 |
| Arbre de les Sefirot o Emmanacions divines |
Comentari per Pau Carratalà, estudiant d'Antropologia Religiosa, enviat l'abril de 2008
ALGUNES FONTS CABALÍSTIQUES DEL PENSAMENT DE DURKHEIM
Manuel Delgado
Tens raó.
Qualsevol reflexió a propòsit de les activitats col·lectives tipus turba –que jo
preferia anomenar fusional– han de partir del concepte durkheimnià d'efervescència.
Té a veure amb el que abans Spencer anomenava grau zero d’allò social, un conjunt
no organitzat i no obstant això sòlid, material primer de qualsevol tipus de
conjunt organitzat i que s'oposa a qualsevol poder centralitzat, identificat
com la institucionalització dels interessos de l'econòmic-polític. Tal energia
podria ser entesa com a força no finalitzada que s'oposa a qualsevol forma
d'autoritat, que no ve «de dalt», sinó que senzillament «hi és».
Aquesta
energia vital de la qual depèn el «voler viure» de tota comunitat i que irriga
el cos social es concreta en encarnacions essencials, el contingut és afectual.
Tal afectualitat correspon a una comunalització oberta i es constitueix a la
manera d'un suport prou poderós com per garantir vincles al mateix temps
permanents i inestables, constitució d'un «nosaltres» que és una barreja
d'indiferència mutua i de vigor puntual. La noció es correspondria amb la de
comunitat emocional en Weber, que no podia tenir existència més que en
praesentia, la composició era inconsistent, s'inscrivia localment, no disposava
d'estructura organitzativa estable i es desplegava en la quotidianitat. Weber
la veia aparèixer en totes les religions, al costat -sovint al marge- de les
rigidifictzacions institucionals.
Aquesta comunitat
fusional es conforma, segons aquesta idea, almenys per un projecte comú,
orientat cap al futur, que per la pulsió que resultat de l'estar junts. Tampoc
té perquè tenir un fonament moralitzant. Com et deia al correu anterior, la
seva realització es correspon amb principis proxèmics que modelen durant un
breu lapse de temps l'agitació d'elements moleculars: donar-se calor, cridar a
cor, parlar en veu baixa però provocant un murmuri, donar-se cops de colze o
empènyer-se, suar junts, fregar-se, ballar un mateix ritme, compartir una
emoció ...
Aquesta
energia s'expressa constantment en la creativitat de les masses. Si el poder
polític s'ocupa del que llunyà, del projecte, del que perfecte, la massa
s'ocupa de la quotidianitat, el estructuralment heteròclit. Perquè renúncia a
tenir un cap i funciona a la manera d'una reunió de partícules que s'agiten, la
multitud constitueix una comunitat d'éssers anòmics, és a dir de components que
es mouen d'esquena a qualsevol organicitat social, que donen voltes excitats
intentat calmar una necessitat que no poden saciar perquè no saben a què
correspon.
És com si la
societat hagués deixat de ser un ens centralitzat i les seves molècules
actuessin amb plena llibertat, abandonant-se a seus impulsos. En aquest sentit,
la multitud es troba en buit, en un estat permanent de vacuïtat. Per això
rebutja tota identitat que faci d'ella una unitat qualsevol, bona o dolenta:
proletariat, poble, xusma, etc. El seu bigarrament, el seu aspecte desordenat i
estocàstic és el que més intranquil·litzador resulta d'ella. Per evitar la seva
submissió, la multitud sol actuar en vaivé, moure en una ziga-zaga aparentment
irracional, el que pot donar la impressió que el que pretén és despistar,
desconcertar a aquells qui intentin interpretar la seva gestualitat a la llum
d'una única raó que mai coincideix amb cap de les seves. Maffesoli, a El
tiempo de las tribus (Icaria) parla de viscositat per referir-se a
aquesta promiscuïtat en què es confonen els que comparteixen d'aquesta manera
un mateix territori, ja sigui real o simbòlic.
Però és cap
enrere en la història del pensament occidental que podem donar amb la
significació última de l'efervescència durkheimniana en el sentit que t’interessa.
El seu esclariment el trobem en una dicotomia que planteja Baruc Spinoza en la
seva Ética, en concret en les proposicions XXXIV - «la potència de Déu
és la seva mateixa essència» - i XXXV - «tot el que concebem que està en el
poder de Déu, és necessàriament »-. Es tracta de l'oposició entre potentia i
potestas, això és entre potència i poder, entès aquest últim com poder centralitzat.
Mitjançant la identificació de la potència de Déu amb la infinita necessitat
interna de la seva essència, la potestas es dóna com a capacitat de Déu de
produir les coses, però és la potentia la qual representa la força que les
produeix, de manera que la potestas no pot ser entesa més que com subordinada
de la potentia, és a dir de la potència de l'ésser. Spinoza identifica la
potentia amb la lliure activitat del cos social, de la multitudo,
societat que constantamente reclama veure satisfeta la seva necessitat de
expansivitat, de conservació i de reproducció.
La multitudo s'identifica, al
seu torn, amb el subjecte col·lectiu, el dinamisme és alhora productiu i
constitutiu. És aquest dinamisme el que permet el pas del poder a la potència i
el que fa que la constitució política de l'multitudo sigui sempre, d'una manera
o altra, una física d'oposició a tot poder centralitzat. El poder de l'U és
contingència, ja que l'essència resideix en la potència. La potència
s'assimila, sens dubte, amb la noció del sefirot en la mística jueva, el
conjunt de la potències o emanacions de la divinitat en què es fonamenta tot el
real, la dinàmica de la natura. Toni Negri parlar d’això a La anomalia salvaje
(Anthropos), tot i que no ho associa ni amb Durkheim ni amb la noció mística de
sefirot.
Les
expressions d'aquesta potentia -que coincidirien amb les efervescències
col·lectives de Durkheim-, sense objecte concret, desorientades, inorgàniques,
i que constitueixen aquesta força bàsica de la que podia resultar una
articulació qualsevol, requerien per desplegar-se i brindar el seu propi
espectacle, formes de el que podríem anomenar negativització, nihilització o
anorreament, és a dir d'una reducció al no res, retorn a un buit semblant al
del Tehom, oceà primordial anterior a la creació en la mitologia jueva. La
naturalesa hiperactiva d'aquesta res recorda la idea que del buit es fa la
física quàntica, que conté potencialment la totalitat de les partícules
possibles i que s'assimila a un estat energètic fonamental de valor nul, un
univers buit que es correspondria a un estat excitat l'univers, en què aquest
no faria altra cosa que radiar energia i corbar-se.
Aquesta
energia de punt zero desmentiria conviccions de la física convencional com la
que no és possible extreure energia del no-res, ja que les fluctuacions
aleatòries de la mecànica quàntica permeten extreure d'un espai que està buit,
és a dir en el qual no hi ha res que estigui present. A causa del principi
mateix d'incertesa, tal buit, paradoxalment, està bullint d'activitat. Si
haguéssim de pensar-ho en termes d'algun material seria viscós, en efecte, com
pretenia Maffesoli i curiosament la mateixa imatge que utilitza Jean-Paul
Sartre per parlar de la nihilización a L'ésser i el no-res.
I si no t’agrada
viscositat pensa en un magma, segons Cornelius Castoriadis: «Un magma és
allò del que poden extreure (o allò en el que es poden construir)
organitzacions conjuntistes en nombre indefinit, però que no pot ser mai
reconstituït (idealment) per composició conjuntista (finita o infinita)
d'aquestes organitzacions». Si calgués imaginar aquesta substància de la
negació reprenent les metàfores que ens presta la física contemporània, la
nostra figura seria la del plasma, aquest gas en el qual els electrons s'han
allunyat dels seus nuclis i que és capaç de generar una gamma infinita
d'inestabilitats i de fluctuacions, no sempre controlables en el laboratori.
Aquestes
situacions de «posada entre parèntesis» o «en suspens» del social orgànic,
autèntics estats d'excepció que impliquen un retorn al social amorf i
indiferenciat -viscositat, magma, plasma...– remeten a la naturalesa diguem-ne
rabínica del pensament de Durkheim. El rabinisme -inspirador en aquest aspecte
del principi jueu del cosmos com creat ex-nihilo- va entendre que resultava
necessari concebre Déu com a generador del món per un acte de llibertat i de
pur amor, i no com a guerrer victoriós que, en la majoria de mites cosmogònics,
vencia i sotmetia les energies caòtiques anteriors a la fundació del món. Les
transicions ininterrompudes a que s'abandonen les sefirot i de l'arbre
sefiròtic -tema al voltant del qual gira la Càbala en el seu conjunt- donen per
fet que no pot existir un buit o una discontinuïtat si no és com a part mateixa
d'aquest desenvolupament de la potència divina.
El no-res,
concebut com a absència de cosmos i com predomini del no
ordenat -és a dir, de nou com un caos-, només pot localitzar-se formant part de
la pròpia essència divina, i hi ha en el seu si des de sempre, de manera que l'
abisme coexisteix amb la plenitud de Déu. A partir del segle XIII els
cabalistes fan servir amb freqüència la imatge de Déu com aquell que habita en
les profunditats del no-res. Es tracta del que el Zohar s'identifica amb la
llum que envolta el En-sof o infinit, el sense principi, el no creat. Però
insistentment s'associa amb l'existència més profunda de la divinitat, la
profunditat radical de Déu, que s'exterioritza com a energia creadora en les
emanacions de les sefirot. El no-res que cova l’efervescència col·lectia -la
turba, la massa– és, llavors, l'arrel primera, l'arrel d'arrels, de la qual
l'arbre de la creació s'alimenta: l'essència mateixa de Déu.
