Comentari per en Dani Malet, col·lega i amic de l'OACU i professor a l'ISCTE de Lisboa, parlant del suport audiovisual per les classes sobre interaccionisme i microsociologia. Li vaig enviar l'agost de 2021.
Les sitcoms com il·lustració de les perspectives situades
Manuel Delgado
De cara a utilitzar material visual per il·lustrar les teories situades et recomano que usis qualsevol bona sitcom: Sienfield, Fraiser, Friends... O d'altres. Pensa que no en va es diuen comèdies de situació. Les situacions, recorda, són accions recíproques en les que el passat socio-cultural dels protagonistes, els seus respectius universos de referència apareixen tot o parcialment a les fosques i sols compta la manera com van construïnt la seva relació recíproca sobre la marxa. Tot sempre a partir dels avatars que van sorgint a cada moment, que obliguen als actors a anar canviant de posició en funció de les contingències i imprevistos de la pròpia acció, instants pràctics cadascun dels quals rep el nom de seqüència. Aquesta virtut il.lustrativa en ordre a mostrar les lògiques inherents a la situació i la seqüència apareixien en aquesta mena de ficcions televisives com especialment visible, car en elles es mostren processos de problematització i experiències fronteres marcades per l´ambivalència dels personatges, una indefinició que sovint és mostrada com una qualitat positiva.
Aquests personatges que veiem a les telecomèdies desplegar les seves iniciatives i respostes en interaccions circumscrites treballen a partir de principis de pertinença ad hoc, lligams que depenen de la capacitat que demostren per a inscriure´s en una pluralitat de sistemes en els que els dobles llenguatges juguen un paper importantíssim i on ningú es pot permetre el luxe de ser mai una sola cosa. Pura etnomedologia, per cert.
Les situacions en que es veuen complicats els protagonistes de les sitcoms expliciten en què consisteix la sociabilitat en un món complex, que no és sinó en l´aptitut per a ser vàries coses simultàniament, jugar diferents papers i ser capaç a més de posar-se en el lloc que ocupen els altres jugadors de la mateixa partida. Mentre que a les sèries dramàtiques l´acció es veu travessada constantment per imprevistos de caire sovint tràgic, que fan altament difícil el retorn a l´equilibri inicial, a les sitcoms –si més no en les de més qualitat, que solen ser també les més vistes per la gent jove– el que es mostra és l´activitat d´un col.lectiu els membres del qual mantenen una relació ferma però fàcilment alterable i sotmesa a metamorfosis constants, similar a allò que els teòrics de caos anomenen equilibri inestable.
Colles d´amics, veïns, companys de feina, ex-conjugues són els protagonistes d´un seguit d´incidents que posen de manifest constantment una alta disponibilitat dels membres per iniciar relacions socials amb estranys o per modificar la seva relació mútua, de tal manera que cada episodi representa la posta en escena d´una novetat relacional, una agitació momentània, un nou barallat de les cartes d´una partida que tots els personatges –fixos o eventuals– juguen constantment tots contra tots.
Si en altres sèries l´enemic a combatre són les petites o grans catàstrofes que afecten la vida dels protagonistes, en les sitcoms el disturbi que motiva l´acció ve donat per la irrupció d´un mateix element distorsionador : el malentès. En efecte, cada episodi mostra a un o varis dels protagonistes complicats en allò que gens casualment denominem un embolic, un incident vital en una existència marcada per lligams precaris, un petit desordre el desencadenant del qual ha estat un equívoc, una mala interpretació, algun error de càlcul a l´hora de manejar la pròpia imatge davant els altres. La comicitat resulta aleshores de com els actors van superant les proves a les que la incertesa de la seva pròpia vida quotidiana els va sotmetent i com fan esforços per restablir el control sobre la situació. Com si els personatges fossin pilots travessant una zona de turbulències i que es veiessin obligats a executar maniobres d´estabilització. Davant els embats de l´ambivalència de les situacions, els protagonistes han de demostrar constantment la seva competència comunicacional per a desfer l’enrenou que s´ha produït.
El més valuós d´aquestes telecomèdies és que, sota el seu aspecte superficial, podem reconèixer fins quin punt no és el llenguatge directe, els codis explícits els que determinen la comunicació, sinó un seguit de dimensions sovint fosques, indirectes i no declaratives que es dissimulen en els usos quotidians del llenguatge, i que són ironies, al·lusions, sobreentesos, el·lipsis, paradoxes, conspiracions, mentides, mitges veritats, secrets... Els protagonistes de les sitcoms es veuen contínuament complicats en traïcions, li donen la volta al sentit de les aparences, són una vegada i una altra forçats a clarificar quina és la seva posició en relació als altres, es passen el temps dient coses com ara jo no volia dir..., el que jo vull dir..., no sé on vols anar a parar, què és el que vols dir exactament?. Aclariments amb que tracten de desemmaranyar –encare que finalment els compliquin més encara– el significat de les tàctiques i estratègies que han utilitzat en certes interaccions.
Les més transparents e ingènues de les evidències es veuen defraudades per senyals distorsionadors que les fan esdevenir opaques i confoses. Les avaluacions fallen, les incompetències afloren, l´argument és sabotejat per emboscades, paranys i altres perfídies, la personalitat obligada a posar-se a cobert, reagrupar formes, inventar armes, preparar contraatacs o fugir en desbandada. Constantment afloren les evidències d’un tema tan car a la tradició goffmaniana com el de la vulnerabilitat de les aparences, la lluita per mantenir la cara.
Els protagonistes de la interacció –constanment alterada– es descobreixen pèssims simuladors, estrategues fatals, funambulismes epilèptics incapaços de mantenir-se sobre la corda entre convulsions. És allò que sempre explicava a classe de com tots som agents dobles i mentiders convulsius, custodis de tota mena d’informacions secretes o reservades. Permanent alerta vivint el pànic de ser descoberts, desemmascarats, permanentment preparat per sortir corrents si no ens podem amagar. Tenim doncs que les comèdies de situació et servirien d’il·lustració per aquesta mena de lògica estructural i dinàmica dels moments, regida per les adaptacions mútues que els interactuants en veuen obligats a operar per fer possible una societat crònicament intranquil·la.
Això són les comèdies de situació. Universos dramàtics en que tothom està a punt de fer el ridícul. I el fa.
