Pròleg a Gerard Horta, Marie Andrieu, una salvatge occitana, Lo Diable Gros, Tarragona, 2023, pp. 13-18.
Marie Andrieu: forats negres que il·luminen
Manuel Delgado
Marie Andrieu és una dona que cura, que es guanya la vida guarint altri i que ho fa a partir de coneixements antics sobre plantes i substàncies. Això ens col·loca en un altre plànol de l’exemplaritat de Marie Andrieu, la de la seva faceta com a curandera, perseguida com a tal tant com per anarquista, molècula d’un fenomen amplament difós a societats patriarcals com la nostra: la de dones a les que li és atribuïda la virtut de practicar teràpies distintes i alternatives a les de la medecina dels metges. Dones que aplicaven sabers quasi pròpiament femenins, però també populars, inseparables de desigualtats territorials, de gènere i de classe de les que la seva fama era una sort de revenja. Vet aquí que, sense voler i sense adornar-se’n, Marie se’ns presenta com exponent d’un feminisme i un ecologisme aleshores encara proletaris. Tot en la biografia d’aquesta dona testimonia la convicció col·lectiva en aquell moment de que era possible una comunicació directa i eficaç de certes persones amb forces eternes i inefables, que són capaces de manipular i fer obeir. No és casual tampoc que una aclaparadora majoria d’aquelles persones fossin dones de classes populars, una forma d’explicitar la consciència que es tenia –també entre els poderosos– del poder ocult que acumula o insinua la gent sense poder.
Al màxim nivell d’eloqüència històrica i cultural, la personalitat de Marie Andrieu ens col·loca davant una altra prova –vigent i contemporània– de quina és la font de la virtut de determinats individus per accedir al meravellós i dominar-lo. Marie és una anarquista cristiana que parla amb el esperits i cura. Ho pot fer, d’entrada, perquè és al mateix temps dues coses en aparença incompatibles, com es ser cristiana i anarquista, un símptoma més que està –és a dir, que ha estat oficialment declarada– boja. La policia la vigila, els jutges la condemnen, la medecina la denúncia com intrusa a més de diagnosticar-la com alienada, i el gruix del moviment llibertari renega d’ella com estrafolària i indigna. Per això pot comunicar-se amb la comunitat dels morts i per això sap de la natura secrets que sanen; perquè, ubicada en un punt marginal del sistema social que l’acull, rep d’aquest mateix sistema la possibilitat, inclús l’obligació, de dur a terme síntesis i coincidències entre plànols d’allò real que els demés, nosaltres, els “normals”, no podem executar. Marie, la marginal i marginada, és en realitat al centre gravitatori del sistema de representació de la seva societat i de la seva època.
Vet aquí quin exemple magnífic, el que ens porta Gerard Horta, d’aquell principi que Marcel Mauss descobria fent de certes persones mags o magues, amb la facultat excepcional d’operar portents. En aquest sentit, Marie recorda en Cinto Verdaguer, del que en Gerard també ens va convidar a compartir la seva fascinació. Marie Andrieu i en Verdaguer són forats negres que il·luminen el temps en que s’obren. Ubicats aparentment en un recó perifèric de les seves comunitats, poden comunicar-se amb el més enllà, perquè ells o una part d’ells mateixos ja pertanyen a aquest més enllà amb el que dialoguen. Totes les societats produeixen aquests éssers únics que es repeteixen, que, a diferència de la gent ordinària, clavada –ella sí– en un punt fix del sistema simbòlic de la societat, es poden moure i fer ballar sentits i significats per convertir-los en claus que obren universos. Són aquestes figures estranyes i genials les que, de tant en tant, a totes les societats, reben la missió d’anunciar-nos la possibilitat d’allò impossible en la vida i en la història.
