"Ells som nosaltres". Pròleg per l llibre d'Ignasi Martí, Francesc Bardají i Antonio Peralta, "Habitatge i convivència al Baix Camp. Immigrants en la línea de flotació" (El Mèdol, 2003).

Pròleg al llibre d'Ignasi Martí, Francesc Bardají i Antonio Peralta, Habitatge i convivència al Baix Camp. Immigrants en la línea de flotació. Tarragona: El Mèdol, 2003.

ELLS SOM NOSALTRES

Manuel Delgado

Permeti-se-m’en arrencar el present pròleg amb una certa constatació. Si hi ha un enemic que l’antirracisme ha de batre amb urgència i prioritat no són, ara per ara, les polítiques i els discursos de i per l’exclusió social en aquests moments hegemònics, ni tampoc aquest racisme explícit o insinuat que es despua a la vida quotidiana i que, a la mínima oportunitat, s’expressa amb virulència aquí o allà. L’obstacle que l’antirracisme ha de vèncer abans que qualsevol altre és la seva pròpia tendència a trivialitzar-se, a convertir-se en el que ja és en aquests moments: un mer espectacle d’exhibicionisme de la bondat, destinat a que les institucions i els propis ciutadans puguin alleugir la seva mala consciència a base de tota mena de postes en escena testimonials, fetes de bons sentiments i crides a una integració social que les pròpies lleis impossibiliten. Front d’aquesta banalització generalitzada del que no és més que una pura retòrica falsament antirracista, el que resulta perentori és que les lluites per uns majors nivells de justícia, benestar i igualtat per a tots entenguin que cal parlar i pensar de manera seriosa de què estan fetes i en què consisteixen aquelles situacions d’asimetria social –associades en aquest cas als corrents migratoris que ens han triat com a desembocadura– que volem esmenar.
És precissament en aquest ordre de coses –destrivialitzar l’antirracisme, renunciar als grans discursos buits, tractar les qüestions i actuar després amb rigor– que treballs com els que ara ve resulten indispensables. En concret, aquesta recerca sobre les problemàtiques d’assentament que han de patir els treballadors i les treballadores joves que venen fins els pobles i ciutats del Baix Camp, convocats pels requeriments del mercat de treball, resulta emblemàtica i en molts sentits exemplar. La seva virtut principal és que sap combinar les dades quantitatives, excel·lentment expressades a través de gràfics i esquemes, amb informacions qualitatives basades en el testimoni personal dels protagonistes d’aquests processos de reorganització de la societat que estem vivim com a conseqüència dels nous fluxos migratoris. Vet aquí el que cal fer: no conformar-se amb les dades estadístiques, sense negar la seva importància; acostar-se als fets concrets i a llurs actors de carn i os; estudiar les situacions específiques cas per cas, poble per poble, barri per barri; reconéixer la naturalesa heterogènia i complexa de la realitat. El que aquest estudi ens mostra és, en clau territorial, l’avatar de persones que, d’entrada, són tractades respectant la seva pluralitat la irrepetibilitat de la seva circumstància vital, desmentint la pretensió que tantes vegades veiem incontestada que els anomenats immigrants conformen una massa compacte i uniforme, divisible, com a molt, en presumptes “minories ètniques” tancades i impermeables. A més, en la mesura en què els receptors d’aquestes avingudes humanes recents es pronuncien sobre la realitat que tracta el treball, posant de manifest com també n’és d’intricada l’articulació de nous i vells habitants, com uns i altres negocien llur identitat a partir de contactes que –deixant de banda l’inevitable peatge de conflictivitat que caldrà i mereixerà la pena pagar– de segur que seran –que ja estant essent el punt d’arrancada de la societat futura.
Un cop s’ha restablert la condició diversa dels nous contingents de població, el que l’estudi fa és atendre exhaustivament una problemàtica que, tot i que els afecti de manera especialment intensa, no és exclusiva dels que han vingut provinents de països més pobres que el nostre. Una veritat aflora aleshores i es fa irrevocable: la de que, efectivament, sols de manera parcial hi ha afers específics que involucrin a aquest nou veïnatge. És a dir, els anomenats immigrants pateixen les conseqüències de dinàmiques socials –vinculades en aquest cas a la gestió pública i privada del sòl– dels que les víctimes són també els joves, la gent gran i els sectors més desfavorits de la pròpia població autòctona. És un efecte òptic, deliberadament destacat des de l’imaginari social dominant, el que pot fer creure que són els nouvinguts els causants dels mateixos problemes de què en són víctimes, donant la impressió de que són ells els culpables d’un creixent deteriorament de l’atenció pública i de la dimissió de les autoritats polítiques de la seva obligació de garantir que els estralls provocats per un sistema social a totes llum injust seran els mínims possibles.
En altres paraules, aquest treball es constitueix en una font d’informació en ordre a demostrar que el que a la pràctica és la nova classe obrera –constituïda per treballadors provinents de països fins ara exòtics per nosaltres– no sols ha de patir marginació social, explotació laboral i empait governatiu, sinó que, a més, és obligada a jugar el paper de buc emissari que li permeti a les majories socials acceptar els desordres i els fracassos estructurals no com el resultat de polítiques injustes i de la claudicació dels governants davant interessos minoritaris, sinó com resultat de la presència d’intrusos dels que seria bon que ens desféssim i als que ens passarem el temps fen pagar la seva responsabilitat en tot allò que no funciona o funciona malament. Els immigrants, en efecte, han de sofrir les condicions negatives d’una realitat territorial de la que en són sistemàticament mostrats com els causants. Així ho repeteix una percepció superficial de la realitat, que els discursos hegemònics s’encarreguen ben bé d’explotar al màxim. Aquesta representació mostra els nouvinguts com acusables d’haver causat, amb la seva presència, un deteriorament de certs barris que, en realitat, ja ho estaven de deteriorats o en procés d’abandonament, és a dir que no es devaluen perquè ells hagin arribat, sinó als què ells han arribat perquè s’havien devaluat.
La problemàtica que els nous veïns miserabilitzats i minoritzats viuen en matèria d’habitatge expressa de manera radical el que és la impotència total d’un sistema sociopolític com el nostre en ordre a garantir el que proclama que són necessitats bàsiques, però que han acabat esdevenint una indústria i un negoci. Ho veiem en el desballestament del sistema públic d’educació, de pensions o de sanitat, però en especial ho podem contemplar de manera ja desmesurada en l’àmbit de l'habitatge. El que hauria de ser un dret inalienable –el dret a tenir vida privada, intimitat, aixopluc físic i moral, lloc per la higiene, el descans, el lleure, la sexualitat, la cuina, en una paraula: el dret a una llar– ha acabat esdevenint amb descaradura un ben de consum duradora i d’inversió, però un ben inaccessible per a una part important de la població, incloent-hi als nous vinguts provinents de països pobres, tot i que –cal insistir-hi– no sols a ells. La negació d’aquest dret a l’allotjament testimonia de manera immillorable el fracàs absolut de l’anomenat estat del benestar, incapaç d’atendre les necessitats fonamentals d’aquells que haurien de ser els seus beneficiaris. No sols els ciutadans, sinó el conjunt d’éssers humans que habiten el temps i l’espai que l’Administració administra i que –estiguin o no dotats de drets de plena ciutadania– tenen dret a veure coberts aquestes requeriments bàsics de vida a partir de la seva mera presència física en tant que persones. Colapse total d’una determinada manera d’entendre la democràcia administrativa i el desenvolupament contemporani del que un dia fos l’Estat-providència com a instància tutelar i de regulació social, capaç de protegir tothom de les inclemències d’un ordre socioeconòmic fundat en la privatització dels guanys i la socialització de les perdues.
La provisió d’un lloc per viure-hi –curiosa expressió, que insinua que més enllà de les seves portes el que hi ha no és exactament vida– ha esdevingut un objecte mercantil que es ven i es compra a preus que han experimentat un augment exponencial en els darrers anys. Molts ajuntaments han descobert en la venda de sòl públic als promotors immobiliaris una font immensa de recursos que reinvertir motes vegades en polítiques de promoció institucional i en campanyes d’imatge adreçades a turistes i a inversors. Les grans empreses dedicades a la construcció i venda de pisos viuen un dels seus millors moments, favorits en el seu negoci per les bones condicions del mercat dinerari, però també pel paral·lel procés que ha portat a la quasi desaparició de l’habitatge protegit i de promoció pública i una oferta de lloguers cada cop més escassa i més cara. Les dades contingudes al present informe són concloents al respecte.
Els efectes colaterals d’aquest quadre són ben coneguts i aquest treball que presentem ens ajuda a saber més d’ells. Els sectors amb menys recursos de la població –els immigrants, per exemple– es veuen abocats a acudir a un mercat de cases rurals o pisos en males condicions o abandonats, quan no a practicar formes difoses d’un nou barraquisme invisible, que, si més no a les grans ciutats com Barcelona, està portant a generar un comerç de relloguer de llits, balcons, coberts, patis interiors... El llogament d’habitatges degradats, en zones sovint també deteriorades, serveix, al seu torn, com a font d’ingressos per a petits amos de masies o pisos –sovint també empobrits– que rendibilitzen les seves propietats cedint-les –sovint en condicions abusives– a grups humans fragilitzats per la inseguretat laboral i jurídica i pel rebuig social quotidià. Els inquilins també se'n ocupen de racionalitzar la seva situació i ho fan maximitzant l’aprofitament de les cases que aconsegueixen llogar per mitja de l’amuntegament i de sistemes de gestió comunitarista de cada unitat residencial. Quasi sempre aquest procés d’ocupació de l’espai habitable es produeix en base a la relació directa amb els arrendataris, que de fet detenten el monopoli d’aquest mercat –l’únic al que els immigrants tenen accés–, sense que les agències immobiliàries, les entitats financeres i –malaurdament– els governs locals intervinguin. També sovint, aquesta situació es l’avantsala d’intervencions de reordenació del territori amb finalitats tematitzadores o de gentrificació –en el cas dels centres urbans– o de promoció de segones residències –en el cas rural–, i sempre en el sentit d’una reapropiació capitalista del sòl.
Està clar que aquesta situació –que sols pot ser definida com injusta i arbitrària i que ve marcada per les inclemències d’un mercat immobiliari despiadat– sols es pot atenuar per mitjà d’intervencions públiques en matèria territorial. És en aquest ordre de coses que convindria tenir present el que l’Informe sobre Immigració elaborat per una comissió d’experts i aprovat per unanimitat pel Parlament de Catalunya, el juny del 2001, establia. En aquell document –en la redacció del quan van jugar un paper destacat el sociòleg Jordi Porta i la geògrafa Àngels Pascual– es recordava que, en primer lloc, la immigració era un fenomen persistent i en molts sentits consubstancial a la història de Catalunya. La reflexió que orientava el document no podia oblidar que la majoria de catalans actuals són directament provinents de la immigració i que tots o gairebé tots els catalans som o vam ser immigrants, o fills, o nets d’immigrants. Que un país sense fronteres com Catalunya hagi estat recurrentment destí d’onades de població forana no ha constituït –ans al contrari– un trauma excessiu i la inserció dels nouvinguts al context d’acollida s’ha anat produint de forma en general –si més no fins ara– poc conflictiva. Era per això que el document advertia de la naturalesa desmesuradament inflada de les polèmiques sobre la immigració, que oblidaven aquesta condició gairebé connatural del fet migratori al nostre país i –i això era especialment subratllat com greu– donaven a entendre que la condició d’immigrant era poc menys que immanent a cada individu i eterna. No podem oblidar que aquell lema, tantes vegades invocat, segons el qual “són catalans tots els que viuen i treballen a Catalunya” no és només una afortunada formula d’expressió per a una vocació integradora, sinò un principi jurídic que fa raure la catalanitat en el mer veïnatge, com a paradoxal avantatge que la societat catalana ha sabut extreure de no haver esdevingut estat. Sembla indiscutible que els immigrants d’avui –o els seus fills o els seus nets– deixaran de ser immigrants alguna vegada i que són ells els que esdevindran els autòctons de demà, aquells que potser es permetran atribuir-li als que arribin més tard l’epítet despectiu i denegatori –immigrats– que ara reben ells.

Entre les qüestions en què més s’insistia en aquell document estava que, si bé és cert que en matèria de migracions tenien preeminència les lleis i les instàncies governamentals estatals –de caire fortament restrictiu–, no és menys cert que les administracions que havien de fer front als requeriments immediats de les persones immigrades eren les comunitats autònomes i, encara més directament, els municipis i les comarques. Allò que anomenem la integració dels immigrants es produeix sobretot a nivell local i en esferes administrades des dels organismes polítics més propers al dia a dia, com són els municipis i els consells comarcals. El cas de l’habitatge n’és un bon exemple, com ho serien també els de l’educació, l’atenció social, la salut pública i àdhuc la gestió directa de moltes competències estatals. Això és important, car implica que el que les autoritats del govern central s’entestin en tractar la qüestió de la immigració com un problema d’ordre públic no impedeix l’elaboració de polítiques concretes endegades per nivells locals d’acció administrativa, responsables del que haurien de ser bones pràctiques relatives, entre altres afers, a l’establiment territorial dels nouvinguts.
Justament, aquest innegociable èmfasi que s’ha de posar en les dinàmiques d’assentament compromet de manera directa les responsabilitats administratives que se’n deriven a nivell local, tant municipal com comarcal, àmbit des del que es diluciden iniciatives que hauran de resultar estratègiques perquè aquests processos tinguin lloc de la manera menys traumàtica i injusta que sigui possible. El paper negatiu que juguen lleis elaborades a nivell estatal –com les anomenades “d’estrangeria”, que s’estan mostrant a tota Europa com a colossals màquines de generar exclusió social i ilegalitat– no ha de fer perdre de vista que són els barris més abandonats urbanísticament i més pobres on el multiculturalisme es realitza de debò, no com la paroleria buida que sovint és, sinó com el resultat d’una copresència de vegades difícil, sempre fèrtil.
La lluita per dignificar la vida dels immigrants és, doncs, idèntica a la que aspira a millorar la situació dels barris populars, que han d’abandonar la postració a què apareixen ara per ara condemnats i assolir uns nivells més acceptables de qualitat en tots els camps: l’urbanístic, però nogensmenys l’ensenyament, la sanitat, la seguretat, etc. També són instàncies de poder polític més immediat de les que depèn un espai públic era el marc on es desplegaven les formes més actives i fèrtils de la convivència civil, a més de l’escenari per excel·lència de la integració democràtica. No s’ha d’oblidar que les ocupacions que practiquen els nous veïns dels carrers i les places no són sols la conseqüència, com es presumeix, d’inèrcies culturals, sinó de la pròpia insuficiència dels habitatges en ordre a garantir pràctiques de sociabilitat que troben en els llocs públics l’únic escenari viable. Per tant, es mantenia que totes les persones, sense excepció, pel simple fet de ser persones, haurien de veure garantit el gaudiment i l’accessibilitat sense traves d’aquest espai públic, entès per definició com espai accessible a tots.
A partir d’aquesta premissa –es poden i s’han de fer coses en clau local per la bona gestió dels fluxos migratoris que s’anaven assentant als nostres pobles i ciutats–, el document prenia partit inequívocament pels valors de la plena ciutadania i la integració no sols social, sinó també política i legal dels estrangers no comunitaris, als què es reconeixia el seu dret a esdevenir automàticament catalans pel fet de contribuir mitjançant el seu treball a la prosperitat del país. El document recordava –un cop més– una cosa que no s’ha d’oblidar mai: que la situació actual és sols relativament nova; que la societat catalana ha estat, des de dècades, una societat composada per gent d'orígens molt diversos, i que el país ha estat destinatari de fluxos massius d’immigrants en altres moments, en condicions ben difícils i amb problemes d’acollida tant o més greus que els actuals, com sabrà qualsevol persona que recordi com es van produir l’arribada d’immigrants del Sud espanyol als anys cinquanta i seixanta. El que resulta nova és la manera com el fet migratori –que hauria de ser reconegut sols com justament això: un fet i prou– està sent el nucli de discursos que tenen l’immigrant com un personatge públic al què s’obliga a jugar el paper no únicament d’una peça clau del moment actual del desenvolupament capitalista, sinó el d’un autèntic operador simbòlic destinat a pensar el desordre social des de dins. En aquest sentit, és ben cert el que el document del Parlament apuntava, a propòsit de que, a l’hora de parlar de la immigració com a fenomen global, no era tota la població estrangera la que es tenia en compte: són alguns orígens i alguns estrats socials els que es computen a l’hora de que els mitjans de comunicació i els polítics parlin dels “problemes de la immigració”. Entesos –no cal dir-ho– com els problemes que presumtament ens provoquen els immigrants, no com els que han de patir ells.
El document era prou clar pel que fa als temes sobre els que el present treball es pronuncia de manera perital, sobre tot pel que fa a la qüestió del territori i els problemes d’habitatge. S’apuntava que les polítiques al respecte haurien de permetre a tothom –convé subratllar, a tothom– trobar casa en bones condicions a preus assequibles i que les polítiques urbanístiques haurien de garantir que aquests habitatges accessibles a tothom es trobarien en llocs indiscriminats, ubicats a totes les poblacions i a tots els barris, justament per evitar que passes el que ja està passant: que la immigració més mancada de recursos econòmics i socials acabi concentrant-se de manera forçada en zones deteriorades, molt sovint per esdevenir un factor estratègic per la seva rehabilitació, però sense poder evitar la constitució de guetos. Ara bé, no s’oblidava que aquesta política exigia de les autoritats públiques decisions importants i actuacions enèrgiques, en la mesura en què era evident que hauria d’enfrontar-se a interessos econòmics molt forts. Per aquesta causa es postulava que, donat que moltes actuacions desitjables depenien dels municipis i els consells comarcals, en ordre a exercir una equitat que les regulacions generals ni tant sols insinuen, resultava del tot indispensable dotar aquestes instàncies locals de molts més recursos i competències dels que gaudeixen ara.
No ens enganyem, en matèria urbanística hi ha poques vindicacions que siguin pertinents sols en relació als immigrants, bàsicament perquè una bona part de les deficiències estructurals i les injustícies que els immigrants han de patir són consubstancials a com avui s’organitza el conjunt de la societat. S’explicitava per això que “totes les actuacions s'haurien de dirigir al conjunt de la població. No només als immigrants. I si es veu convenient alguna discriminació positiva derivada de situacions particulars de precarietat, s'hauria de dirigir a tota la població que es troba en unes circumstàncies semblants”. Els ponents que van redactar l’informe vam ser conscients en tot moment que lluitaven no sols contra un marc legal a totes llums injust, sinó contra una opinió pública molt sensibilitzada davant un fenomen social relativament nou, però espectacular, que estava implicant canvis notables en la configuració dels paisatges humans quotidians i que obligava a reconsideracions sobre la identitat pròpia i aliena no sempre fàcils. En aquest sentit, el document final demanava que es vetllés perquè el discurs polític i mediàtic sobre la immigració evités magnificar el tema, “procurar situar-lo en els seus termes justs, i destriar-lo d'altres qüestions que tenen entitat pròpia i diferenciada i que poden dificultar molt l'articulació social, ben al marge de la immigració: les desigualtats econòmiques i socials, l'atur, l'urbanisme especulatiu, els abusos de poder”.
La moral que se'n desprèn d’aquest treball que presentem sobre l’ocupació física i simbòlica del territori per part de les noves onades migratòries que arriben al Baix Camp és, en essència, la mateixa que els parlamentaris catalans van assumir nominalment aprovant per unanimitat l’informe sobre immigració del juny del 2001, per molt que fets immediatament posteriors apuntaren que aquesta adhesió entusiasta havia estat més aviat insincera. Aquell document afirmava en el pla de l’ètica civil el que aquest estudi confirma per la via d’una recerca científica de la màxima solvència: que Catalunya ha d’estar en condicions d’oferir als que venen a instal·lar-s'hi un horitzó interessant i just en ordre al seu assentament. Per això és indispensable generar un projecte cultural i polític compartit per tots, en condicions de ser pensat en clau no tant de coherència com de cohesió, que entengui que no pot haver més prosperitat que la compartida i que dibuixi fites l’assoliment de les quals sigui atractiu per a tothom i que cada segment social pugui assumir en els seus propis termes. No cal dir que en pos d’aquests objectius és nefasta la insistència en presentar la immigració com un “problema”, i menys encara com el “principal problema” del país, una font d’ansietat col·lectiva que cal alleujar de la forma que sigui, incloent-hi actuacions excepcionals front un perill social, fins i tot civilitzatori, que cal exorcitzar per mitjà de polítiques d’emergència nacional.
Si aquest treball sobre les condicions de vida dels nouvinguts als pobles i ciutats del Baix Camp ens permet arribar a alguna conclusió inequívoca, seria la de que aquells que anomenem immigrants es troben, com el títol de l’obra suggereix, realment en la línia de flotació. Pero no de la seva, sinó de la nostra. Ells no senyalen, com es pretén oficialment des de les imatges que els mostren com a menesterosos que demanen misericòrdia, el fracàs de la seva vida allà, sinó la frustració d’un projecte de vida aquí que vam conjurar-nos un dia perquè estigués basat en la justícia i la igualtat. El límit que els immigrants indiquen i encarnen i que ens és mostrat aquí com a punt de ser desbordat per la realitat és la de l’anomenat estat del benestar, la garantia del qual havia d’anar a càrrec d’una administració pública interessada en què res prevalgués per damunt del bé de la majoria. Sobre ells –els immigrants– es projecta la imatge del desmantellament de la cosa pública com salvaguarda d’una prosperitat que fos de debò de tots, i no sols d’alguns. I és per no reconèixer el malbaratament de les nostres perspectives com a societat que ens inventem l’estranger pobre com una figura externa, personatge al què fem jugar sobre l’escenari el paper de causant del desastre. Pero ell és nosaltres, perquè nosaltres vam ser com ell i ho continuem sent en secret, nouvinguts a una societat que cada dia ressuscita. Els que marquem amb la denominació d’origen immigrant no s’han d’integrar a Catalunya: integren Catalunya i l'han integrat sempre. Ells són la línia de flotació, però el naufragi seria el nostre.

[La fotografia està presa de http://isobajo.blogspot.com.es/]