dimarts, 10 de març de 2015

El discurs sobre el gueto i les polítiques de dispersió de pobres


La foto és de Zoltán Balogh
Article publicat al semanari Directa, núm. 47, el 2 de maig de 2007

EL DISCURS SOBRE EL GUETO I LES POLÍTIQUES DE DISPERSIÓ DE POBRES
Manuel Delgado

Si algun terme hem vist repetir-se en els discursos polítics i mediàtics a l’hora de fer un balanç moral del que ha vingut passant i continua passant a les perifèries urbanes franceses –però també d’altres països, com ara el Regne Unit o Bèlgica– és el de gueto. Espanta el gueto. “hem de combatre els guetos”, “cal evitar la formació de guetos”, “mireu el que està passant a França”, se’ns repeteix. La noció de gueto és polèmica. S'acceptaria com a definició adequada, que és un reagrupament espacial que associa estretament poblacions desfavorides a territoris circumscrits. Tot el que s'escriu o es diu al respecte del gueto sempre acaba suggerint que si les persones postergades no visquessin juntes els seus problemes quedarien solucionats, o com menys alleugerits. En realitat, amb prou feines si es dissimula que la concentració d'exclosos no és un problema per als exclosos, sinó per als excloidors. En altres paraules, que la lluita contra la segregació espacial de qualsevol sector  problemàtic ho és no tant contra la seva marginació espacial, sinó contra la possibilitat que éssers humans ofesos s'agrupin, reconeguin que comparteixen interessos i objectius i prenguin consciència de la seva força i de la seva capacitat de desplegar-la. 

El temps potser ha estat injust amb els aportaments de l'Escola de Chicago i no sempre s’ha apreciat fins a quin punt moltes de les seves intuïcions estaven carregades de sensitivitat cap a l'específic del fenomen urbà i cap a les seves qualitats autoorganitzatives. Les seves perspectives sobre el gueto, formalitzades en el clàssic de Louis Wirth, The Ghetto, publicat el 1927, van tenir el mèrit de percebre com la concentració en un mateix espai, fins i tot l'autosegregació, constituïen un avantatge per als no-assimilats –per emprar el terme que proposava el propi Wirth–, que trobaven en la proximitat física continuada un suport fonamental per a aquelles xarxes d'ajuda mútua que els permetien sobreviure en un univers social que en prescindia o els era hostil. És cert que continua sent incontestable el que apuntessin primer Engels i després David Harvey sobre com la segregació espacial resulta de les dificultats de la població amb recursos escassos a accedir al mercat de l'habitatge. Ara bé, sense qüestionar l'evidència que les persones que habiten zones residuals i deteriorades ho facin perquè no tenen cap altra opció, en el que els chicaguians tenien raó era en que, una vegada arrossegades a elles i tancades dins, no facin del seu enclaustrament forçós un lloc de i per a la resistència moral, la solidaritat entre iguals, les iniciatives col•lectives,  i, en determinades oportunitats, com hem vist en el cas francès, la contestació política. 

Vet aquí perquè el gueto ha vist augmentada la seva mala reputació, sistemàticament associat en les seves representacions al desordre, a la marginació, a la desviació, al vici, al delicte, etc., com si d'una colossal concentració d'anomia i detritus morals es tractés. Davant aquestes imatges -repetides una i altra vegada des dels discursos oficials- el gran argument en contra del gueto és la mai del tot ni justificada ni demostrada virtut de la mescladissa. La premissa teòrica és que l'antídot contra la segregació urbana i l'exclusió social és afavorir, mitjançant la intervenció pública, la barreja social sobre el territori, la convivència i la interacció en els espais urbans de diversos grups socials. Se suposa que intercalar classes socials i grups ètnics té efectes beneficiosos que, d'altra banda, mai no han vist comprovada la seva presumpta bondat en ordre a una altra cosa que no sigui calmar, per la via de la dissolució, la tendència que els sectors més desfavorits de la societat tenen a esdevenir font d'intranquil•litat. Vivint uns al costat de l'altre i trobant-se cada dia pel carrer, a la porta dels col•legis, a les places, als comerços, als bars, els segments socialment desiguals i amb freqüència amb interessos incompatibles, renunciaran a plantejar contenciosos i es fondran en una abraçada immensa, en la que es concretaria la utopia al mateix temps urbanística i política d'una superació dels antagonismes socials per la via de l'assumpció dels valors abstractes basats en el consens i la consciència ciutadana. 

Aquesta seria una de les bases del discurs antigueto tan inqüestionat ara per ara i que, com ha repetit Mikel Aramburu, està essent un dels grans arguments per justificar la manca de polítiques d'habitatge social.  Bé podríem dir que les polítiques urbanístiques antiguetos tenen una certa similitud amb allò que, des de l’època en la qual Enrique Múgica va ser ministre de Justícia i amb el consens de quasi tots els partits polítics, han estat les polítiques de dispersió de presos d’ETA. Com en aquest cas, aquesta preocupació per evitar la formació de guetos estan orientades en bona mesura a garantir la de dispersió territorial dels exclosos, esvair el seu descontentament, obstaculitzant que, a partir de l'elemental contacte cara-cara, poguessin prendre consciència compartida de la seva situació, però sobretot de la seva capacitat d'actuar col•lectivament i amb eficàcia contra ella. L'heterogeneïtat social que es proclama buscar a la constitució dels barris urbans no seria llavors sinó una estratègia en ordre a diluir la potencialitat qüestionadora d'aquells que s'ha col•locat als flancs més vulnerables i vulnerats del sistema de vida que uns gaudeixen i molts més han de sofrir. Dispersats, atomitzats, allunyats uns dels altres, amuntegats en reductes intersticials, els desfavorits -la classe depauperada i encara desarticulada classe obrera que alimenten els immigrants i els nous marginats de tota la vida-, vivint en forats separats uns dels altres, veuran col•lapsada qualsevol oportunitat de contemplar fins i tot quin punt són molts i capaços d'impugnar amb força el desordre que pateixen. 



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch