dijous, 27 de juliol del 2017

Alguns apunts sobre la història recent de la ingovernabilitat de Barcelona


La fotografia és la d’un policía nacional esgrimint la seva pistola durant una bicicletada de protesta al passeig de Gràcia de Barcelona el dia 15 de maig de 1999. La va fer Guillem Valle.
Escrit el maig de 2012 després de diverses actuacions dels mossos d'esquadra quan en Felip Puig era Conseller d'Interior de la Generalitat de Catalunya

ALGUNS APUNTS SOBRE LA HISTÒRIA RECENT DE LA INGOVERNABILITAT DE BARCELONA
Manuel Delgado

Resulta interessant contemplar la manera com les polèmiques d’actualitat solen demostrar el mínim esforç que es fa per escapar de les contingències de l’actualitat i adoptar un mínim de perspectiva històrica, i quan dic històrica em refereixo a la història més recent, la dels darrers deu o quinze anys.

Sorprèn, per exemple, que ningú posi de manifest fins quin punt està injustificada la idea segons la qual el problema de la “violència urbana” a Barcelona, tal i com està sent agitat pels governs de CiU i el Partit Popular, és la conseqüència de la tolerància dels governs del tripartit a la Generalitat o com si, com sosté la premsa de l’extrema dreta a Madrid, fos resultat de la incompetència dels mossos d’esquadra a l’hora de mantenir l’ordre públic, el que faria pertinent un retorn de la policía nacional.  Permeti-se’m que recordi algunes coses que posen en paral.lel els darrers esdeveniments a Barcelona amb altres que van tenir com escenari la ciutat a l’època en que era delegada del govern espanyol Julia García Valdecasas i el control sobre l’ordre públic corresponia a la policía nacional. Les dades les tinc a mà, perquè formaven part d’una conferència que vaig fer a la Harvard University l’abril de 2004 sobre els diagrames que generaven les pràctiques fusionals ambulatòries a la trama urbana de Barcelona.

Deixem de banda el període anterior al desallotjament del cine Princesa al 1996, amb puntes de protesta social tan importants com les anti-Otan al llarg dels 80 i contra la guerra del Golf a principis dels 90.  Situem-nos, posem per cas, al 12 d’octubre del 98, una nodrida manifestació de joves antifeixistes marxaren sobre el lloc on es produïa la reunió ultradretana des de la plaça de Sants, intentant accedir a la plaça dels Països Catalans per Badal i Brasil.  A l’avinguda de Madrid toparen amb la policia que protegia l’acte feixista i que obligava els manifestants a dispersar-se.  Una batalla campal es va desenvolupar després pels carrers Galileu, Sagunt, Vallespir i d’altres propers al carrer Numància.  Abans d’arribar a la seva destinació, la policia va interceptar violentament el seguici. Els aldarulls s’estengueren al llarg de la carretera de Sants i l’avinguda de Madrid i més d’una vintena d’aparadors d’entitats bancàries foren destruïts i es van produït vint-i-sis detencions, en condicions que van motivar una perllongada polèmica pública sobre l’actuació policíaca, en uns termes, per cert, calcats als actuals.

Idèntica lògica es va reproduir l’any següent, com a resposta a la decisió del govern del Partit Popular de celebrar a Barcelona una parada militar el 27 de maig de l’any 2000.  El dissabte 20 de maig de 2000, unes cent mil persones van desfilar des de la cruïlla del passeig de Gràcia amb la Ronda Sant Pere fins al Moll de la Fusta, seguint un itinerari habitual del que havien estat les grans marxes contra l’OTAN a la dècada dels 80. Des d’aquell mateix dia, un grup important d’antimilitaristes acamparen sobre la gespa del centre de la plaça d’Espanya.  Quan faltaven poques hores perquè es perpetrés el que molts entenien com a deshonorament de l’espai públic, la policia va desallotjar violentament els acampats.

L’any següent, el 2001, va ser el de la frustrada cimera del Banc Mundial, que no es va celebrar finalment per la por al que pogués passar al carrer. La cimera es va fer finalment on line.  Els actes contra la presència dels representants del Banc Mundial ja estaven decidits i es va pensar que els motius de la protesta continuaven vigents, fossin o no presents físicament els interpel·lats.  Així doncs es va mantenir la convocatòria d’una gran manifestació, el 24 de juny del 2001, després d’una revetlla popular a la platja de la Mar Bella, l’escenari de la qual havia de ser el passeig de Gràcia.  La pretensió dels moviments antiglobalització d’usar un carrer cèntric va ser el que la delegació del govern central a Barcelona, com a inacceptable, de manera que el govern va imposar el trasllat de la manifestació contra el Banc Mundial al passeig de Sant Joan.  Tot i això, una decisió judicial va mantenir la marxa en el seu itinerari inicialment previst.  La contribució dels mitjans de comunicació—feia temps compromesos en una campanya de criminalització contra els moviments antiglobalització—va ser proverbial.   Així El Periódico de Catalunya titulava un informe el mateix 24 de juny: “El passeig de Gràcia tem actes radicals durant la marxa”.  La profecia va acabar autoacomplint-se i es van produir greus incidents al passeig de Gràcia, que van ocasionar—i segons diversos testimonis van ser ocasionats per—una violentíssima actuació policíaca, amb desenes de manifestants en actitud pacífica ferits. La imatge de policies disfressats dels “antisistema” d’aleshores va ser especialment eloqüent, car van ser acusats per multitud de testimonis d’haver estar els responsables de les destrosses. De fet, l’al.lusió indirecta d’Arcadi Oliveras a l’eventual protagonisme de provocadors policials durant el setge al Parlament de juny passar era una clara referència a aquest episodi.

La impossibilitat de controlar el carrer va ser també la protagonista de la cimera de caps d´Estat de la Unió Europea els 14, 15 i 16 de març de 2002.  De nou, les autoritats van poder percebre fins quin punt la ciutat podia mostrar-se esquerpa i inhospitalària davant una entitat que s’havia fet present i era senyalada com a indesitjable.  Durant tres dies, els mandataris internacionals van haver de reunir-se amagats en un recinte fortificat, a les portes de la ciutat, a l’extraradi, com assumint la seva condició de matèria estranya que la urbs es negava a rebre, sense gosar ni tan sols acostar-se al seu centre.  Els convidats no van sortir d'un ample perímetre a la zona de Pedralbes, tancat amb una muralla de ciment i dobles reixes que literalment els engabiava.  Per descomptat que no van experimentar res que pogués semblar-se a una benvinguda, ja que l’acte va tenir lloc sense garlandes als carrers, sense banderoles, sense arcs triomfals, sense públic a les voreres.  Ja d’entrada els líders europeus van haver d’experimentar una forma d’allò que es coneix com efecte túnel que els duia des de l’aeroport fins a l'hotel Juan Carlos I, sense el menor contacte amb una ciutadania que era percebuda—en certa mesura amb raó—com una amenaça per la seva seguretat.  De fet, la recepció oficial que havia de celebrar-se un dels dies de la reunió al Palau de la Generalitat va haver de traslladar-se al MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya), al Palau de Montjuïc, també lluny d'un nucli urbà feréstec i d'una ciutadania isarda.  Barcelona, un cop més—com tantes vegades abans al llarg de la història—assetjada, es va trobar ocupada per vuit mil policies destinats a vigilar uns habitants que calia mantenir a tota costa lluny, a ratlla.  Ells, els poderosos de la terra, es van trobar en canvi deslegitimats i inhabilitats per fer ni tant sols un simple tomb pel down town barceloní.

El darrer dia de la cimera, el 16 de març, a l’entorn de quatre-centes mil manifestants desfilaven la Via Laietana avall i pel passeig de Colon fins al Portal de la Pau en contra de la mundialització, en una explosió d’heterogeneïtat que contrastava amb les masses fosques dels piquets de policia que no deixaren de vigilar els manifestants al llarg de tot el recorregut.  Barcelona havia tornat a demostrar de què estava feta: la seva tants cops provada capacitat d’exprimir al màxim les capacitats creatives i expressives dels seus carrers.  Abans de finalitzar la marxa van començar un seguit de violents aldarulls que afectaren la part baixa de les Rambles i del Paral·lel, amb diversos ferits i detinguts pel que va ser denunciat com una actuació desproporcionada de la policia. L’ombra dels esdeveniments recents de Göteborg i de Gènova, en què les forces policíaques van fer ús de les seves armes de foc, planejava sobre l’ambient.

El fenomen va repetir-se l’any 2003 amb les grans protestes contra la intervenció nord-americana a l’Iraq. A més de manifestacions que feien recorreguts clàssics, des del dia de l’esclat de la guerra—el 19 de març—i pràcticament a diari, els estudiants van dur a terme interrupcions-irrupcions constants, en punts distants els uns dels altres, amb actuacions imprevisibles que funcionaven com una mena de metàstasi de protesta que afectava el conjunt de la trama urbana.  Després de la cadena humana entre l’ambaixada nord-americana i la seu del PP, el 29 de març, una multitud provinent de tots els barris de la ciutat i de les poblacions de l’extraradi, amb la participació d’un bon nombre de veïns de la zona, va inundar els barris alts de Barcelona—Tres Torres, Sarrià, Pedralbes—que mai abans havien aparegut “contaminats” per les agitacions ciutadanes al carrer.  Grans manifestacions de centenars de milers de persones, convocades per la Plataforma contra la Guerra, feien passeigs col·lectius desconeguts fins aleshores, com el que circulà pel Paral·lel entre la plaça d’Espanya i el pla de Palau, el 22 de març, o entre la plaça d’Espanya i la plaça de Tetuan, omplint una bona part del traçat de la Gran Via de les Corts Catalanes, el 12 d’abril, o bé recuperant-ne d’altres, com passsa amb la manifestació del 15 de febrer,  una de les més nombroses de les que s’han celebrat mai a Barcelona.

Per acabar de repassar alguns exemples de com la Delegació del Govern espanyol i la policía nacional van ser incapaços de controlar l’ordre públic a Barcelona durant l’aznarato, recordem la reacció davant la manipulació escandalosa que el Partit Popular van intentar fer de l’autoria de l’atemptat que acabava de costar la vida a dues-centes persones a Madrid, milers de persones van sortir al carrer per exigir la veritat.  

En fi, que un cop d’ull al passat ens pot permetre i legitimar comparancions i analogies. En aquest cas, difícil no posar en paral.lel les imatges dels mossos camuflats d’“antisistema” d’ara mateix i la dels policies nacionals disfressats d’antiglobalització de fa onze anys al passeig de Gràcia, quan la no-cimera del Banc Mundial. D’igual forma que difícil no establir paral.lelisme entre l’actual conseller d’Interior Felip Puig i la manera de fer i justificar que va caracteritzar un personatge tan vinculat al neofranquisme i el pitjor de l’època Aznar com la delegada del govern espanyol a Catalunya, Julia García Valdecasas. Feu un cop d’ull al que va passar i a tot el que es va dir i fer per part de les autoritats governatives, l’Ajuntament i la premsa en aquells moments sobre la “kale borroka” a Barcelona –desfilada militar 2000, cimera del Banc Mundial 2001, cimera europea 2002, protestes contra la guerra 2003..., i es veura fins quin punt s’està calcant en l’actualitat.




Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch