Una vegada, ja fa temps, una alumna, Mireia, em va dir que era un pallasso. Ho va dir amb autèntic menyspreu i per ferir-me, i ho va aconseguir. També recordo amb especial tristor el dia en que un company em va voler insultar amb aquest qualificatiu en una reunió de Departament. La veritat és que durant molt de temps he estat una mica acomplexat, perquè la meva forma de ser fa que em costi molt fer una classe o una conferència sense que se m’escapin acudits o anècdotes que fan que l’audiència rigui. Sempre he experimentat una profunda enveja per alguns col.legues meus que veig que resulten sempre circumspectes, amb un aire més “professoral”, més com s’espera que sigui un acadèmic o un “intel.lectual”. Va haver una època en que hagués donat qualsevol cosa per resultar-li “seriós” als demés. Mai no ho aconseguit, tot i els esforços que paraula que he fet.Un dia, fa anys, vaig trobar-me amb en Joan Busquets, amb qui havia militat quan érem més joves contra el franquisme. Ara no me’n recordo si era a BR o a les JCC. Era al front de batxillers; això segur. Li vaig preguntar a què es dedicava i em va dic, com qui no vol la cosa: “Sóc pallasso”. La manera com m’ho va dir em va deixar pensant sobre com aquell home podia proclamar el seu ofici amb aquella naturalitat que era en realitat pur orgull. Des d’aleshores ja mai he considerat un insult que algú digui de mi que sóc una mica o massa pallasso. És més, ja he renunciat de forma definitiva a semblar una persona seriosa. Ja no amago que m’agrada fer riure i somriure i que em fa feliç veure la gent feliç.
Vaig tornar a trobar-me amb en Joan més vegades. A més, les meves princeses, quan eren petites, no es perdien cap entrega de “Saltapuça” i, després, a “Picapuça”. Al març de 2007 em va convidar a donar una conferència a la Setmana del Pallasso que dirigia cada any a Castellar del Vallès i vaig fer una cosa –amb molt de carinyo– sobre el clow ritual en diverses societats.
L’altre dia em vaig assabentar que en Joan Busquets havia mort de càncer. Tenia 54 anys; la meva edat.
Prometo, en record i honor seu, que continuaré fent riure a qui pugui quan pugui. I sentiré orgull per fer-ho volent. Alguns ho fan sense voler ni adonar-se’n. Aquests si que fan pena.
Una rialla per tu, amic Joan. Jo també sóc una mica pallasso.
