dilluns, 9 de gener de 2012

El doble discurs de les institucions en relació al "problema migratori" o com fer passar per "culturals" problemes socials. Consideracions per Laura Fontana, estudiant del Grau d'Antropologia Social a la UB


Del primer paràgraf del que m'escrius, està bé, però anul.la això de la identitat. La identitat d’una persona és una construcció social –com estem veiem, com tot– i els materials que la conformen poden provenir d’una adscripció cultural o “racial” assignada pels altres o per tu mateix, fins i tot induït pels altres i convertint el que inicialment podia ser un estigma en un element de dignificació. Per tant l’etiqueta “racial” o cultural sols pot ser considerada en funció —i perdó per la redundància– de la seva funció classificadora. Si no ho veus clar, digues-m’ho i t’ho amplio.

Pel que fa a la referència a les institucions de poder com a incitadores de la desconfiança envers aquells que són percebuts com diferents, no he llegit el llibre de Baumann del que em parles, però a l’excursió d’ahir a Centelles em van explicar companyes teva que us el fa llegir en Fernando González Placer, la qual cosa implica que per força ha de ser interessant i pertinent. Feu cas d’en Fernando. És un gran tipus, un bon mestre i un amic amb qui m’hi sento especialment identificat.

El que hauries de tener present és el paper que, en efecte, executen les institucions de poder en relació a aquest desplaçament del conflicte social de la classe a la cultura del que vaig parlar-vos a classe. Des instàncies oficials es planteja la qüestió per mitjà d'una doble argumentació. En primer lloc, s'afirma que la immigració és un problema i es descriu en què consisteix aquest problema, insinuat com el principal o un dels més importants que pateix el país. Amb aquesta finalitat es projecta una imatge que procura sobredimensionar els conflictes i remarca els aspectes més melodramàtics i truculents. Un cop les institucions i la premsa al seu servei s'han autoconvençut i han procurat convèncer al gran públic que hi ha un motiu per a l'ansietat col.lectiva, s'encarreguen d'apuntar com és que ens hem de protegir i mirar d'atenuar el problema que prèviament -com si més no pel que fa a les dimensions que se li presumeixen- s'han inventat, assegurant que en aquesta tasca quedaran preservats els fonaments humanístics de la nostra civilització i donant per descomptat que cap solució als problemes plantejats per la "invasió" d'immigrants que patim prescindirà d'un escrupolós respecte als drets humans i als valors democràtics constitucionals.

Aquest doble discurs -les institucions com preocupades i preocupades pel suposadament alarmant problema migratori- contrasta amb pràctiques administratives consistents precisament no només a garantir sinó en institucionalitzat també l'explotació, la marginació, la injustícia, la segregació i un nombre indeterminat de variants de l'exclusió social que afecten especialment als sectors més vulnerables de la població, entre ells als treballadors i treballadors estrangers en una situació irregular crònica, víctimes d'un doble marcatge social denegatori com a pobres i com forasters il · legítims. Així doncs, els poders assumeixen la tasca d'inquietar la població amb una situació que és presentada com propera a l'emergència nacional per culpa de la immigració, encara que tranquil.litzant-nos fent-nos creure que tot està sota control i no ens apartarem mai dels nostres principis morals fonamentals. Al mateix temps, però, es converteixen en instruments a disposició de l'arbitrarietat sistemàtica i generalitzada en contra dels treballadors estrangers i les seves famílies. D'una banda el discurs sobre les "bones pràctiques", de l'altra, a les antípodes, les pràctiques reals.

Als nous proletaris -tant si treballen, com si busquen feina, com si són exiliats als territoris de la marginació social i la delinqüència- són als qui els toca la pitjor part en una dinàmica d'acumulació i increment de les taxes de beneficis capitalistes . Lluny de fer res per corregir lleis injustes, lluny de perseguir les pràctiques empresarials basades en l'explotació laboral o l'especulació immobiliària, ben lluny de rectificar la tendència a un desmantellament de tots els serveis públics, lluny d'una millora substantiva de les prestacions socials que ens van fer creure un dia en l'anomenat estat del benestar ..., avui les produccions ideològiques institucionals reprenen la seva ambigüitat intrínseca i parlen sobretot de "diàleg entre cultures", "obertura a l'altre", "diversitat cultural" i altres invocacions abstractes als bons sentiments. Vet aquí pel que consisteixen avui les noves formes de racisme que veig que has copsat molt bé, l'argúcia fonamental de les quals consisteix a fer-se passar per el contrari del que són en realitat.

Tu pensa en com el dialecte del "multiculturalisme" i la "interculturalitat", tal com s'empra, així com la retòrica de l'elogi estètic a la diversitat s'adeqüen a la perfecció a la proliferació de metàfores de la lliure circulació de capitals i la seva bondat constituent. En auxili argumentador d'aquest tipus d'il.lusions que treballen l'autonomia del fet cultural, estan acudint disposats els estudis culturals i certa antropologia, que s'han encarregat de posar de moda una nebulosa discursiva plena d'al.lusions als "espais virtuals", a els "fluxos transaccionals", a "hiperespais", a "híbrids culturals", a "fractals" ... Aquest dialecte serveix per descriure un ordre cultural de dimensions mundials sense eix ni estructura, pura desterritorialització, ordre del qual la barreja de gent i de cultures serien una variant o concreció i en què qualsevol referència a les condicions materials de vida dels protagonistes d'aquest suposat calidoscopi cultural seria perfectament prescindible. Les elits intel.lectuals que han rebut l'encàrrec de discursivizar aquestes diferents transfiguracions del flux de diners i de poder l'han convertit en una vaga ideologia que alguns autors han designat encertadament com liberalisme cultural.

La diversitat cultural d'aquesta manera domesticada no només es constitueix en una font de legitimació ideològica que mostra com horitzontals unes relacions socials tan brutalment verticals com sempre -a vegades més-, sinó que pot convertir-se en un negoci i una indústria pel que fa les seves productes es col.loquen al mercat com a autèntics nous productes típics, que ara ja no ho són, com abans, del tradicional, sinó d'un nou sabor local que ha passat a caracteritzar-se ja no com a singular, sinó com "divers". De fet, les classes mitjanes que alimenten els processos de gentrificació que afecten a tants centres urbans busquen precisament això: hibridació cultural, abigarrament inofensiu de gents diferents, paisatges multicolors que li donin un aire cosmopolita a la seva quotidianitat. Estem davant d'aquesta nova correcció política consubstancial a la producció d'una imatge moralitzada del món social i una imatge de la qual, per descomptat, els interessos de classe han estat degudament defugit. Així es pot distingir entre el que és una experiència social arran de terra marcada pel dolor, les mancances, les injustícies que pateixen els éssers humans reals que configuren el "mosaic" cultural de les ciutats i una perspectiva que, des de dalt, pot contemplar aquesta mateixa heterogeneïtat com un espectacle ofert als seus ulls. Apropiació ideològica i al mateix temps mercantilització d'una percepció sensualista del que en la pràctica és simplement misèria i explotació.

[La fotografia de l'entrada és de Pascual Marín Marina i es titula "Lavapiés". Està agafada de 


 

Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch