A veure. Jo t’explico com vaig viure la cosa contra Bolonya i que en penso. Això implica que el que opino sobre el movimientisme i els seus defectes en general no és la conseqüència d’una teoria general, sinó de la meva pròpia experiència, allò que abans dèiem praxis política.
D’entrada dos qüestions prèvies. La primera és que per mi hi ha dos tipus de persones: les que lluiten i les que no lluiten. Les primeres tenen tota la meva simpatia i les recolzaré sempre, de banda que estigui o no d’acord amb les seves opcions de lluita i no diguem de la seva filiació política o sindical. La segona és que a la moguda contra Bolonya hi havia molts estudiants d’antropologia, moltes amigues i molts amics, gent de la Reina, etc., pels que sentia i sento una afinitat diguem-ne automàtica i sense condicions. Això de banda que participés des del primer moment i de manera ben activa a l’assemblea PAS-PDI, que era la que aplegava el professorat i el personal administratiu de les universitats. El que vull dir és que hi vaig estar implicat amb la història des del primer moment i per tant el meu testimoni no és el d'un mer espectador.
Quan es va ocupar el rectorat de la UB vaig fer diverses classes allà i m’hi anava passant per saludar la gent que coneixia, al marge que em resultés incomprensible que aquella posta en escena contrastés amb una tasca d’agitació a les classes pràcticament nul.la. Recordo gent que estava dormint al rectorat que a l’aula no deia ni mu sobre Bolonya i sobre els que se’ns venia sobre.
Pel que fa a la participació de la gent més o menys vinculada a EUiA –PSUCviu, PCC, PORE, Joventuts Comunistes–, que jo sàpiga vàrem estar també en primera línia. En concret puc oferir el testimoni que els vaig veure córrer davant els mossos a la mani de protesta contra el desallotjament del rectorat del mateix 17-3-09 i alguns i algunes –la meva dona, per exemple– vam rebre de valent.
Evident que aquesta no va ser la postura d’ICV. En aquell cas es va veure ben clarament la dificultat d’una vinculació política –o més aviat sols electoral– que alguns voldríem veure una miqueta més matisada i menys incondicional. El paper del conseller Saura com a responsable de la brutalitat policial tant del matí com de la tarda del 17 de març va ser senzillament vergonyosa.
Aquesta falta absoluta manca de coincidència va quedar palesa als piquets davant les facultats, en aquest cas davant la meva, l’entrada principal del Campus Raval. Va ser allà, a la porta mateix i quan estava parlant amb uns estudiants que feien de piquet, que un professor d’història contemporània molt proper a ICV i antic camarada del PSUC, ben conegut, em va espetar d’allò més enfurismat, dient-me a crits: “Ara, els que heu encès la metxa hauríeu d’apagar-la!!!”. Estava clar que el seu furiós retret tenia a veure amb la convicció que els mitjans estaven estenent i que ell compartia de que la mobilització era el fruit de la menjada de coco als estudiants per part d’alguns professors que no havíem madurat i que ens havíem quedat atrapats al 68.
Bé, doncs el cas és que és veritat que la protesta contra els plans de Bolonya no havien quallat a les aules, però el violent desallotjament del rectorat de la UB el 17 de març de 2009 va generar un ampli moviment de protesta, que va esdevenir massiu primer a la violentament reprimida manifestació de la mateixa tarda i encara més en la gran manifestació de la setmana següent, aquella que va deixar planxats als mossos i als mitjans de comunicació que esperaven –i desitjaven– greus aldarulls amb l’anunciat intent dels convocats de baixar per les Rambles, que finalment va ser un truc per deixar-los plantats i girar cua per marxar fins a Sants. Gloriosa tarda aquella, si senyor.
Recordo sobre tot l’assemblea convocada a la Facultat per la pròpia degana, amb la Sala Gran i l’Aula Magna plenes a vessar d’estudiants i amb totes les classes aturades. S’havia aconseguit un recolzament total de la gent, tant de l’estudiantat com de l’opinió pública. El moviment anti-Bolonya ja no era un moviment ni aïllat ni minoritari. Què va passar després no ho sé; el que si que sé és que al cap de unes setmanes es convocava una manifestació anti-Bolonya a la plaça Universitat i s’aplegava a penes uns quants centenars de persones. Estava clar que no s’havia assolit l’objectiu de fer de la reacció estudiantil i popular en general contra l’actuació policial i la possibilitat que havia obert de parlar i fer parlar de Bolonya alguna cosa més que un tema d’actualitat, desencadenat per l’espectacle mediàtic i melodramàtic dels fets del rectorat. Conclusió: un cop més, llamp sobre aigua.
Ho sento, però el paral.lelisme amb el que ha passat a plaça Catalunya em sembla inqüestionable, fins i tot en l’equivalència entre moments dramàtics: 1) generació d’un punt fort espectacular, constituït per un nucli de convençuts que generen una mena de bombolla de veritat aïllada d’un entorn que es concep com un context moralment contaminat (rectorat de la UB / acampada plaça Catalunya); 2), producció d’un esdeveniment mediàtic amb un fort component emocional (desallotjament del rectorat el 17-3-2009 / desallotjament de la plaça el 27-5-11; 3), immediata i potent reacció social de solidaritatdavant els fets (manifestació de la tarda del mateix 17-3-09 / reconquesta de la plaça el mateix matí del 27-5-11), i 4), punt àlgid de la mobilitzacions tant pel que fa al ressò als mèdia com per presència de gent a les protestes al carrer (manifestació de la tarda del 25-3-09 / manifestació el 19-6-11). Si el paral·lelisme s’acomplís del tot al cinquè acte del drama li correspondria l’esvaïment total del moviment en el no res, incapaç de esdevenir organització al mateix temps àgil i disciplinada, capaç de mantenir permanentment alimentada l’agitació a les aules, al carrer i als mitjans de comunicació tant oficials com contrainformatius, és a dir en condicions d’animar i orientar el que abans es deia lluita de masses.
No puc deixar d’en recordar-me de les discussions a les assemblees, que em semblaven una mena d’exercicis retòrics purament autistes, per part d’una gent que no podia tenir interlocutors perquè era exclusivament intralocutora. És a dir, els “movimientats” sols podien parlar entre ells, però amb ningú més, tret d’una minoria que si que s’havia pogut comunicar-se amb el món exterior, però sols amb un dels seus exponents: els mossos d’esquadra, amb els que s’entenien perfectament, tots plegats encantats de trobar-se de tan en tant. Un cop més el mateix problema: un moviment alternatiu sense alternatives, una mena de club social d’entusiastes, incapaços de parlar si no era amb els que, com ells, havien vist la llum; absolutament impermeables a un món exterior que estava clar que no podia satisfer els seus requeriments en matèria d’alçada ètica, com si fora de l’assemblea i de la minoria activista tot fos un pou negre de putridesa i traïció.
I pel que fa a la burocràcia assembleària també tinc una experiència personal ben il.lustrativa. En els moments més intensos de la mobilització, l’Editorial Bellaterra, és va posar en contacte amb l’assemblea PAS-PDI per fer un llibre recollint el que podríem dir els textos fonamentals del moviment anti-Bolonya, destinat a ser distribuït gratuïtament el dia de Sant Jordi, en la línia del que Bellaterra ja havia fet com una contribució a la denúncia del Fòrum 2004. El cas és que es va decidir oferir als estudiants mobilitzats la possibilitat de signar amb nosaltres –l’assemblea PAS-PDI– la publicació. Doncs bé: impossible. Vam estar intentant parlar amb uns i altres de cara a obtenir el recolzament estudiantil a la iniciativa dels administratius i professors, però va ser completament inviable. Una xarxa d’assemblees i d’assemblees d’assemblees era la que havia de decidir una cosa tan senzilla com la d’incorporar-se a la portada d’un llibre. Jo al menys vaig tenir la impressió que em trobava davant una intricada troca d’instàncies sense centre o amb un centre buit amb el que els mortals no podíem comunicar-nos i, per descomptat, incapaç de decisions ràpides i executives. Paradoxalment, un moviment antiinstitucional havia convertir l’assemblea en una institució sagrada i inabastable, que existia com una espècie d’entitat divina amb la que els mortals no es podien comunicar directament i que es manifestava místicament a través del que es presentava com delegats, però que a mi s’antullaven una mena de mèdiums a través dels quals aquesta mena d’ànima col.lectiva es manifestava als humans.
Com pots veure, el que comparteixo aquí no és pròpiament una anàlisi, sinó més aviat una impressió personal, la sensació que aquestes estructures rizomàtiques, pretesament horitzontals i sense estructura produeixen el singular efecte d’immobilitzar qualsevol moviment que les adopti.
Si aquest és el model que el 15M ha assumit com a propi el seu futur és irrevocablement acabar extingint-se. I quedi clar que faré l’impossible per demostrar-me que estic equivocat, d’igual manera que llavors em vaig posar del costat d’aquells i aquelles que, contra Bolonya, creia sincerament que s’equivocaven en l’estil de lluita que havien triat.
[La fotografia és d'una assemblea al rectorat de la UB i està pressa de
