Construcció de sector, Consant, 1959
Comentaris per els i les col·legues de l'Observatori d'Antropologia del Conflicte Urbà, enviats l'octubre de 2024
Manuel Delgado
La banalització és l'alienació i és el tema al que Debord dedica el seu La société de l'espectacle, que és un llibre que has de llegir obligatòriament, perquè ell mateix reconeix tot el que l'obra te de desenvolupament de les intuïcions d'Ivain. Deu estar traduïda a totes les llengües aquesta obra. Lo de l'amplificació racional ho diu clarament: la transformació dels vells cultes, dels antics mites i ritus i de la psicoanàlisi en... arquitectura.
D'aquí el valor d'Ivain com a precursor d'un altre personatge central de la IS: Constant Nieuwenhuys, Constant per els amics. Tot el que diu en aquest text per el que em demanes és la seva Nova Babilonia, l'antiutopia dissenyada per Constant, en què uns mínims (això si, molt rigorosos) d'organització macro eren compatibles amb una complexitat infinita en tot el micro, en què quedava garantia una plena accessibilitat de tot el món a tot arreu i l'espai urbà quedava obert a totes les experiències, als ambients més sorprenents, als jocs més increïbles amb l'entorn, a les trobades més inversemblants. A notar l'afinitat dels pressupostos situacionistes i dels de l'escola de Chicago, almenys pel que fa a la percepció que un passejant o transeünt qualsevol devien (segons els primers) i no podien fer sinó (segons els segons) que anar travessant tot tipus ambients i microclimes, ja fossin les “àrees morals” dels xicaguians o els “barris-estats d'ànim” situacionistes, és a dir tot allò que permetia la confecció de psicogeografies, forma de cartografia capaç de reconèixer i esquematitzar els laberints i els territoris passionals pels quals transcorren les derives.
Apoteosi total de l'autorganització, “a New Babylon no es respecta cap ordre, la vida comunitària es configura en la dinàmica de les situacions que canvien constantment” (p. 167). O: “La mobilitat i la desorientació que provoca faciliten els contactes entre els éssers. Els vincles es fan i es desfan sense dificultat, i això aporta a les relacions socials una perfecta obertura.” (p. 62). Les pàgines corresponen al recull de textos situacionistes que van editar Xavier Costa i Libero Andreotti amb motiu l'exposición sobre la IS al MACBA el 1997, si no me'n recordo malament la que va inaugurar el museu. Es titula Teoria de la deriva i altres assaigs situacionistes. L'exposició es deia "Situacionistes: art, política, arquitectura".
Aquí tens la clau de la fascinació d'aquesta gent per la ciutat. Per què el model de societat que volien ja estava passant: era allò que els prestava “l'animació d'un carrer qualsevol”. Vanei-gen ho va proclamar amb claredat: LES NOSTRES IDEES ESTAN A TOTES LES MENTS. Això ho escriu en majúscules Robert Vaneigen a la pàgina 71 de Trivialidades de base, que ho va traduir Anagrama quan a Herralde li va donar per difondre els documents i manifestos de la IS. És de 1970 l'edició que tinc.
Per cert. Clares les pistes que desemboquen en Lefebvre i el que va escriure sobre la vida quotidiana i, a dins, dels moments. Més en concret: a l'admiració que sentia Lefebvre per Charles Fourier i el seu falansteri, on també Ivain i després Constant haguessin trobat els seus precursors. La utopia de Fourier és una utopia hedonista, que assigna un paper central a la festa, el plaer, l'alegria, el desig, la imaginació, les passions, cosa que la fa ascendent de projectes urbans antiautoritaris —és a dir, antiurbanistes— com la utopia experimental d'Henri Lefebvre o l'urbanisme unitari situacionista. Jo tinc la compilació que va fer el propi Lefebvre sobre Fourier: Actualidad de Fourier, que va publicar en espanyol Monte Ávila.
