divendres, 23 de setembre de 2016

Sobre els arquitectes i l'arquitectura d'espais públics

La fotografia correspon a una iniciativa del grup Raons Públiques al barrio de Fort Pienc. Es tractava d'una experiència de participació popular en el disseny d'espai públics, l'any 2010
SOBRE ELS ARQUITECTES I L'ARQUITECTURA D'ESPAIS PÚBLICS

Entrevista realitzada el 9 d’abril de 2009 i publicada al número 20 de la revista Diagonal. Els entrevistadors van ser els joves arquitectes Carles Barcena i Ricard Gratacòs.

(mentre ens asseiem a la terrassa d’un bar enfront Fort Pienc…)
… veieu, aquest és un exemple que, de vegades, podeu fer coses útils per a la humanitat (riures)! És obra de Josep Llinàs. És un bon exemple de treball fet amb delicadesa que no genera només un espai, sinó que genera un barri! És a partir d’aquest treball i de “la placeta”, com li diuen els usuaris, que s’ha creat una personalitat i una identitat de Fort Pienc com a barri.

I ens podries dir altres intervencions que consideris exemplars o reeixides?

Hi ha molts treballs interessants que es van desenvolupar durant la primera transició democràtica. Eren projectes molt detallistes; acupuntures en deien.
També penso en el treball a la plaça Ángel Pestaña d’ Enric Miralles, està bastant bé. Allà, per exemple, es va fer un doble treball fotogràfic: un de previ a la intervenció i un altre uns mesos després d’haver-la entregat. I l’èxit de la intervenció era que hi havia bàsicament el mateix. Semblava que una mena de mà miraculosa i portentosa hagués dibuixat inclús els mateixos grafitis allà on estaven. La virtut de la intervenció era que tot i que la plaça havia experimentat una transformació important i que formalment no era ni molt menys discreta
-hi havia una voluntat d’especular amb la forma- la plaça es va transformar sense canviar-la. Es va canviar quant al treball formal i a la seva restauració, però es va aconseguir que el que hi havia hi continués sent. Per tant, la virtut pot ser la de mantenir l’ús d’un espai que ja és usat o la de generar-ne un de nou i que sigui objecte d’apropiacions. Això és el màxim objecte que es pot assolir.

I creus que en aquest tipus d’intervencions, l’antropologia, en una fase prèvia als projectes, podria ser d’utilitat i aportar algunes lectures sobre el terreny?

L’antropologia no es caracteritza per la singularitat del seu objecte, la societat. El que la diferencia d’altres disciplines és la seva metodologia. Està basada en l’etnografia: un treball de coneixement que es basa en una relació directa, continuada i constant amb el seu objecte. Des d’aquest punt de vista, evidentment, l’antropologia té alguna cosa a aportar a qualsevol ciència de la ciutat, que és el treball de camp. L’antropologia no és una ciència propositiva, no fa propostes, no suggereix intervencions ni li pertoca. En canvi sí que té una eina fonamental que és entendre que la millor forma de conèixer les coses és aproximar-s’hi d’una manera continuada, perseverant i atendre a què passa, al flux de l’acció. Una tècnica que no deixa de ser una variable del vell naturalisme.

Llavors l’antropologia seria una ciència condemnada a la descripció?

El relativisme cultural, que és una mena de premissa epistemològica i deontològica, estableix una mena de distanciament, d’agnosticisme pel que fa a una realitat que s’ha d’abstenir de jutjar.
Si féssim propostes en sentit positiu estaríem establint un judici negatiu sobre les altres coses. No podríem, posem per cas, dir quina seria la bona religiositat, perquè automàticament implicaria que tota la resta no ho seria. En intervencions de matèria urbana, l’antropòleg pot aixecar acta de quin tipus d’usos rep un espai a intervenir, de quin tipus de societats s’apropien d’un espai, com aquestes societats es despleguen i es relacionen amb l’espai, i com en fan alguna cosa més que un escenari.
Però això d’intervenir… és que l’antropologia és una disciplina profundament negativa. Si a la major part d’antropòlegs els preguntessis què s’hauria de fer en relació a qualsevol realitat urbana, et dirien de no fer res. En primer lloc per una desconfiança política sovint bastant justificada. I d’altra banda, perquè li demanes que millori una societat, les injustícies de la qual dubta molt que puguin ser solucionades per una intervenció urbanística o arquitectònica. Si alguna cosa es pot millorar en el món que l’antropòleg observa, la solució no vindria de la mà dels arquitectes.

Sovint s’ha considerat la reforma urbanística com a catalitzador de millores socials, especialment a Barcelona.

La pretensió de certs arquitectes a Barcelona, i a d’altres ciutats, de modificar conductes, suscitar comportaments mitjançant una intervenció en qualsevol espai determinat és ingènua. Perquè estem parlant d’estructures que són, per definició, asimètriques. No es veu clar que l’arquitecte hi pugui fer alguna cosa, més enllà de fer un espai una mica més amable. Però tot allò que ens podria indignar, com la marginació social, seguirà igual. El màxim que pot fer l’arquitecte serà fer un banc on un pobre es pugui estirar més a gust. Cosa que tampoc ocorrerà perquè ja li encarregaran que no sigui així de cap de les maneres. Es tracta, en definitiva, que cadascú reconegui les limitacions de la seva actuació. En el cas dels arquitectes, que acceptin que la seva capacitat d’intervenció social en l’espai és relativa.

Aquesta mena de conductisme, més o menys vulgar, que estableix que hi ha una mena de reacció automàtica a certs estímuls ambientals que el projecte ha introduït, és completament ingènua. És com els tècnics de màrqueting que pensen que si fas sonar música francesa en una botiga la gent comprarà productes francesos.

Mira, l’altre dia parlava amb una persona que vol fer un treball sobre els usos sexuals en l’espai públic. De com els cotxes, les pollegueres de les cases, els portals, els bancs, etc. han estat sempre llocs de trobada sexual. Aquesta persona està interessada especialment en els ambients gais, en el que ell anomena “trobades entre maricons” que no es coneixen i que es produeixen a determinats llocs que ja estan prèviament estipulats: al Bosquet dels Encants a Glòries, a Montjuïc, etc. I què passa? Que aquest tipus d’usos, que són consubstancials a la vida urbana, que formen part d’aquesta dimensió vital que té la ciutat i que no podem prescindir-ne a menys que matem la ciutat, estan completament exclosos, pràcticament exorcitzats.

El Bosquet dels Encants acaba de ser eliminat. Perquè s’hi donen lloc unes apropiacions sexuals considerades inacceptables des del punt de vista del que ha de ser un espai públic. El cas de Glòries és un exemple de com el projecte ha estat trastocat, fruit d’apropiacions reals de l’espai. D’una banda el Bosquet, de l’altra, el centre de la plaça, perquè ha estat apropiat per grups de bolivians que hi juguen a futbol. Es crea un espai públic i ,al final, sembla que molesti que s’usi. Com si aquests usos desmentissin la il·lusió de parc temàtic on tot està al seu lloc, i no es compleixi la profecia del projecte al qual havia de servir.




En el número anterior vam entrevistar a la regidora de Ciutat Vella, Itziar González, i va destacar la seva política de mediació de l’espai públic, on s’impedia la monopolització de l’espai per part de certs col·lectius i/o activitats.

Ja ho deia la policia armada, “¡disuélvanse!”. És l’apoteosi del “no me formen grupos”. Això és un pànic absolut que es produeixin fusions. No només pel que fa a l’ús, sinó perquè s’entén que l’espai públic ha de ser utilitzat per una mena de personatge purament fictici, abstracte, la característica del qual és estar sol o poc acompanyat. Individus que es dediquen a anar d’un lloc a un altre, treballar o comprar, o si de cas, anar a fer un volt per veure l’ambient. Qualsevol cosa que impliqui concentracions, empantanaments, grumolls en un espai que s’entén que és bàsicament fluït, és contemplat com a un perill.

Mira…(assenyala una placa a l’edifici de Fort Pienc) allà posa “està prohibit jugar a pilota”… més clar, l’aigua.

S’imagina un espai el protagonista del qual és un personatge angelical, límbic, que és el ciutadà, que es dedica a la pràctica compulsiva de la cortesia. No té rostre, no té personalitat, no té amics. Té potser algun acompanyant, fet que ens ajuda a deduir que té algun tipus de vincle. Però fora d’això, res. És un espai de la pura dispersió. És la raó dels famosos bancs individuals.

La paraula “espai públic” és diferent quan s’utilitza des d’una perspectiva com la meva que des de la política. Espai públic vol dir, bàsicament, espai d’accés lliure per a tothom. És el lloc on les relacions socials s’estableixen entre persones que més aviat no es coneixen. I aquesta no és la idea que s’està estimulant des d’una forta connotació política, la idea d’espai on es realitza el somni daurat d’un sistema democràtic fet de persones lliures i iguals.

Però també a vegades, com a usuaris, reaccionem amb por enfront aquestes agrupacions…

Sí…aquesta és la “gent d’ordre”. A aquesta gent el que li molesta és la vida, és la ciutat. Però les ciutats són això. La ciutat està feta, en gran mesura, de conflicte, de concentracions, contradiccions, sovint misèria… L’alternativa és comprar-te un pis a Diagonal Mar i blindar-te amb un guarda jurat a la porta i que ningú et molesti. Però aleshores hauràs contribuït a acabar, no tan sols amb la vida urbana, sinó amb la vida a seques. Però això no és nou. És el cas de la creació de l’Eixample, on es produeix la fugida de la burgesia dels nuclis urbans obrers concentrats a Ciutat Vella.

La teva especialitat és l’antropologia religiosa, quina correlació hi ha entre aquesta i els espais urbans?

Doncs les teories del trànsit: possessió, xamanisme i ritus de pas… L’espai urbà és un espai del trànsit. Les persones que hi circulen estan aquí i després allí. Sabem que són persones que han sortit, però que encara no han arribat.

I quina relació hi ha amb el xamanisme…

Són tècniques del trànsit. En català ho tenim fàcil perquè tenim el mateix mot per al que en castellà és trance i tránsito. En antropologia religiosa, el mot que anomena un neòfit o iniciat és transeünt ritual. Les teories del trànsit, per definició, estudien transeünts. Evidentment, hem passat d’un transeünt místic a un transeünt més prosaic i trivial que va a comprar el pa. Es diferencien pel que fa als continguts (un és més transcendental), però des del punt de vista tècnic passa objectivament el mateix: són contextos socials la característica dels quals és que aquells que la composen són individus que reben una dosi d’ambigüitat i són sorpresos en un moment d’indefinició estructural. Són individus que han abandonat el lloc estructural on es trobaven i encara no han estat reubicats en el nou estatus estructural que els espera.

I la relació amb els espais urbans?

Hi ha una relació directa entre una persona que experimenta un ritus de pas (per exemple una persona que encara no s’ha casat, però ja no està soltera) i una que surt de casa i va a treballar (ja no és un pare de família, però encara no és un administratiu). En tots dos casos ens trobem amb la manera que té un ordre social d’ubicar certes persones, en certes situacions, en un medi ambient caracteritzat per l’ambigüitat. Les persones que es relacionen en contextos públics són desconeguts que han de definir el tipus de relació que estableixen amb la resta.

I hi ha algun oficiant, una mena de xaman que oficiï aquesta possessió?

El transeünt! El xamanisme és un tipus de fenomen que s’associa a la sortida de l’ànima del cos a diferència de la possessió que implica la incorporació d’una ànima estranya al propi cos. En tots dos casos es produeix una mena de dislocació que fa que la persona de la qual parlem, el seu cos, no sigui qui és o no sigui on és. On és la gent que viatja en autobús?

L’espai públic és el lloc a on es produeix l’espectacle portentós d’una vida social que es fa i es desfà permanentment. La gent surt de casa per alguna cosa més que per anar a comprar. Surt per trobar-se amb persones desconegudes amb les qui és possible que puguin arribar a mantenir una relació que podria ser inclús íntima i transcendent. Però, habitualment, sorgeixen milions de vincles que es perden a partir d’un intercanvi de mirades, entenent-les com a forma elemental de vida social o fins i tot d’indiferència mútua.

En quin tipus d’estudi es materialitza la vostra investigació sobre els espais públics?

Quan fem etnografia d’espais públics el que fem és observar escenes quotidianes en què aparentment no passa res. El que fa interessant l’estudi d’espais públics és atendre, estudiar i conèixer què és el que passa quan sembla que no passa res. No mirem com funciona una plaça, sinó la funció que acompleix una plaça en relació a un ordre social que té la seva estructura més sòlida en els edificis que l’envolten –allà on la gent pot ser pare de família o oficinista–, però a l’exterior no podem ser altra cosa que desconeguts relatius que s’adapten els uns als altres a partir d’una negociació permanentment renovada.

Alguna recerca que estigueu fent actualment?

Per exemple, els famosos bolivians que utilitzen espais públics per jugar a futbol: no juguen només a futbol! Allà hi ha mil coses importantíssimes a part del futbol. S’hi duen a terme negociacions al més alt nivell: papers, contactes, lloguer de pisos…

O sense anar tant lluny, en aquesta plaça. Els nens que hi juguen, no estan jugant. Estan aprenent! Estan intercanviant informacions fonamentals per a ells, segurament més importants que el que puguin aprendre a l’escola.

Per això, el millor que pot fer l’arquitecte és crear espais que suscitin que passin coses…

S’ha criticat des de molts àmbits que la discussió i la intervenció sobre l’espai urbà hagi estat un patrimoni quasi monopolitzat en gran part per arquitectes que treballen de la mà de la política, sense tenir en compte la voluntat de la ciutadania, en una mena de despotisme il·lustrat. En un intent de corregir aquesta situació, actualment, s’han anat incorporant fórmules de participació ciutadana en la definició d’aquest espai urbà. Què en penses? Creus que pot donar lloc a aportacions positives?

És una paròdia… Qui hi participa? Com s’hi participa? Com defineixes el col·lectiu interlocutor? Els únics interlocutors vàlids són aquells que l’administració ha posat en circulació, ha reconegut i sovint ha subvencionat. Això dóna lloc a una mena de caricatura. En el sentit que l’administració té dues branques: Una la dels arquitectes o tècnics pertinents i l’altra la d’aquells amb qui dialoga, és a dir, instàncies o associacions que es caracteritzen per estar subvencionades. Tot queda en família. Qualsevol cosa que surti d’aquests canals és senzillament ignorada, perquè no se la considera interlocutora legítima.

Però si es dóna el cas (i creiem que es pot donar) que els interlocutors no siguin subsidiaris de l’administració. La consulta popular pot portar enlloc?

Això és demagògia…no és ni participació. Jo no vull que m’estiguin consultant per tot permanentment. Se suposa que si això fos un sistema democràtic, ja me’n podria refiar. Perquè donaria per descomptat que les persones que s’encarreguen d’aquesta tasca estan al nostre servei. Però això no passa. El problema no està en el fet que consultin a la gent, sinó en si els polítics ens representen o no. El problema és que, en el fons, no manen. És curiós, quan parles amb arquitectes de poder sempre et diuen el mateix, que en el fons no manen gens. Gent de màxima responsabilitat que et diu que, al capdavall, qui mana en les intervencions urbanístiques no és ni la gent ni el poder, és el mercat. En el cas de l’habitatge social, per exemple, és espectacular.

(S’apropa un transeünt amb un diari a la mà)
Tr – ¡No me pongas cuernos! (li dóna una clatellada amb el diari) ¡Ya no te pasas nunca!

MD – Que no salgo… estoy en mi casa con las pantuflas. ¡Te prometo que no te engaño con otra! A lo más me tomo un café al lado de la universidad, porque está cerca, ahí en el Raval.

Tr – Yo el Raval ya no lo piso. El otro día fui a la nueva Plaza Montalbán…espectacular!

(en el transcurs de la conversa descobrim que el transeúnte és l’amo d’un cèlebre bar de Ciutat Vella)

Per on anàvem… Resulta sorprenent veure com algun projecte fet amb participació, un cop acabat, ha produït gran insatisfacció i frustració per part dels veïns, com per exemple a Lesseps…

Perquè els canals són ineficaços. Com a molt es poden aportar matisos. Però el gruix de l’operació resta intocable sobre el que ja estava previst.

Per què creus que ets convidat habitual a donar conferències, a participar en xerrades, seminaris, en àmbits del món de l’arquitectura i l’urbanisme?

Doncs no creguis que em fa feliç… Hi vaig perquè intento ser útil. I com a mínim per donar veu als treballs que fem des del nostre grup de recerca, ja que som els únics que ens dediquem a estudiar els espais públics. A mi se’m dóna l’oportunitat de parlar i publicar i el més decent que puc fer és aprofitar-ho. Però en ser l’únic que ho fa, perquè el/em conviden, sembla que reclamis per a tu el monopoli de la critica, o bé que te l’assignin d’una forma gairebé professional.

A més, tampoc es donen les condicions per explicar les qüestions en què estàs treballant. És com si al Raimón sempre li fessin tocar "Al vent" .

Com és que hi continues anant?

Per dues raons: o per diners o per militància. La primera és de tipus estrictament econòmic, els arquitectes són els que millor paguen. Quant menys val el que fas, més t’ho paguen. I repetir llocs comuns és el que està millor pagat, especialment en el món de l’arquitectura. En el camp de l’antropologia mai aconseguiríem pagar els preus que paguen per conferència els arquitectes. La segona és per militància. Quan no et paguen res, hi vas perquè tens consciència… Aleshores tampoc dic que no.

Ara bé, en el fons, crec que el que faig no li interessa a gairebé ningú.

Tu creus?

No puc comentar a cada entrevista sobre el que estic escrivint, perquè no interessa a la gent. M’haig de limitar a repetir una vegada i una altra els rudiments de la meva disciplina. Crec que això és un espectacle i a mi m’han fitxat. La majoria d’arquitectes, almenys molts dels que he conegut, fan pseudofilosofia, i la cosa resulta patètica. Fan un seguit de lectures eclèctiques, disperses, confuses, amb raonaments fragmentaris, plens de categories i de conceptes intraduïbles, tot vestit amb un cert toc intel·lectual, que pretenen donar legitimitat a la tasca de l’arquitecte. Però resulta lamentable. Per exemple, com l’arquitectura ha incorporat en el seu discurs un concepte provinent de l’antropologia com el no-lloc és realment paorós. S’utilitza amb una vulgaritat per designar habitacions d’hotel, estacions de metro, etc. que no té res a veure amb el concepte originari.

No tinc una bona imatge dels arquitectes, la veritat.




Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch