 |
Fragment del pròleg al llibre d'Ignasi Martí, Francesc Bardají i Antonio Peralta, Habitatge i convivència al Baix Camp. Immigrants en la línea de flotació. Tarragona: El Mèdol, 2003.
ELLS SOM NOSALTRES
Manuel Delgado
La lluita per dignificar la vida dels immigrants és, doncs, idèntica a la que aspira a millorar la situació dels barris populars, que han d’abandonar la postració a què apareixen ara per ara condemnats i assolir uns nivells més acceptables de qualitat en tots els camps: l’urbanístic, però nogensmenys l’ensenyament, la sanitat, la seguretat, etc. També són instàncies de poder polític més immediat de les que depèn un espai públic era el marc on es desplegaven les formes més actives i fèrtils de la convivència civil, a més de l’escenari per excel·lència de la integració democràtica. No s’ha d’oblidar que les ocupacions que practiquen els nous veïns dels carrers i les places no són sols la conseqüència, com es presumeix, d’inèrcies culturals, sinó de la pròpia insuficiència dels habitatges en ordre a garantir pràctiques de sociabilitat que troben en els llocs públics l’únic escenari viable. Per tant, es mantenia que totes les persones, sense excepció, pel simple fet de ser persones, haurien de veure garantit el gaudiment i l’accessibilitat sense traves d’aquest espai públic, entès per definició com espai accessible a tots.
A partir d’aquesta premissa –es poden i s’han de fer coses en clau local per la bona gestió dels fluxos migratoris que s’anaven assentant als nostres pobles i ciutats–, el document prenia partit inequívocament pels valors de la plena ciutadania i la integració no sols social, sinó també política i legal dels estrangers no comunitaris, als què es reconeixia el seu dret a esdevenir automàticament catalans pel fet de contribuir mitjançant el seu treball a la prosperitat del país. El document recordava –un cop més– una cosa que no s’ha d’oblidar mai: que la situació actual és sols relativament nova; que la societat catalana ha estat, des de dècades, una societat composada per gent d'orígens molt diversos, i que el país ha estat destinatari de fluxos massius d’immigrants en altres moments, en condicions ben difícils i amb problemes d’acollida tant o més greus que els actuals, com sabrà qualsevol persona que recordi com es van produir l’arribada d’immigrants del Sud espanyol als anys cinquanta i seixanta. El que resulta nova és la manera com el fet migratori –que hauria de ser reconegut sols com justament això: un fet i prou– està sent el nucli de discursos que tenen l’immigrant com un personatge públic al què s’obliga a jugar el paper no únicament d’una peça clau del moment actual del desenvolupament capitalista, sinó el d’un autèntic operador simbòlic destinat a pensar el desordre social des de dins. En aquest sentit, és ben cert el que el document del Parlament apuntava, a propòsit de que, a l’hora de parlar de la immigració com a fenomen global, no era tota la població estrangera la que es tenia en compte: són alguns orígens i alguns estrats socials els que es computen a l’hora de que els mitjans de comunicació i els polítics parlin dels “problemes de la immigració”. Entesos –no cal dir-ho– com els problemes que presumtament ens provoquen els immigrants, no com els que han de patir ells.
El document era prou clar pel que fa als temes sobre els que el present treball es pronuncia de manera perital, sobre tot pel que fa a la qüestió del territori i els problemes d’habitatge. S’apuntava que les polítiques al respecte haurien de permetre a tothom –convé subratllar, a tothom– trobar casa en bones condicions a preus assequibles i que les polítiques urbanístiques haurien de garantir que aquests habitatges accessibles a tothom es trobarien en llocs indiscriminats, ubicats a totes les poblacions i a tots els barris, justament per evitar que passes el que ja està passant: que la immigració més mancada de recursos econòmics i socials acabi concentrant-se de manera forçada en zones deteriorades, molt sovint per esdevenir un factor estratègic per la seva rehabilitació, però sense poder evitar la constitució de guetos. Ara bé, no s’oblidava que aquesta política exigia de les autoritats públiques decisions importants i actuacions enèrgiques, en la mesura en què era evident que hauria d’enfrontar-se a interessos econòmics molt forts. Per aquesta causa es postulava que, donat que moltes actuacions desitjables depenien dels municipis i els consells comarcals, en ordre a exercir una equitat que les regulacions generals ni tant sols insinuen, resultava del tot indispensable dotar aquestes instàncies locals de molts més recursos i competències dels que gaudeixen ara.
No ens enganyem, en matèria urbanística hi ha poques vindicacions que siguin pertinents sols en relació als immigrants, bàsicament perquè una bona part de les deficiències estructurals i les injustícies que els immigrants han de patir són consubstancials a com avui s’organitza el conjunt de la societat. S’explicitava per això que “totes les actuacions s'haurien de dirigir al conjunt de la població. No només als immigrants. I si es veu convenient alguna discriminació positiva derivada de situacions particulars de precarietat, s'hauria de dirigir a tota la població que es troba en unes circumstàncies semblants”. Els ponents que van redactar l’informe vam ser conscients en tot moment que lluitaven no sols contra un marc legal a totes llums injust, sinó contra una opinió pública molt sensibilitzada davant un fenomen social relativament nou, però espectacular, que estava implicant canvis notables en la configuració dels paisatges humans quotidians i que obligava a reconsideracions sobre la identitat pròpia i aliena no sempre fàcils. En aquest sentit, el document final demanava que es vetllés perquè el discurs polític i mediàtic sobre la immigració evités magnificar el tema, “procurar situar-lo en els seus termes justs, i destriar-lo d'altres qüestions que tenen entitat pròpia i diferenciada i que poden dificultar molt l'articulació social, ben al marge de la immigració: les desigualtats econòmiques i socials, l'atur, l'urbanisme especulatiu, els abusos de poder”.
La moral que se'n desprèn d’aquest treball que presentem sobre l’ocupació física i simbòlica del territori per part de les noves onades migratòries que arriben al Baix Camp és, en essència, la mateixa que els parlamentaris catalans van assumir nominalment aprovant per unanimitat l’informe sobre immigració del juny del 2001, per molt que fets immediatament posteriors apuntaren que aquesta adhesió entusiasta havia estat més aviat insincera. Aquell document afirmava en el pla de l’ètica civil el que aquest estudi confirma per la via d’una recerca científica de la màxima solvència: que Catalunya ha d’estar en condicions d’oferir als que venen a instal·lar-s'hi un horitzó interessant i just en ordre al seu assentament. Per això és indispensable generar un projecte cultural i polític compartit per tots, en condicions de ser pensat en clau no tant de coherència com de cohesió, que entengui que no pot haver més prosperitat que la compartida i que dibuixi fites l’assoliment de les quals sigui atractiu per a tothom i que cada segment social pugui assumir en els seus propis termes. No cal dir que en pos d’aquests objectius és nefasta la insistència en presentar la immigració com un “problema”, i menys encara com el “principal problema” del país, una font d’ansietat col·lectiva que cal alleujar de la forma que sigui, incloent-hi actuacions excepcionals front un perill social, fins i tot civilitzatori, que cal exorcitzar per mitjà de polítiques d’emergència nacional.
Si aquest treball sobre les condicions de vida dels nouvinguts als pobles i ciutats del Baix Camp ens permet arribar a alguna conclusió inequívoca, seria la de que aquells que anomenem immigrants es troben, com el títol de l’obra suggereix, realment en la línia de flotació. Pero no de la seva, sinó de la nostra. Ells no senyalen, com es pretén oficialment des de les imatges que els mostren com a menesterosos que demanen misericòrdia, el fracàs de la seva vida allà, sinó la frustració d’un projecte de vida aquí que vam conjurar-nos un dia perquè estigués basat en la justícia i la igualtat. El límit que els immigrants indiquen i encarnen i que ens és mostrat aquí com a punt de ser desbordat per la realitat és la de l’anomenat estat del benestar, la garantia del qual havia d’anar a càrrec d’una administració pública interessada en què res prevalgués per damunt del bé de la majoria. Sobre ells –els immigrants– es projecta la imatge del desmantellament de la cosa pública com salvaguarda d’una prosperitat que fos de debò de tots, i no sols d’alguns. I és per no reconèixer el malbaratament de les nostres perspectives com a societat que ens inventem l’estranger pobre com una figura externa, personatge al què fem jugar sobre l’escenari el paper de causant del desastre. Pero ell és nosaltres, perquè nosaltres vam ser com ell i ho continuem sent en secret, nouvinguts a una societat que cada dia ressuscita. Els que marquem amb la denominació d’origen immigrant no s’han d’integrar a Catalunya: integren Catalunya i l'han integrat sempre. Ells són la línia de flotació, però el naufragi seria el nostre.
A partir d’aquesta premissa –es poden i s’han de fer coses en clau local per la bona gestió dels fluxos migratoris que s’anaven assentant als nostres pobles i ciutats–, el document prenia partit inequívocament pels valors de la plena ciutadania i la integració no sols social, sinó també política i legal dels estrangers no comunitaris, als què es reconeixia el seu dret a esdevenir automàticament catalans pel fet de contribuir mitjançant el seu treball a la prosperitat del país. El document recordava –un cop més– una cosa que no s’ha d’oblidar mai: que la situació actual és sols relativament nova; que la societat catalana ha estat, des de dècades, una societat composada per gent d'orígens molt diversos, i que el país ha estat destinatari de fluxos massius d’immigrants en altres moments, en condicions ben difícils i amb problemes d’acollida tant o més greus que els actuals, com sabrà qualsevol persona que recordi com es van produir l’arribada d’immigrants del Sud espanyol als anys cinquanta i seixanta. El que resulta nova és la manera com el fet migratori –que hauria de ser reconegut sols com justament això: un fet i prou– està sent el nucli de discursos que tenen l’immigrant com un personatge públic al què s’obliga a jugar el paper no únicament d’una peça clau del moment actual del desenvolupament capitalista, sinó el d’un autèntic operador simbòlic destinat a pensar el desordre social des de dins. En aquest sentit, és ben cert el que el document del Parlament apuntava, a propòsit de que, a l’hora de parlar de la immigració com a fenomen global, no era tota la població estrangera la que es tenia en compte: són alguns orígens i alguns estrats socials els que es computen a l’hora de que els mitjans de comunicació i els polítics parlin dels “problemes de la immigració”. Entesos –no cal dir-ho– com els problemes que presumtament ens provoquen els immigrants, no com els que han de patir ells.
El document era prou clar pel que fa als temes sobre els que el present treball es pronuncia de manera perital, sobre tot pel que fa a la qüestió del territori i els problemes d’habitatge. S’apuntava que les polítiques al respecte haurien de permetre a tothom –convé subratllar, a tothom– trobar casa en bones condicions a preus assequibles i que les polítiques urbanístiques haurien de garantir que aquests habitatges accessibles a tothom es trobarien en llocs indiscriminats, ubicats a totes les poblacions i a tots els barris, justament per evitar que passes el que ja està passant: que la immigració més mancada de recursos econòmics i socials acabi concentrant-se de manera forçada en zones deteriorades, molt sovint per esdevenir un factor estratègic per la seva rehabilitació, però sense poder evitar la constitució de guetos. Ara bé, no s’oblidava que aquesta política exigia de les autoritats públiques decisions importants i actuacions enèrgiques, en la mesura en què era evident que hauria d’enfrontar-se a interessos econòmics molt forts. Per aquesta causa es postulava que, donat que moltes actuacions desitjables depenien dels municipis i els consells comarcals, en ordre a exercir una equitat que les regulacions generals ni tant sols insinuen, resultava del tot indispensable dotar aquestes instàncies locals de molts més recursos i competències dels que gaudeixen ara.
No ens enganyem, en matèria urbanística hi ha poques vindicacions que siguin pertinents sols en relació als immigrants, bàsicament perquè una bona part de les deficiències estructurals i les injustícies que els immigrants han de patir són consubstancials a com avui s’organitza el conjunt de la societat. S’explicitava per això que “totes les actuacions s'haurien de dirigir al conjunt de la població. No només als immigrants. I si es veu convenient alguna discriminació positiva derivada de situacions particulars de precarietat, s'hauria de dirigir a tota la població que es troba en unes circumstàncies semblants”. Els ponents que van redactar l’informe vam ser conscients en tot moment que lluitaven no sols contra un marc legal a totes llums injust, sinó contra una opinió pública molt sensibilitzada davant un fenomen social relativament nou, però espectacular, que estava implicant canvis notables en la configuració dels paisatges humans quotidians i que obligava a reconsideracions sobre la identitat pròpia i aliena no sempre fàcils. En aquest sentit, el document final demanava que es vetllés perquè el discurs polític i mediàtic sobre la immigració evités magnificar el tema, “procurar situar-lo en els seus termes justs, i destriar-lo d'altres qüestions que tenen entitat pròpia i diferenciada i que poden dificultar molt l'articulació social, ben al marge de la immigració: les desigualtats econòmiques i socials, l'atur, l'urbanisme especulatiu, els abusos de poder”.
La moral que se'n desprèn d’aquest treball que presentem sobre l’ocupació física i simbòlica del territori per part de les noves onades migratòries que arriben al Baix Camp és, en essència, la mateixa que els parlamentaris catalans van assumir nominalment aprovant per unanimitat l’informe sobre immigració del juny del 2001, per molt que fets immediatament posteriors apuntaren que aquesta adhesió entusiasta havia estat més aviat insincera. Aquell document afirmava en el pla de l’ètica civil el que aquest estudi confirma per la via d’una recerca científica de la màxima solvència: que Catalunya ha d’estar en condicions d’oferir als que venen a instal·lar-s'hi un horitzó interessant i just en ordre al seu assentament. Per això és indispensable generar un projecte cultural i polític compartit per tots, en condicions de ser pensat en clau no tant de coherència com de cohesió, que entengui que no pot haver més prosperitat que la compartida i que dibuixi fites l’assoliment de les quals sigui atractiu per a tothom i que cada segment social pugui assumir en els seus propis termes. No cal dir que en pos d’aquests objectius és nefasta la insistència en presentar la immigració com un “problema”, i menys encara com el “principal problema” del país, una font d’ansietat col·lectiva que cal alleujar de la forma que sigui, incloent-hi actuacions excepcionals front un perill social, fins i tot civilitzatori, que cal exorcitzar per mitjà de polítiques d’emergència nacional.
Si aquest treball sobre les condicions de vida dels nouvinguts als pobles i ciutats del Baix Camp ens permet arribar a alguna conclusió inequívoca, seria la de que aquells que anomenem immigrants es troben, com el títol de l’obra suggereix, realment en la línia de flotació. Pero no de la seva, sinó de la nostra. Ells no senyalen, com es pretén oficialment des de les imatges que els mostren com a menesterosos que demanen misericòrdia, el fracàs de la seva vida allà, sinó la frustració d’un projecte de vida aquí que vam conjurar-nos un dia perquè estigués basat en la justícia i la igualtat. El límit que els immigrants indiquen i encarnen i que ens és mostrat aquí com a punt de ser desbordat per la realitat és la de l’anomenat estat del benestar, la garantia del qual havia d’anar a càrrec d’una administració pública interessada en què res prevalgués per damunt del bé de la majoria. Sobre ells –els immigrants– es projecta la imatge del desmantellament de la cosa pública com salvaguarda d’una prosperitat que fos de debò de tots, i no sols d’alguns. I és per no reconèixer el malbaratament de les nostres perspectives com a societat que ens inventem l’estranger pobre com una figura externa, personatge al què fem jugar sobre l’escenari el paper de causant del desastre. Pero ell és nosaltres, perquè nosaltres vam ser com ell i ho continuem sent en secret, nouvinguts a una societat que cada dia ressuscita. Els que marquem amb la denominació d’origen immigrant no s’han d’integrar a Catalunya: integren Catalunya i l'han integrat sempre. Ells són la línia de flotació, però el naufragi seria el nostre.
