai urbà és un espai del trànsit. Les persones que hi circulen estan aquí i
després allí. Sabem que són persones que han sortit, però que encara no han
arribat.
I quina relació hi ha amb el xamanisme…
Són tècniques del trànsit. En català ho tenim fàcil perquè tenim el
mateix mot per al que en castellà és trance i tránsito. En antropologia
religiosa, el mot que anomena un neòfit o iniciat és transeünt ritual. Les
teories del trànsit, per definició, estudien transeünts. Evidentment, hem
passat d’un transeünt místic a un transeünt més prosaic i trivial que va a
comprar el pa. Es diferencien pel que fa als continguts (un és més
transcendental), però des del punt de vista tècnic passa objectivament el
mateix: són contextos socials la característica dels quals és que aquells que
la composen són individus que reben una dosi d’ambigüitat i són sorpresos en un
moment d’indefinició estructural. Són individus que han abandonat el lloc
estructural on es trobaven i encara no han estat reubicats en el nou estatus
estructural que els espera.
I la relació amb els espais urbans?
Hi ha una relació directa entre una persona que experimenta un ritus de pas (per exemple una persona que encara no s’ha casat, però ja no està soltera) i una que surt de casa i va a treballar (ja no és un pare de família, però encara no és un administratiu). En tots dos casos ens trobem amb la manera que té un ordre social d’ubicar certes persones, en certes situacions, en un medi ambient caracteritzat per l’ambigüitat. Les persones que es relacionen en contextos públics són desconeguts que han de definir el tipus de relació que estableixen amb la resta.
I hi ha algun oficiant, una mena de xaman que oficiï aquesta possessió?
El transeünt! El xamanisme és un tipus de fenomen que s’associa a la
sortida de l’ànima del cos a diferència de la possessió que implica la
incorporació d’una ànima estranya al propi cos. En tots dos casos es produeix
una mena de dislocació que fa que la persona de la qual parlem, el seu cos, no
sigui qui és o no sigui on és. On és la gent que viatja en autobús?
L’espai públic és el lloc a on es produeix l’espectacle portentós d’una
vida social que es fa i es desfà permanentment. La gent surt de casa per alguna
cosa més que per anar a comprar. Surt per trobar-se amb persones desconegudes
amb les qui és possible que puguin arribar a mantenir una relació que podria
ser inclús íntima i transcendent. Però, habitualment, sorgeixen milions de
vincles que es perden a partir d’un intercanvi de mirades, entenent-les com a
forma elemental de vida social o fins i tot d’indiferència mútua.
En quin tipus d’estudi es materialitza la vostra investigació sobre els
espais públics?
Quan fem etnografia d’espais públics el que fem és observar escenes
quotidianes en què aparentment no passa res. El que fa interessant l’estudi
d’espais públics és atendre, estudiar i conèixer què és el que passa quan
sembla que no passa res. No mirem com funciona una plaça, sinó la funció que
acompleix una plaça en relació a un ordre social que té la seva estructura més
sòlida en els edificis que l’envolten –allà on la gent pot ser pare de família
o oficinista–, però a l’exterior no podem ser altra cosa que desconeguts
relatius que s’adapten els uns als altres a partir d’una negociació
permanentment renovada.
Alguna recerca que estigueu fent actualment?
Per exemple, els famosos bolivians que utilitzen espais públics per
jugar a futbol: no juguen només a futbol! Allà hi ha mil coses importantíssimes
a part del futbol. S’hi duen a terme negociacions al més alt nivell: papers,
contactes, lloguer de pisos…
O sense anar tant lluny, en aquesta plaça. Els nens que hi juguen, no
estan jugant. Estan aprenent! Estan intercanviant informacions fonamentals per
a ells, segurament més importants que el que puguin aprendre a l’escola.
Per això, el millor que pot fer l’arquitecte és crear espais que
suscitin que passin coses…
S’ha criticat des de molts àmbits que la discussió i la intervenció
sobre l’espai urbà hagi estat un patrimoni quasi monopolitzat en gran part per
arquitectes que treballen de la mà de la política, sense tenir en compte la
voluntat de la ciutadania, en una mena de despotisme il·lustrat. En un intent
de corregir aquesta situació, actualment, s’han anat incorporant fórmules de
participació ciutadana en la definició d’aquest espai urbà. Què en penses?
Creus que pot donar lloc a aportacions positives?
És una paròdia… Qui hi participa? Com s’hi participa? Com defineixes el
col·lectiu interlocutor? Els únics interlocutors vàlids són aquells que
l’administració ha posat en circulació, ha reconegut i sovint ha subvencionat.
Això dóna lloc a una mena de caricatura. En el sentit que l’administració té
dues branques: Una la dels arquitectes o tècnics pertinents i l’altra la
d’aquells amb qui dialoga, és a dir, instàncies o associacions que es
caracteritzen per estar subvencionades. Tot queda en família. Qualsevol cosa
que surti d’aquests canals és senzillament ignorada, perquè no se la considera
interlocutora legítima.
Però si es dóna el cas (i creiem que es pot donar) que els
interlocutors no siguin subsidiaris de l’administració. La consulta popular pot
portar enlloc?
Això és demagògia…no és ni participació. Jo no vull que m’estiguin
consultant per tot permanentment. Se suposa que si això fos un sistema
democràtic, ja me’n podria refiar. Perquè donaria per descomptat que les persones
que s’encarreguen d’aquesta tasca estan al nostre servei. Però això no passa.
El problema no està en el fet que consultin a la gent, sinó en si els polítics
ens representen o no. El problema és que, en el fons, no manen. És curiós, quan
parles amb arquitectes de poder sempre et diuen el mateix, que en el fons no
manen gens. Gent de màxima responsabilitat que et diu que, al capdavall, qui
mana en les intervencions urbanístiques no és ni la gent ni el poder, és el
mercat. En el cas de l’habitatge social, per exemple, és espectacular.
(S’apropa un transeünt amb un diari a la mà)
Tr – ¡No me pongas cuernos! (li dóna una clatellada amb el diari) ¡Ya
no te pasas nunca!
MD – Que no salgo… estoy en mi casa con las pantuflas. ¡Te prometo que
no te engaño con otra! A lo más me tomo un café al lado de la universidad,
porque está cerca, ahí en el Raval.
Tr – Yo el Raval ya no lo piso. El otro día fui a la nueva Plaza
Montalbán…espectacular!
(en el transcurs de la conversa descobrim que el transeúnte és l’amo
d’un cèlebre bar de Ciutat Vella)
Per on anàvem… Resulta sorprenent veure com algun projecte fet amb
participació, un cop acabat, ha produït gran insatisfacció i frustració per
part dels veïns, com per exemple a Lesseps…
Perquè els canals són ineficaços. Com a molt es poden aportar matisos.
Però el gruix de l’operació resta intocable sobre el que ja estava previst.
Per què creus que ets convidat habitual a donar conferències, a
participar en xerrades, seminaris, en àmbits del món de l’arquitectura i
l’urbanisme?
Doncs no creguis que em fa feliç… Hi vaig perquè intento ser útil. I
com a mínim per donar veu als treballs que fem des del nostre grup de recerca,
ja que som els únics que ens dediquem a estudiar els espais públics. A mi se’m
dóna l’oportunitat de parlar i publicar i el més decent que puc fer és
aprofitar-ho. Però en ser l’únic que ho fa, perquè el/em conviden, sembla que
reclamis per a tu el monopoli de la critica, o bé que te l’assignin d’una forma
gairebé professional.
A més, tampoc es donen les condicions per explicar les qüestions en què
estàs treballant. És com si al Raimón sempre li fessin tocar "Al vent" .
Com és que hi continues anant?
Per dues raons: o per diners o per militància. La primera és de tipus
estrictament econòmic, els arquitectes són els que millor paguen. Quant menys
val el que fas, més t’ho paguen. I repetir llocs comuns és el que està millor
pagat, especialment en el món de l’arquitectura. En el camp de l’antropologia
mai aconseguiríem pagar els preus que paguen per conferència els arquitectes.
La segona és per militància. Quan no et paguen res, hi vas perquè tens
consciència… Aleshores tampoc dic que no.
Ara bé, en el fons, crec que el que faig no li interessa a gairebé
ningú.
Tu creus?
No puc comentar a cada entrevista sobre el que estic escrivint, perquè
no interessa a la gent. M’haig de limitar a repetir una vegada i una altra els
rudiments de la meva disciplina. Crec que això és un espectacle i a mi m’han
fitxat. La majoria d’arquitectes, almenys molts dels que he conegut, fan
pseudofilosofia, i la cosa resulta patètica. Fan un seguit de lectures
eclèctiques, disperses, confuses, amb raonaments fragmentaris, plens de
categories i de conceptes intraduïbles, tot vestit amb un cert toc
intel·lectual, que pretenen donar legitimitat a la tasca de l’arquitecte. Però
resulta lamentable. Per exemple, com l’arquitectura ha incorporat en el seu
discurs un concepte provinent de l’antropologia com el no-lloc és realment
paorós. S’utilitza amb una vulgaritat per designar habitacions d’hotel,
estacions de metro, etc. que no té res a veure amb el concepte originari.
No tinc una bona imatge dels arquitectes, la veritat.
