 |
| La foto es Pascual Marín Marina |
Resposta a Laura Fontana, estudiant del Grau d'Antropologia Social a la UB, enviada el 9 de gener de 2012
EL DOBLE DISCURS DE LES INSTITUCIONS EN RELACIÓ AL "PROBLEMA MIGRATORI"
Manuel Delgado
Del primer paràgraf del que m'escrius, està bé, però anul.la això de la identitat. La identitat d’una persona és una construcció social –com estem veiem, com tot– i els materials que la conformen poden provenir d’una adscripció cultural o “racial” assignada pels altres o per tu mateix, fins i tot induït pels altres i convertint el que inicialment podia ser un estigma en un element de dignificació. Per tant l’etiqueta “racial” o cultural sols pot ser considerada en funció —i perdó per la redundància– de la seva funció classificadora. Si no ho veus clar, digues-m’ho i t’ho amplio.
Pel que fa a la
referència a les institucions de poder com a incitadores de la desconfiança
envers aquells que són percebuts com diferents, no he llegit el llibre de
Baumann del que em parles, però a l’excursió d’ahir a Centelles em van explicar
companyes teva que us el fa llegir en Fernando González Placer, la qual cosa
implica que per força ha de ser interessant i pertinent. Feu cas d’en Fernando.
És un gran tipus, un bon mestre i un amic amb qui m’hi sento especialment
identificat.
El que hauries de
tener present és el paper que, en efecte, executen les institucions de poder en
relació a aquest desplaçament del conflicte social de la classe a la cultura del
que vaig parlar-vos a classe. Des instàncies oficials es planteja la qüestió
per mitjà d'una doble argumentació. En primer lloc, s'afirma que la immigració
és un problema i es descriu en què consisteix aquest problema, insinuat com el
principal o un dels més importants que pateix el país. Amb aquesta finalitat es
projecta una imatge que procura sobredimensionar els conflictes i remarca els
aspectes més melodramàtics i truculents. Un cop les institucions i la premsa al
seu servei s'han autoconvençut i han procurat convèncer al gran públic que hi
ha un motiu per a l'ansietat col.lectiva, s'encarreguen d'apuntar com és que
ens hem de protegir i mirar d'atenuar el problema que prèviament -com si més no
pel que fa a les dimensions que se li presumeixen- s'han inventat, assegurant
que en aquesta tasca quedaran preservats els fonaments humanístics de la nostra
civilització i donant per descomptat que cap solució als problemes plantejats
per la "invasió" d'immigrants que patim prescindirà d'un escrupolós
respecte als drets humans i als valors democràtics constitucionals.
Aquest doble
discurs -les institucions com preocupades i preocupades pel suposadament
alarmant problema migratori- contrasta amb pràctiques administratives
consistents precisament no només a garantir sinó en institucionalitzat també
l'explotació, la marginació, la injustícia, la segregació i un nombre
indeterminat de variants de l'exclusió social que afecten especialment als
sectors més vulnerables de la població, entre ells als treballadors i
treballadors estrangers en una situació irregular crònica, víctimes d'un doble
marcatge social denegatori com a pobres i com forasters il · legítims. Així
doncs, els poders assumeixen la tasca d'inquietar la població amb una situació
que és presentada com propera a l'emergència nacional per culpa de la immigració,
encara que tranquil.litzant-nos fent-nos creure que tot està sota control i no
ens apartarem mai dels nostres principis morals fonamentals. Al mateix temps,
però, es converteixen en instruments a disposició de l'arbitrarietat
sistemàtica i generalitzada en contra dels treballadors estrangers i les seves
famílies. D'una banda el discurs sobre les "bones pràctiques", de
l'altra, a les antípodes, les pràctiques reals.
Als nous
proletaris -tant si treballen, com si busquen feina, com si són exiliats als
territoris de la marginació social i la delinqüència- són als qui els toca la
pitjor part en una dinàmica d'acumulació i increment de les taxes de beneficis
capitalistes . Lluny de fer res per corregir lleis injustes, lluny de perseguir
les pràctiques empresarials basades en l'explotació laboral o l'especulació
immobiliària, ben lluny de rectificar la tendència a un desmantellament de tots
els serveis públics, lluny d'una millora substantiva de les prestacions socials
que ens van fer creure un dia en l'anomenat estat del benestar ..., avui les
produccions ideològiques institucionals reprenen la seva ambigüitat intrínseca
i parlen sobretot de "diàleg entre cultures", "obertura a
l'altre", "diversitat cultural" i altres invocacions abstractes
als bons sentiments. Vet aquí pel que consisteixen avui les noves formes de
racisme que veig que has copsat molt bé, l'argúcia fonamental de les quals
consisteix a fer-se passar per el contrari del que són en realitat.
Tu pensa en com el
dialecte del "multiculturalisme" i la "interculturalitat",
tal com s'empra, així com la retòrica de l'elogi estètic a la diversitat
s'adeqüen a la perfecció a la proliferació de metàfores de la lliure circulació
de capitals i la seva bondat constituent. En auxili argumentador d'aquest tipus
d'il.lusions que treballen l'autonomia del fet cultural, estan acudint
disposats els estudis culturals i certa antropologia, que s'han encarregat de
posar de moda una nebulosa discursiva plena d'al.lusions als "espais
virtuals", a els "fluxos transaccionals", a
"hiperespais", a "híbrids culturals", a
"fractals" ... Aquest dialecte serveix per descriure un ordre
cultural de dimensions mundials sense eix ni estructura, pura desterritorialització,
ordre del qual la barreja de gent i de cultures serien una variant o concreció
i en què qualsevol referència a les condicions materials de vida dels
protagonistes d'aquest suposat calidoscopi cultural seria perfectament
prescindible. Les elits intel.lectuals que han rebut l'encàrrec de discursivizar
aquestes diferents transfiguracions del flux de diners i de poder l'han
convertit en una vaga ideologia que alguns autors han designat encertadament
com liberalisme cultural.
La
diversitat cultural d'aquesta manera domesticada no només es constitueix en una
font de legitimació ideològica que mostra com horitzontals unes relacions
socials tan brutalment verticals com sempre -a vegades més-, sinó que pot
convertir-se en un negoci i una indústria pel que fa les seves productes es col.loquen
al mercat com a autèntics nous productes típics, que ara ja no ho són, com
abans, del tradicional, sinó d'un nou sabor local que ha passat a
caracteritzar-se ja no com a singular, sinó com "divers". De fet, les
classes mitjanes que alimenten els processos de gentrificació que afecten a
tants centres urbans busquen precisament això: hibridació cultural, abigarrament
inofensiu de gents diferents, paisatges multicolors que li donin un aire
cosmopolita a la seva quotidianitat. Estem davant d'aquesta nova correcció política
consubstancial a la producció d'una imatge moralitzada del món social i una
imatge de la qual, per descomptat, els interessos de classe han estat
degudament defugit. Així es pot distingir entre el que és una experiència
social arran de terra marcada pel dolor, les mancances, les injustícies que
pateixen els éssers humans reals que configuren el "mosaic" cultural
de les ciutats i una perspectiva que, des de dalt, pot contemplar aquesta
mateixa heterogeneïtat com un espectacle ofert als seus ulls. Apropiació
ideològica i al mateix temps mercantilització d'una percepció sensualista del
que en la pràctica és simplement misèria i explotació.
[La fotografia de l'entrada és de Pascual Marín Marina i es titula "Lavapiés". Està agafada de
