 |
| La fotografia està pressa de lamerce08.blogspot.com/ |
El que t’explicava és que la invenció de les Festes de la Mercè no es pot separar dels intents de l’Ajuntament, la burgesia i les autoritats religioses d’usar els carrers de Barcelona amb finalitats legitimadores. La creació de les celebracions patronals de la Mercè al setembre de 1902, sols poden ser entesa, en efecte, com una resposta a l’evidència de fins quin punt les classes populars havien reclamat i obtingut el control sobre l’espai urbà durant la gran vaga general que havia conegut la ciutat el febrer d’aquell mateix any.
El context és el dels intents de reforma urbana impulsada pel primer liberalisme burgès del XIX, mitjançant la qual es va intentar acabar amb l’activitat de les “classes perilloses” i amb les grans lluites socials i obreres a les ciutats. Aquesta tasca de sotmetiment de la urbs posava bona cura en les dimensions simbòliques i perceptuals que permetrien fer de la ciutat una realitat social uniformitzada i respectuosa, tal i com va passar amb les intervencions destinades a generar punts simbòlics forts—edificacions, monuments, commemoracions, noms—a partir de la municipalització de les polítiques de monumentalització i memòria que l’Església havia monopolitzat fins aleshores. Insubstituïble per conèixer a fons aquesta fase de la construcció formal i simbòlica de la Barcelona contemporània: S. Michonneau, Barcelona: memòria i identitat. Monuments, commemoracios i mites, Eumo, Vic, 2002.
S’hauria de parlar també dels grans esdeveniments—les Exposicions Universals de 1888 i 1929—justificadores de la modernització de Barcelona, modernització entesa com a homogeneització cultural i subjugament als requeriments urbanístics del desenvolupament capitalista.
En qualsevol cas, indispensable per entendre el context en que s’inventen les festes de la Mercè és el clàssic de Temma Kaplan, Ciudad roja, periodo azul (Península).
Pel que fa a la reinvenció de les festes a finals dels 70, te a veure amb la ritualització oficial del territori al servei d’un projecte polític de construcció identitària es completa amb la ritualització de l’espai-temps, que també cerca conformar-se enfront de recursos simbòlics cohesionadors. Les festes propiciades, però, s’han caracteritzat per la seva condició monitoritzada i per la voluntat que sempre han exhibit de posar-se al servei pedagògic de la formació civil de les masses. Cada inauguració, cada presentació pública de no importa què, han estat motiu de la seva corresponent “festa popular” al carrer, amb escenificacions confiades a publicistes, happenings que evocaven en tot l’estètica dels espots televisius o els shows de promoció de productes comercials i als quals la gent era convidada a fer de comparsa. Les grans iniciatives de renovació urbanística i les seves corresponents excuses en forma d’esdeveniments –de les Olimpíades al Fòrum 2004– s’han concebut en gran manera en clau festiva, igual que ha passat amb les diferents oportunitats en què les instàncies de govern han decidit fer exhibició pública de la seva grandiositat. Aquest èmfasi en la teatralitat festiva o en la festivialitat teatralitzada s’ha expressat en dues línies curosament articulades. D’una banda, la línia pseudoavanguardista, moderna dins d’un ordre, de La Fura dels Baus. De l’altra, la d'Els Comediants, conreadors d’una cultura popular de postal, amanerada a l’estil d’un carnaval de ressonàncies pseudobarroques més proper a l’estètica de la pel·lícula “Molière”, d’Ariane Mnouchkine (1978), que no al costumari tradicional català.
Aquest èmfasi en una determinada idea del que ha de ser i per al que ha de servir la cultura popular –entesa com a cultura pública, en el sentit que desplega les seves manifestacions preferentment als espais públics– s’ha traduït en la promoció oficial de determinades fites del calendari festiu tradicional. Una Mercè i una festa major d’hivern enquadrades com cal en l’estètica autopromocional de les autoritats mateixes i la seva idea de civilitat han estat la gran inversió oficial en matèria de polítiques festives. El cas de la Mercè és ben il.lustratiu. La invenció del correfoc a la fi dels 70 per part dels enginyers de festes municipals o la reconversió d’altres activitats d’arrel més o menys tradicional han estat disposades com a veritables altaveus de l’activitat regeneracionista de l’Ajuntament, com també dels seus projectes de generar una nova identitat cívica afí als seus interessos. Tot plegat basant-se en una idea de participació ciutadana que entén el ciutadà justament com el que voldria que es limités a ser: un comparsa, ara en un sentit literal, és a dir, com a persona que segueix un seguici festiu. A veure si trobes aquest article: L. Calvo i F. Xavier Medina, “Nuevas formas de dinamización social y de colaboración en la gestión patrimonial de la ciudad: El patrimonio festivo tradicional en Barcelona”, a Mireia Viladevall (ed.), Ciudad, patrimonio y gestión, Universidad Autónoma de Puebla, Puebla, 2001.
Per contra, no s’ha fet res –ans al contrari– per estimular i donar cobertura a festes beneficiades paradoxalment per una massiva participació popular, que, a més, eren part fonamental d’una cultura popular urbana, però que implicaven apropiacions multitudinàries dels carrers poc adaptables a la imatge de Barcelona que s’ha pretès promocionar a les darreres dècades. Difícilment controlables, basades en l’ocupació sense centre de l’espai públic, algunes festes han estat considerades inacceptablement espontànies, estèticament poc aprofitables per les polítiques d’imatge oficials i, sobretot, escassament monitoritzables. En conseqüència, han resultat mal tolerades per un Ajuntament que fa la impressió que s’hagués estimat més que desapareguessin. Se les ha deixat existir, tolerant-les amb desgana, sense que rebessin cap suport, com si s’esperés que tard o d’hora el temps les anés eliminant, trobades culpables de posar en perill l’ordre ètic i estètic de la ciutat, com si fossin el residu vergonyós d’alguna imperdonable deslleialtat ciutadana. Les fogueres de Sant Joan han desaparegut o llanguideixen, culpables de posar en perill l’ordre estètic de la ciutat, com si les marques que els focs deixaven a les cruïlles dels carrers fossin el residu igualment vergonyós d’algun insuportable desmereixement ciutadà. El Carnaval –la que fou la gran cita festiva dels barcelonins d’abans de la Guerra Civil– ha estat descartat com a celebració patrocinable oficialment i ha acabat confiant l’èxit de la seva supervivència amb bona salut a l'activitat d’associacions i barris. Les festes no controlades –com les del barri de Gràcia o la nit de Cap d’any al centre de la ciutat– han acabat esdevenint fonts cròniques d’aldarulls any rere any. Sobre aquesta qüestió, indispensable el llibre d’Adrià Pujol i Andrés Antebi, Follies d’anada i tornada. Etnohistòria del carnaval a Barcelona (Departament de Cultura, 2008).
T’annexo un article que vaig publicar fa molts anys i que inclou al.lusions a les festes de la Mercè. Observa la data de publicació: Revista de Catalunya, 71, 1993 , pags. 15-23. Es titula “Espai, festa i nova etnicitat a Barcelona”.
Tot això de la festa i la seva relació amb el poder i la ciutat té una bibliografia pròpia molt extensa. El que passa és que no sé si et convé complicar-te més la vida en aquesta direcció que et suggereixo. El que si que hauries de buscar són els següents materials: en primer lloc, el Quadern número 4 de la revista Barcelona metròpolis mediterrània, dedicat a "Cultura urbana i festa tradicional". Hi ha un article molt interessant sobre la història de les feste de la Mercè i la resta de textos et donaran una idea de la doctrina oficial sobre el tema festiu; també el llibre de Jordi Pablo, La Mercè il.lustrada, que és com una guia, i un llibre que es diu Llum de festa a Barcelona, que va publicar la Caixa d'Estalvis Sagrada Familia el 1972, i que et donarà una idea de com era la Mercè durant el franquisme. Són materials una mica rars, o sigui que si no els trobes ja te'ls passaria jo.
