Va començar ahir el Festival Lilliput, que és el resultat d'una recerca duta a terme al llarg dels anys 2007 i 2008 amb l'assistència d'estudiants del màster de Martí Peran a Belles Arts de la UB. L'organitza l'Institut Català d'Antropologia. La feina de recerca va consistir en inventariar 100 quioscs, un terç tancats ja, dos terços en activitat. Es tracta de petits establiments que, sobre tot a Ciutat Vella i l'Eixample, s'instal.len al vestíbul d'algunes escales de veïns. Molts d'aquestes petites botigues són porteries reconvertirdes. En la seva dimensión expositiva, que és la que ara s'inicia, el que s'han fet són diverses intervencions d'artistes com ara Javier Peñafiel, Alexander Pilis, Luís Bisbe, Joana Cera, Frédéric Tchorbadjian, Katja Fleig i Stéphane Lafféach, que ocuparan deu dies diversos d'aquests microespais cedits pels seus propietaris. La informació completa la trobareu http://festivallilliput.wordpress.com/ o al Facebook Quioscs Lilliput. Tot plegat continua la tasca de l'equip que, dirigit per en Joan Bestard i amb gent com ara Flora Muñoz, Gerard Horta o Nadja Monnet, van fer fa uns anys sobre el porters i les porteries a Barcelona. El "cervell" del Festival Lilliput i sens dubte a qui li pertoca el gruix del mèrit és a la Patricia Ciriani. M'ha encarregat un petit text per al dossier de premsa. És el que segueix.
UN ALTRE COMERÇ ÉS POSSIBLE
Manuel Delgado
Entre els anys 2002 i 2004 el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona va encarregar a un grup d’investigadors de l’Institut Català d’Antropologia -dirigits per Joan Bestard i amb col·laboradors com ara Flora Muñoz, Nadja Monnet o Gerard Horta- una recerca sobre aquesta forma d’habitacle que, ubicada a l’entrada de determinats edificis de pisos, a partir de finals del segle XIX va servir per aixoplugar la vivenda dels empleats de finques urbanes, és a dir dels porters i les porteres. El destinatari final d’aquell treball fou l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya, depenent del Centre d’Estudi i Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana de la Generalitat, que el va publicar dins la col·lecció Temes de Cultura Popular sota el títol Les porteries de Barcelona. Entre l’espai públic i l’espai privat.
Molts d’aquests llocs estudiats tan singulars, testimonis d’una certa forma de relació veïnal, han desaparegut amb els anys. Alguns d’ells, en canvi, han anat pervivint reconvertits en petits quioscs que, al vestíbuls d’algunes escales de l’Eixample i Ciutat Vella sobre tot, s’han sumat a altres microestabliments ja existents consagrats a tota mena de petit comerç: joieries, estancs, venda de premsa..., que representen encara el que constitueix una forma literal de comerç de proximitat, un comerç que els veïns podien i poden encara trobar en sortir de casa seva o en passant, oberts, estimuladors d'una sociabilitat directa i personal que es desenvolupa, sempre literalment, a peu de carrer. Aquests espais estan condemnats a desaparèixer per l'aplicació de normatives paisatgístiques municipals que els consideren obsolets i indignes de continuar existint.
Com una forma de reaccionar davant aquesta perspectiva, i continuant també la recerca del CCCB sobre les porteries, el Festival Liliput inicia, a partir del proper 21 d'octubre, una proposta formulada ara de la mà del treball de videoartistes, performens, artistes plàstics..., en una expressió de l'aliança al mateix temps creativa i militant d'artistes i antropòlegs urbans. L'organitza l’Institut Català d’Antropologia i sota la direcció de l'artista i curadora Patricia Ciriani.
Al llarg dels dies que durarà l’esdeveniment, la recreació artística de diversos d’aquests indrets intentarà suscitar una discussió pública a propòsit de diverses qüestions. La primera és, naturalment, d’índole patrimonial, en aquest cas relativa a fins quin punt mereixen desaparèixer espais amb un valor històric i social certament important, testimonis d’una determinada forma de cohabitar que potser mereixeria ser rescatada. Ara bé, el projecte no és una mera vindicació melangiosa de formes de vida social malauradament depassades ni l’exaltació de llocs de valor arquitectònic moltes vegades ben notable. El Festival Liliput no és el resultat d’una indagació arqueològica, ni una exaltació romàntica d’allò venerable pel simple fet de ser vell. Ben al contrari.
Més enllà de la reivindicació patrimonial, el Festival Liliput i la tasca al mateix temps formal i teòrica que proposa se situa en una altra tessitura: la de preguntar-nos com s’entén que unes institucions que permanentment ens conviden al reciclatge de gairebé tot en nom dels valors abstractes de la sostenibilitat i l'equilibri ecològic, s’abandonin tan fàcilment a la destrucció d’indrets que, de banda del seu valor testimonial, estan sent utilitzats i podrien ser utilitzats encara més per un petit comerç al que es condemna a la desaparició o es llença, al peu de la lletra, al carrer, és a dir a la venda informal.
Aquest tipus d’indrets que el “Barcelona posa’t guapa” sentencia a mort en nom de tota mena de raons urbanístiques, econòmiques i higièniques, podrien servir, un cop reformats si cal, per continuar exercint una funció encara pertinent: la de demostrar la possibilitat d’un punt intermedi i de trànsit entre diferents tipus d’espai comercial. Dit d'una altra forma, per demostrar que entre les botigues estàndard més o menys grans i el top manta hi ha una opció per fer accessible al dret al comerç a determinades persones que no estan en condicions de fer grans inversions en llogar i habilitar altre tipus d’espais. Així, lluny d’encarnar una modalitat decadent d’activitat comercial, el petit quiosc, a punt de desaparèixer per decret, podria representar una alternativa viable tant per l’actual model de tenda com per formes de comerç que les lleis i les normatives persegueixen. Lluny de representar el passat, esdevendria la prova evident que realment un altre comerç és possible.
Amb el Festival Liliput, l’art i l’antropologia urbana volen posar de manifest que la seva vocació no és sols la de treballar l'un amb les formes i l'altra amb les dades. També és fer un cop de mà a l'hora de reflexionar de forma pública i compartida i actuar després- a propòsit d'allò de què està fet el present de la nostra vida en societat i també a propòsit de en què voldríem que consistís llur futur, un futur que és el nostre.
Manuel Delgado
Entre els anys 2002 i 2004 el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona va encarregar a un grup d’investigadors de l’Institut Català d’Antropologia -dirigits per Joan Bestard i amb col·laboradors com ara Flora Muñoz, Nadja Monnet o Gerard Horta- una recerca sobre aquesta forma d’habitacle que, ubicada a l’entrada de determinats edificis de pisos, a partir de finals del segle XIX va servir per aixoplugar la vivenda dels empleats de finques urbanes, és a dir dels porters i les porteres. El destinatari final d’aquell treball fou l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya, depenent del Centre d’Estudi i Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana de la Generalitat, que el va publicar dins la col·lecció Temes de Cultura Popular sota el títol Les porteries de Barcelona. Entre l’espai públic i l’espai privat.
Molts d’aquests llocs estudiats tan singulars, testimonis d’una certa forma de relació veïnal, han desaparegut amb els anys. Alguns d’ells, en canvi, han anat pervivint reconvertits en petits quioscs que, al vestíbuls d’algunes escales de l’Eixample i Ciutat Vella sobre tot, s’han sumat a altres microestabliments ja existents consagrats a tota mena de petit comerç: joieries, estancs, venda de premsa..., que representen encara el que constitueix una forma literal de comerç de proximitat, un comerç que els veïns podien i poden encara trobar en sortir de casa seva o en passant, oberts, estimuladors d'una sociabilitat directa i personal que es desenvolupa, sempre literalment, a peu de carrer. Aquests espais estan condemnats a desaparèixer per l'aplicació de normatives paisatgístiques municipals que els consideren obsolets i indignes de continuar existint.
Com una forma de reaccionar davant aquesta perspectiva, i continuant també la recerca del CCCB sobre les porteries, el Festival Liliput inicia, a partir del proper 21 d'octubre, una proposta formulada ara de la mà del treball de videoartistes, performens, artistes plàstics..., en una expressió de l'aliança al mateix temps creativa i militant d'artistes i antropòlegs urbans. L'organitza l’Institut Català d’Antropologia i sota la direcció de l'artista i curadora Patricia Ciriani.
Al llarg dels dies que durarà l’esdeveniment, la recreació artística de diversos d’aquests indrets intentarà suscitar una discussió pública a propòsit de diverses qüestions. La primera és, naturalment, d’índole patrimonial, en aquest cas relativa a fins quin punt mereixen desaparèixer espais amb un valor històric i social certament important, testimonis d’una determinada forma de cohabitar que potser mereixeria ser rescatada. Ara bé, el projecte no és una mera vindicació melangiosa de formes de vida social malauradament depassades ni l’exaltació de llocs de valor arquitectònic moltes vegades ben notable. El Festival Liliput no és el resultat d’una indagació arqueològica, ni una exaltació romàntica d’allò venerable pel simple fet de ser vell. Ben al contrari.
Més enllà de la reivindicació patrimonial, el Festival Liliput i la tasca al mateix temps formal i teòrica que proposa se situa en una altra tessitura: la de preguntar-nos com s’entén que unes institucions que permanentment ens conviden al reciclatge de gairebé tot en nom dels valors abstractes de la sostenibilitat i l'equilibri ecològic, s’abandonin tan fàcilment a la destrucció d’indrets que, de banda del seu valor testimonial, estan sent utilitzats i podrien ser utilitzats encara més per un petit comerç al que es condemna a la desaparició o es llença, al peu de la lletra, al carrer, és a dir a la venda informal.
Aquest tipus d’indrets que el “Barcelona posa’t guapa” sentencia a mort en nom de tota mena de raons urbanístiques, econòmiques i higièniques, podrien servir, un cop reformats si cal, per continuar exercint una funció encara pertinent: la de demostrar la possibilitat d’un punt intermedi i de trànsit entre diferents tipus d’espai comercial. Dit d'una altra forma, per demostrar que entre les botigues estàndard més o menys grans i el top manta hi ha una opció per fer accessible al dret al comerç a determinades persones que no estan en condicions de fer grans inversions en llogar i habilitar altre tipus d’espais. Així, lluny d’encarnar una modalitat decadent d’activitat comercial, el petit quiosc, a punt de desaparèixer per decret, podria representar una alternativa viable tant per l’actual model de tenda com per formes de comerç que les lleis i les normatives persegueixen. Lluny de representar el passat, esdevendria la prova evident que realment un altre comerç és possible.
Amb el Festival Liliput, l’art i l’antropologia urbana volen posar de manifest que la seva vocació no és sols la de treballar l'un amb les formes i l'altra amb les dades. També és fer un cop de mà a l'hora de reflexionar de forma pública i compartida i actuar després- a propòsit d'allò de què està fet el present de la nostra vida en societat i també a propòsit de en què voldríem que consistís llur futur, un futur que és el nostre.
