Cucaferes i gegants a les Festes de la Cinta de Tortosa el 1982. La foto es de Colita
Primer apartat de l'article Festes maleïdes. La persecució contra les expressions impertinents de la cultura popular catalana durant la "transició democràtica" (1975-1990), publicat a Caramella: revista de música i cultura popular, Nº. 40, 2019, págs. 35-41.
La restauració festiva a Catalunya
Manuel Delgado
L'important paper que les festes juguen en ordre a oferir-li a tota comunitat humana -de la barriada a la nació, del gran grup ètnic o religiós a qualsevol penya d'amics- la possibilitat d'oferir-se l'espectacle de sí mateixa, és el que ha determinat el manteniment de no poques celebracions tradicionals, així com l'encunyament de noves modalitats de festivalitat, com aquelles, per exemple, que trien avui la música, la política o l'esport com el seu tema central. Però, al mateix temps, la necessitat de reforçar una idea sòlida d'autoreconeixement ha fet que moltes festes fins el moment arraconades o extingides hagin estat rescatades i objecte de restauració.
En alguns casos es tracta de comportaments festius que apareixien registrats als annals de la localitat, que eren descrits als costumaris o a les compilacions dels folkloristes o que havien romàs vives a la memòria de la gent gran, però de les que el jovent s'havia desentès per considerar-les carrinclones i ridícules. Algunes vegades es tracta de festes de les que la desaparició havia estat conseqüència no tant del desinterès com de les restriccions que patiren per part de les autoritats religioses o governamentals, sobre tot durant la dictadura del general Franco, i que les noves circumstàncies morals i polítiques obertes des del 1975 han beneficiat amb una mena d'amnistia. En d'altres casos es parla de costums que havien aconseguit sobreviure de mala manera, gràcies a la perseverança de grups minoritaris i suportant una existència marginal, i que, de sobte, es veien protagonistes d'un rebrot. Val a dir, per acabar, que l'Església, el franquisme i la modernització no van ser els únics responsables de la desaparició de moltes festes populars.
A Catalunya, aquesta dinàmica de recuperació de festes va experimentar un decisiu impuls de la mà de la reinstauració democràtica. El procés de restabliment d'una identitat nacional agreujada i sistemàticament escamotejada al llarg de lustres de poder franquista va propiciar el recurs a un patrimoni festiu que havia estat negat en molts dels seus aspectes, menysvalorat per la seva consideració en tant que fòssil, simple folklore a càrrec dels "coros y danzas" del règim o simplement prohibit. A nivell local aquest procés es va produir amb una gran força, sobre tot per la preocupació de les administracions municipals per propiciar àmbits festius d'integració, fins i tot a grans capitals com Barcelona, on la vida festiva després de la fi del franquisme també va experimentat una gran intensificació, sota l'impuls d'uns Ajuntaments democràtics que van preocupar-se en restablir fórmules festives en desús o decadència, però també d'importar o inventar-ne unes altres. Aquesta dinàmica de "redescobriment" de la festa i la cultura popular va ser generalitzada a Europa a la dècada dels 70 i 80 del segle passat, però va tenir una dimensió especial al nostre país com a conseqüència de les raons polítiques que havien determinat el declivi de la cultura popular les dècades anteriors 1992.
Si haguessin de destacar algun dels trets singulars d'aquest procés de restauració festiva que ha Catalunya va acompanyar la restauració democràtica, potser el més remarcable seria el del desplaçament que van conèixer les fonts de que va nodrir-se aquesta nova consideració de les tradicions populars. Tant pel que fa als nous trets d'identificació nacional com a les revifalles festives d'ordre estrictament local, els elements repertorials que han estat posats en joc provenien sobre tot de comarques del país que la Renaixença -amb la seva predilecció per la Catalunya Vella- havia deixat quasi bé de costat. Efectivament, els castellers, el so de les gralles, els gegants i els diables -és a dir els elements centrals de l'avivament festiu postfranquista- foren tradicions que van aconseguir imposar el seu atractiu estètic i les seves virtuts integradores al llarg i ample del Principat, que provenen fonamentalment d'una zona que comprendria el Garraf, l'Alt i Baix Penedès, l'Alt i Baix Camp, la Conca de Barberà, el Priorat i el Camp de Tarragona.
D'entre totes les esmentades manifestacions del reviscolament de la festa tradicional a Catalunya, potser la més paradigmàtica sigui la que protagonitzen les colles castelleres. En començar aquest moviment que es coneix com el "boom casteller", a l'iniciar-se la dècada dels 90, existien al país vint-i-sis colles, tres més de les que hi havien al 1982 i nou més que al 1980. A l'iniciar-se la dècada dels 70 hi havien registrades només sis colles. L'any 1990 es va produir fins i tot una certa polèmica pel rebuig de que va ser objecte al Parlament una proposició en que es demanava un reconeixement explícit del fet casteller "com un dels elements més destacats de la cultura nacional popular", i s'instava al Govern a establir mesures de recolzament per mantenir i divulgar els castells. Ben lluny d'aquella situació, a finals del 94 es comptabilitzaven trenta-cinc colles, que aplegaven uns 8.000 castellers i que eren capaces de convocar en les seves actuacions en viu a un total d'entorn dos-cents mil espectadors al cap de la temporada. I tot això transcendint el que havia estat el marc originari de l'activitat castellera pròpiament tradicional -Tarragonès, l'Alt Camp, Alt i Baix Penedès...-.
Les interpretacions que se'n han ofert del fenomen són variades, però totes solen coincidir en que es tracta de la feliç troballa d'un tret d'identitat nacional que acompleix immillorablement la funció integradora que li pertoca a tota festa i que, per afegitó, representa una marca d'imatge del país que la sardana, el Pi de les Tres Branques, Montserrat o la barretina -símbols estereotipats de la idiosincràsia nacional segons el catalanisme romàntic del XIX- no estaven en condicions d'oferir. En efecte, l'ús de la figura dels castellers com un dels perfils simbòlics de la Catalunya contemporània ha estat recurrent en els darrers temps, i és un dels elements que s'entén que no poden faltar a l'hora de mostrar-li als altres el que es consensua com els trets diferencials de la catalanitat.
De factura urbana és el que, al costat de les colles castelleres, representa segurament l'altre gran moviment festiu posterior al desmantellament oficial del franquisme. Es tracta de la proliferació de colles de dimonis, indissociables del paper quasi bé inevitable que en una munió de festes de tot arreu del país s'assigna als corre-focs. En part el corrent implica una recuperació del tradicional ball de diables que se celebraven a comarques com el Penedès, el Garraf, el Camp de Tarragona, el Priorat o la Conca de Barberà. Però de l'aspecte dramàtic d'aquestes danses a penes si ha sobreviscut en alguns indrets, com ara a l'Arboç, a les processons de Vilafranca, Vilanova i Tarragona o a romeries com les de l'ermita de la Mare de Déu a les Borges Blanques o al santuari de la Misericòrdia a Reus. L'únic que es manté és l'inconfusible uniforme d'un dels protagonistes de l'entremès -el Dimoni- i els elements pirotècnics que esgrimia: les carretilles, utilitzades per representar l'infern després del text parlat. La barreja d'aquests aspectes amb l'agressivitat festiva contra els espectadors típica de la Patum va produir l'híbrid contemporani que són els corre-focs.
L'interessant del cas dels corre-foc és que resultaren del pla de les autoritats municipals barcelonines de reimpulsar l'esmorteïda vida festiva de la ciutat, amb la quasi explícita finalitat de suscitar una mena d'afecte civil associat a una identitat barcelonina inexistent fins aleshores. Amb aital objectiu, els equips municipals de Narcís Serra primer i de Pasqual Maragall després van dedicar una atenció especial a l'àrea de produccions festives. Les concrecions d'això han tingut diferents aspectes. A nivell de barris van estimular-se tota mena d'iniciatives en matèria festiva -festes majors, xocolatades, cercaviles, etc.-; es va intentar recuperar algunes celebracions d'àmbit general, com la Rua de Carnaval, i les de la Mercè i Santa Eulàlia van rebre un considerable reforçament tant en pressupostos com en idees. Algunes d'aquestes iniciatives eren novedoses, com la gimcana de cotxes disfressats o la participació activa dels mercats a les celebracions del Carnestoltes. Però d'altres d'aquestes troballes patrocinades des del Ajuntament van adoptar deliberadament un aire "atàvic".
El paradigma d'aquesta falsa ruralització dels costums festius a Barcelona va ser l'invent del corre-foc a l'edició del 1979 de les Festes de la Mercè i a càrrec d'un equip d'enginyers culturals. L'èxit d'aquest episodi amb el que es tancaven les celebracions patronals de la Ciutat Comtal va ser tan espectacular que ben aviat infinitat de barriades i viles catalanes l'incorporaren als seus programes de festes. Conseqüència d'això: el país es veia tot ell travessat per una tipus de festa d'inequívoc look rural, que malgrat el seu aspecte d'haver estat extreta directament del Costumari Català d'en Joan Amades, resultava ser la conseqüència de l'elaboració d'un equip de tècnics de cultura, al servei del nou nacionalisme barceloní que s'havia concebut des de les instàncies municipals. El cas és que al 1979 s’anuncia la celebració d’una Cercavila de Foc, que poc després es transformarà en el correfoc actual. Sis anys després, al 1985, es registraven unes quaranta colles de dimonis al conjunt del país, quasi totes consagrades a celebrar aquesta mena de festes de carrer. Al 1987 es constitueix de forma oficial la Coordinadora de Diables de Barcelona, que agrupava aleshores divuit colles, totes formades posteriorment al 1982 i moltes d'elles sorgides a barriades de majoria immigrant, com ara el Carmel, Besòs, Verneda, Bon Pastor, etc., o a comarques com les de l'Ebre a les que els balls de diables eren introbables fins aleshores.
Convé subratllar doncs aquest aspecte que molt sovint podem trobar en el transfons de moltes de les recuperacions i invencions festives que es produeixen a finals dels 70 i principis dels 80. Són el resultat d'un intent d'aprofitar l'energia societària que la festa desencadena per promocionar una identitat determinada, políticament interessada, ja sigui a nivell nacional o local; ja sigui per contribuir a una nova legitimació simbòlica del vell nacionalisme català com a la causa de nous patriotismes urbans com el que va acompanyar la constitució simbòlica del "model Barcelona". Es això el que explica la mateixa construcció de l'imaginari avui vigent de la "Catalunya tradicional", que reprodueix la mateixa lògica d'organització de materials prèviament garbellats que va dur a terme la Renaixença i el Noucetisme més endavant, que van propiciar la unificació de la cultura tradicional i popular catalana basant-la en un nombre reduïts d'elements a subratllar com a integradors -la masia, la barretina, la sardana, etc., al preu de sacrificar la pròpia diversitat cultural de que gaudien moltes viles i comarques
Hi ha problemàtiques concretes que demostren com aquestes polítiques de recuperació o invenció festives, destinades a fomentar una determinada idea d'identitat, se van dur a terme a costa d'eliminar tots aquells aspectes de la cultura popular que no resultessin assimilables per un o altre projecte polític en marxa durant el període de l'anomenada transició democràtica. Tenim així que una amplíssima parcel.la de la vida festiva dels catalans, documentada com tradicional, vigent en el moment del trànsit polític a la democràcia formal, no sols no es va beneficiar de l'onada de restauracions del moment, sinó que es va veure convertida en objecte de marginació quan no de persecució per part de les noves autoritats governamentals.
