Sobre la violència simbòlica i la dominació. Comentari per a Alba Pons, aleshores estudiant del Màster d'Antropologia i Etnografia, enviat per correu electrònic el 27 de setembre de 2013.
CLASSIFICACIÓ I ESTIGMA
Manuel Delgado
Jo crec que el que t’interessaria aprofundir en un concepte que per a tu ha de ser clau. Parlo de violencia simbòlica. El concepte de violència simbòlica està formulat de manera central a La dominación masculina i també en Los herederos (amb Passeron, Siglo XXI), sobre el sistema educatiu francès, però apareix en altres llocs de la seva obra. Recorda molt el concepte de Goffman de “carrera”, que utilitza a Estigma (Amorrortu) per referir-se a com les persones desacreditades o desacreditables “aprenen” els termes de la negativització que els afecta i els assumeixen com a naturals. La violència simbòlica, recorda, és aquell mecanisme de coerció del que depèn que els dominats entenguin, acceptin i reprodueixin els termes de la seva pròpia dominació. Aquest concepte està molt lligat a altres, com ara l’habitus o procés mitjançant el qual es du a terme la reproducció cultural i la naturalització de les relacions socials i del termes asimètrics com es produeixen. També el d’incorporació, o com aquestes relacions socials esdevenen relacions simbòliques i acabem literalment encarnant-se en cadascun dels subjectes.
Recorda una cosa fonamental pel teu projecte sobre la patologització dels i les trans: el mecanisme que produeix l’alteritat és, sobretot, un artefacte nominador. Funciona tot distribuint denominacions d’origen que, sent en realitat atributs denegatoris, sempre es presenten com si d’alguna manera fossin qualificatius naturals. Els teòrics de la construcció social de la realitat van incloure aquest principi dins les dinàmiques d’interiorització que l’infant protagonitza a partir de les seves primeres experiències com a ésser social, aquelles en què aprèn a adoptar els rols i les actituds dels altres significatius, s’hi identifica i se n’apropia, i és a partir d’aquí que «s’assabenta que ell és allò que els altres li diuen que és. Tot nom implica una nomenclatura, i tota nomenclatura implica una certa localització social. Per tant, el fet de rebre dels altres una identitat suposa l’adjudicació d’un lloc específic en el món. I perquè és una màquina denominadora, la producció social de l’altre exigeix aquell mateix sistema de classificació de què en definitiva emana. Una vella tradició d’estudis que –inspirats en Durkheim i Mauss i les seves famoses “Classificacions primitives” que espero que recordis que vàrem treballar a classe de Religiosa– han cercat les bases algebraiques de la vida social, les seves propietats logicoformals, han aportat nombroses proves que no és que classifiquem objectes reals que no estan classificats, sinó que reconeixem els objectes de la realitat a partir de l’organització taxonòmica a la qual hem sotmès prèviament aquesta realitat.
Dit d’una altra manera, la diferència que “alternitza” una persona o un grup social, que d’ells en fa objecte d’exclusió, marginació, discriminació, segregació o estigma, no és abans, sinó després de la diferenciació que, presumint de trobar-la, ha estat ella qui l’ha generat. Els sistemes de classificació són, per aquesta causa, instruments cognitius, és cert, però sobretot són instruments de poder i de control. Seguint Pierre Bourdieu (La distinción, Taurus, 1988: 490), aquí estem parlant de «principis de divisió inseparablement lògics i sociològics que, en produir uns conceptes, produeixen uns grups, els mateixos grups que els produeixen i els grups-control els quals es produeixen». Vet aquí com l’etiqueta acaba sent un exemple perfecte d’allò que els teòrics de Palo Alto, els hereus de Bateson, anomenaven “profecia autoacomplida”.
Això és vàlid també –potser especialment– pel que fa a les classificacions que es mostren com a científiques, que són les que a tu t’interessen. El que sabem de sobres és que aquestes taxonomies proveïdes pels sabers experts s’encarreguen sovint de col·locar sobre els segments jeràrquicament subordinats o/i estructuralment inestables de la societat una mena de graella nominadora, de la qual sorgeixen, com per encanteri, un seguit d'unitats discretes que no són sinó com exsudats del poder polític o/i de les majories socials, sent el seu destí justificar, legitimar, explicar, per, al capdavall, acabar aplicant formes de vigilància i control sobre sectors humans prèviament inferioritzats. El nom crea el grup que anomena, el naturalitza, el dota al mateix temps d’atributs i d’atribucions. Quan la tasca designadora és produeix des de les institucions científiques el que sol resultar és un sistema d’encapsulament de certs individus en categories «objectives», a partir de les quals poden inscriure's discursos i pràctiques que mostren com a inevitable la situació de postració en què es troba l’encapsulat.
La classificació –millor si és «científica»– és, doncs, l'estri fonamental de què es val qualsevol relació de dominació, car els dominats reben d’ells mateixos la imatge d’éssers que han de ser realment sotmesos per causa de mancances, excessos o desviacions que els aparten de la normalitat que aquells que els dominen encarnen. La separació entre l’acceptable i l’inacceptable és així concebuda i viscuda com una separació entre el normal i l’anormal. Les ciències socials no han fet sinó advertir sobre la naturalesa socialment i culturalment determinada d’aquesta mena de contrast. Aquesta separació normal-anormal és mostrada –vet aquí el paper de l’expert, en aquest cas el o la psiquiatra– com a «científicament demostrable», objectiva i, per tant, com a inevitable. A totes les variants d’aquesta divisió entre el normal i l’anormal –o, el que és igual, entre el que és superior i el que ha de ser reconegut i tractat com a inferior, puix és realment inferior–, s’hi podrien aplicar les apreciacions que fa Bourdieu al seu La dominación masculina (Anagrama) a propòsit de la construcció social de l’oposició masculí/femení: com opera un sistema de categories de percepció, pensament i acció, què funciona a partir d’una identificació absoluta entre estructures perceptives i estructures cognitives i que fa que la nostra relació amb un món socialment constituït es pugui produir al si d’un món ineluctable, a recer de qualsevol objecció i no diguem de qualsevol impugnació, en la mesura que és, per definició, un món obvi.
Aquesta «obvietat» –cal afegir-ho– ha de ser compartida pel dominant i pel dominat, i és en això que consisteix el que de nou Bourdieu anomena violència simbòlica. Per mitjà seu, el subordinat esdevé consentidor i còmplice de la seva pròpia submissió, en la mesura que «li imposa una coerció que s’institueix per mitjà del reconeixement extorsionat que el dominat no pot deixar de prestar al dominant ja que no disposa, per pensar-lo i pensar-se, més que d’instruments de coneixement que té en comú amb ell i que no són cap altra cosa que la forma incorporada de la relació de domini» (Bourdieu, La dominación masculina: 54). En un altre lloc, el mateix Bourdieu (Razones prácticas, Taurus: 170) afina més la seva definició del que és aquesta violència simbòlica que permet el concurs actiu del dominat en la seva dominació, en tant que, perquè la dominació s’instauri, «cal que el dominat apliqui als actes de dominació (i a tot el seu ésser) unes estructures de percepció que al seu cop siguin les mateixes que les que aplica el dominant per produir el seus actes».
I aquí entrem plenament en el tema que t’interessa. El sistema sanitari i els seus criteris nosogràfics, igual que passa amb l’ordre escolar, amb les seves fórmules de catalogació de les anomalies, s’han vist, d’aquesta manera, complicats estratègicament en la naturalització d’un ordre socioeconòmic que, per més que s’afirmi com a igualitari, s’alça sobre tota mena de desigualtats estructurals. Aquests dos sistemes conjuminats –el sanitari i l’escolar– assumeixen la tasca d’interioritzar en els subjectes psicofísics i fer-los incontestables les ideologies que possibiliten la divisió social del treball. Pierre Bourdieu i Jean-Claude Passeron ens van mostrar, en un treball ja clàssic (La reproducción, Laia), com la violència simbòlica que exerceixen sistemes classificatoris pretesament rigorosos, serveix no solament per imposar els estàndars culturals dominants i per argumentar «científicament» les divisions socials, sinó també per escamotejar la seva pròpia naturalesa jerarquitzadora.
És aquí on trobo que seria just que reconeguessis el deute de Bourdieu amb Max Weber i el seu concepte de dominació. Busca la manera como Weber la presenta al capítol III d’Economía y sociedad, el de “Los tipos de dominación”. És allà on explica que la dominació no consisteix en dominar a seques, sinó en la probabilitat d’obtenir obediència. L’autoritat, explica, no es pot exercir sense que la persona sotmesa se senti interessada d’alguna manera, “vulgui”, tingui motius per a obeir. Busca la font weberiana d’aquest concepte i integra-la en el que desenvolupis en aquest treball. És més, jo començaria evocant la importància d’aquesta influència de Weber sobre Bourdieu.
I un altre homenatge fonamental a Max Weber. El que reconeixeria el valor del concepte de sociodicea. Et parlo d’un seguit d'estratègies simbòliques que vénen a simbolitzar, naturalitzant-lo, el fonament social de la dominació. Em sembla una noció genial. Weber en parla als seus comentaris sobre taoisme i confucionisme al primer volum d’Ensayos sobre sociología de la religión (Taurus). Weber explica que la societat xina influenciada por el confucianisme no presenta una teodicea, ja que no hi ha un referent pròpiament transcendental que organitzi l’experiència, sinó una “sociodicea”, és a dir un constructe sistemàtic i racional que pot atorgar sentit a la vida a partir de premisses ètiques purament intramundans. Quin exemple més magnífic de sociodicea que el de la negativització de certes persones per mitjà d'estructures simbòliques com les proveïdes per la medicina, a través de les quals poden interioritzar-se en la mentalitat dels subjectes individuals i fer-ho, a més, en tant que incontestablement certes, en la mesura que han estat proveïdes des d’aquella font que és la institució filoreligiosa de la ciència, en aquest cas de la medecina.
Dit d’una altra manera, la diferència que “alternitza” una persona o un grup social, que d’ells en fa objecte d’exclusió, marginació, discriminació, segregació o estigma, no és abans, sinó després de la diferenciació que, presumint de trobar-la, ha estat ella qui l’ha generat. Els sistemes de classificació són, per aquesta causa, instruments cognitius, és cert, però sobretot són instruments de poder i de control. Seguint Pierre Bourdieu (La distinción, Taurus, 1988: 490), aquí estem parlant de «principis de divisió inseparablement lògics i sociològics que, en produir uns conceptes, produeixen uns grups, els mateixos grups que els produeixen i els grups-control els quals es produeixen». Vet aquí com l’etiqueta acaba sent un exemple perfecte d’allò que els teòrics de Palo Alto, els hereus de Bateson, anomenaven “profecia autoacomplida”.
Això és vàlid també –potser especialment– pel que fa a les classificacions que es mostren com a científiques, que són les que a tu t’interessen. El que sabem de sobres és que aquestes taxonomies proveïdes pels sabers experts s’encarreguen sovint de col·locar sobre els segments jeràrquicament subordinats o/i estructuralment inestables de la societat una mena de graella nominadora, de la qual sorgeixen, com per encanteri, un seguit d'unitats discretes que no són sinó com exsudats del poder polític o/i de les majories socials, sent el seu destí justificar, legitimar, explicar, per, al capdavall, acabar aplicant formes de vigilància i control sobre sectors humans prèviament inferioritzats. El nom crea el grup que anomena, el naturalitza, el dota al mateix temps d’atributs i d’atribucions. Quan la tasca designadora és produeix des de les institucions científiques el que sol resultar és un sistema d’encapsulament de certs individus en categories «objectives», a partir de les quals poden inscriure's discursos i pràctiques que mostren com a inevitable la situació de postració en què es troba l’encapsulat.
La classificació –millor si és «científica»– és, doncs, l'estri fonamental de què es val qualsevol relació de dominació, car els dominats reben d’ells mateixos la imatge d’éssers que han de ser realment sotmesos per causa de mancances, excessos o desviacions que els aparten de la normalitat que aquells que els dominen encarnen. La separació entre l’acceptable i l’inacceptable és així concebuda i viscuda com una separació entre el normal i l’anormal. Les ciències socials no han fet sinó advertir sobre la naturalesa socialment i culturalment determinada d’aquesta mena de contrast. Aquesta separació normal-anormal és mostrada –vet aquí el paper de l’expert, en aquest cas el o la psiquiatra– com a «científicament demostrable», objectiva i, per tant, com a inevitable. A totes les variants d’aquesta divisió entre el normal i l’anormal –o, el que és igual, entre el que és superior i el que ha de ser reconegut i tractat com a inferior, puix és realment inferior–, s’hi podrien aplicar les apreciacions que fa Bourdieu al seu La dominación masculina (Anagrama) a propòsit de la construcció social de l’oposició masculí/femení: com opera un sistema de categories de percepció, pensament i acció, què funciona a partir d’una identificació absoluta entre estructures perceptives i estructures cognitives i que fa que la nostra relació amb un món socialment constituït es pugui produir al si d’un món ineluctable, a recer de qualsevol objecció i no diguem de qualsevol impugnació, en la mesura que és, per definició, un món obvi.
Aquesta «obvietat» –cal afegir-ho– ha de ser compartida pel dominant i pel dominat, i és en això que consisteix el que de nou Bourdieu anomena violència simbòlica. Per mitjà seu, el subordinat esdevé consentidor i còmplice de la seva pròpia submissió, en la mesura que «li imposa una coerció que s’institueix per mitjà del reconeixement extorsionat que el dominat no pot deixar de prestar al dominant ja que no disposa, per pensar-lo i pensar-se, més que d’instruments de coneixement que té en comú amb ell i que no són cap altra cosa que la forma incorporada de la relació de domini» (Bourdieu, La dominación masculina: 54). En un altre lloc, el mateix Bourdieu (Razones prácticas, Taurus: 170) afina més la seva definició del que és aquesta violència simbòlica que permet el concurs actiu del dominat en la seva dominació, en tant que, perquè la dominació s’instauri, «cal que el dominat apliqui als actes de dominació (i a tot el seu ésser) unes estructures de percepció que al seu cop siguin les mateixes que les que aplica el dominant per produir el seus actes».
I aquí entrem plenament en el tema que t’interessa. El sistema sanitari i els seus criteris nosogràfics, igual que passa amb l’ordre escolar, amb les seves fórmules de catalogació de les anomalies, s’han vist, d’aquesta manera, complicats estratègicament en la naturalització d’un ordre socioeconòmic que, per més que s’afirmi com a igualitari, s’alça sobre tota mena de desigualtats estructurals. Aquests dos sistemes conjuminats –el sanitari i l’escolar– assumeixen la tasca d’interioritzar en els subjectes psicofísics i fer-los incontestables les ideologies que possibiliten la divisió social del treball. Pierre Bourdieu i Jean-Claude Passeron ens van mostrar, en un treball ja clàssic (La reproducción, Laia), com la violència simbòlica que exerceixen sistemes classificatoris pretesament rigorosos, serveix no solament per imposar els estàndars culturals dominants i per argumentar «científicament» les divisions socials, sinó també per escamotejar la seva pròpia naturalesa jerarquitzadora.
És aquí on trobo que seria just que reconeguessis el deute de Bourdieu amb Max Weber i el seu concepte de dominació. Busca la manera como Weber la presenta al capítol III d’Economía y sociedad, el de “Los tipos de dominación”. És allà on explica que la dominació no consisteix en dominar a seques, sinó en la probabilitat d’obtenir obediència. L’autoritat, explica, no es pot exercir sense que la persona sotmesa se senti interessada d’alguna manera, “vulgui”, tingui motius per a obeir. Busca la font weberiana d’aquest concepte i integra-la en el que desenvolupis en aquest treball. És més, jo començaria evocant la importància d’aquesta influència de Weber sobre Bourdieu.
I un altre homenatge fonamental a Max Weber. El que reconeixeria el valor del concepte de sociodicea. Et parlo d’un seguit d'estratègies simbòliques que vénen a simbolitzar, naturalitzant-lo, el fonament social de la dominació. Em sembla una noció genial. Weber en parla als seus comentaris sobre taoisme i confucionisme al primer volum d’Ensayos sobre sociología de la religión (Taurus). Weber explica que la societat xina influenciada por el confucianisme no presenta una teodicea, ja que no hi ha un referent pròpiament transcendental que organitzi l’experiència, sinó una “sociodicea”, és a dir un constructe sistemàtic i racional que pot atorgar sentit a la vida a partir de premisses ètiques purament intramundans. Quin exemple més magnífic de sociodicea que el de la negativització de certes persones per mitjà d'estructures simbòliques com les proveïdes per la medicina, a través de les quals poden interioritzar-se en la mentalitat dels subjectes individuals i fer-ho, a més, en tant que incontestablement certes, en la mesura que han estat proveïdes des d’aquella font que és la institució filoreligiosa de la ciència, en aquest cas de la medecina.
