La lucidesa del pensament reaccionari

Retrat de Joseph de Maistre pintat per Carl Christian Vogel el 1810

Consideracions a propòsit d’un descobriment de Joseph de Maistre i l’enutjosa lucidesa de cert pensament reaccionari, més un comentari afegit sobre el talent del seu germà, Xavier de Maistre. Missatge per a en Joan Uribe.

LA LUCIDESA DEL PENSAMENT REACCIONARI

Manuel Delgado

Què interessant aquest De Maistre que has conegut de la mà de Baudelaire. Interessant personatge, certament. Un exemple de villano en el camp de la història i de la teoria. De la història, perquè apareix directament vinculat a la contrarevolució, la fonamentació ideològica de l’ultramonarquisme i a l’aventura restauracionista borbònica que portaria al tro de França Lluis XVIII. En aquest sentit, de Maistre formaria grup amb altres dos pensadors contemporanis seus, que compartirien la seva línia: Louis de Bonald i René de Chateaubriand. El primer contacte amb ells tres el vaig de tenir de la mà de Marvin Harris, que, al seu El desarrollo de la teoría antropológica (Alianza) els col.loca en la base d’una antropologia reaccionària i degeneracionista, que, a principis del XIX i contra l’optimisme il.lustrat, entenia la història humana com caiguda i evolució cap enrere. Era una perspectiva que més endavant trobaria en la reacció fideista contra l’evolucionisme decimonònic, és a dir els difusionistes i l’antropologia catòlica en general –Frobenius, Mossèn Schimdtt, Graebner..–, amb la seva teoria del monoteisme primordial, i la història de les religions de Mircea Eliade i les seves catrofanies decaigudes.

Però amb el temps va venir el descobriment que aquests tres –De Maistre, De Bonald, Chateaubriand– representaven noves proves de la enutjosa per innegable lucidesa que tantes vegades és capaç de desplegar el pensament reaccionari. Va ser sobre tot la lectura de Las veladas de San Pestesburgo, en una edició d’Austral de 1946 que vaig comprar a una llibreria de vell. Allà vaig trobar-me amb el que tu has descobert, que és el deute que amb Maistre i la seva antropologia negativa té no sols l’obra de Baudelaire, sinó també la d’altres autors referencials per a mi, com ara Georges Bataille, Roger Caillois –el Col.legi de Sociologia en general–, Maurice Blanchot o Clément Rosset. És la teoria del mal i la pecaminositat del món i de l’ésser humà el que condueix a conclusions reaccionàries i autoritàries, per exemple pel que fa al paper constituent de l’enemic o la defensa de posicions polítiques fonamentades en la coerció. Hi ha una defensa de l’assassinat sense crim que és cert que pot trobar-se en la base de, per exemple, el hitlerisme, però aquesta afinitat és indefensable, just perquè Maistre se ocupa bé de separar aquesta defensa de la violència de la política i l’arroga en exclusiva a la dimensió darrera de la condició humana. La seve és també parenta d’altres perspectives, como la de Georges Sorel –un dels pensadors més fascinants que conec– i el ell que anomena “mite de la vaga general” (Reflexiones sobre la violencia, Alianza), o del capítol final de Robert Vaneigem a Tratado del saber vivir para el uso de las jóvenes generaciones (Anagrama), quan parla de la “nova inocencia”, aquella que exerceixen sense culpa ni responsabilitat “feres ferotges, furioses pel seu segrest”.

En qualsevol cas, Maistre és un dels fonaments del “mal du siècle” romàntic, però no del pensament tradicionalista, sinó per al pensament antimodern i antiil.lustrat, àdhuc el d’esquerres –Escola de Frankfort, sobre tot Adorno. Si t’interessa, llegeix el llibre d’Antoine Compagnon Los antimodernos (Acantilado). És en bona mesura un llibre sobre Maistre.

Et passo el llibre del que t’estic parlant en l’edició aquella. Està molt vell, però els meus subratllats et seran útils. Las veladas de San Petesburgo. A la Vetllada Quarta veuràs que parla “d’una còlera divina que concorda bé amb la saviesa i que l’Esperit Sant ha declarat formalment exempta de pecat”. I a la Vetllada Novena: “La terra sencera, amarada contínuament de sang, no és altra cosa que una ara immensa en la que tot allò que viu ha de ser immolat sense fi, sense mesura, sense descans, fins la consumació de les coses, fins l’extinció del mal, fins la mort de la mort”. Allà trobaràs aquestes i d’altres “idees volcàniques”, com el mateix de Maistre anomenava els seus propis pensaments. Li passo a l’Ariana per a que te’l faci arribar.

I una cosa més. Els mèrits de De Maistre no es redueixen als seus esclats de pertorbadora lucidesa. No és sols determinades coses que va escriure aquest home el que el meriten. També és l’aixopluc que va prestar altres llibres que va publicar, com els del seu germà Xavier de Maistre. Impossible traslladar ara la impressió que ha causat en generacions de lectors obres com Expedición alrededor de mi cuarto, editar per Joseph el 1794 i del que t’estic remetent a la seva edició espanyola d’aquest mateix any l’Editorial Fonambulista. No el tinc, però tinc una mena de continuació que va publicar el 1834 sota el títol Expedición nocturna alrededor de mi cuarto (Austral). Són peces que varen meravellar Proust o Borges i amb raó. Son llibres literalment de viatges, sols que el viatge és a l’interior d’una cambra de la que l’autor no pot –en el primer llibre– o no vol –en el segon– sortir. Una delícia. Al que t’enviaré a través de l’Ariana trobaràs exemples de la genialitat de Xavier de Maistre i el que dóna de si un viatge al voltant de la teva habitació, en molts trams a cavall: diàleg amb l’estrella polar a propòsit de la Providència; història d’amor amb la sabatilla entrevista d’una bella veïna, testimoni directe del rapte de les sabines, factibilitat d’estimar totes les dones sense excepció, raonament sobre els móns infinits que caben a la immensitat de l’espai..., i el Temps, del que a l’autor l’espanta no la se cruel dalla, “sinó els seus terribles fills, la Indiferència i l’Oblit”.