divendres, 19 de març de 2021

L'efervescència col·lectiva com essència de Déu


-->
Arbre de les Sefirot o Emmanacions divines

Comentari per Pau Carratalà,  estudiant d'Antropologia Religiosa, enviat l'abril de 2008

L'EFERVESÈNCIA COL·LECTIVA COM ESSÈNCIA DE DEU. SOBRE ALGUNES FONTS CABALÍSTIQUES DEL PENSAMENT DE DURKHEIM
Manuel Delgado

Tens raó. Qualsevol reflexió a propòsit de les activitats col·lectives tipus turba –que jo preferia anomenar fusional– han de partir del concepte durkheimnià d'efervescència. Té a veure amb el que abans Spencer anomenava grau zero d’allò social, un conjunt no organitzat i no obstant això sòlid, material primer de qualsevol tipus de conjunt organitzat i que s'oposa a qualsevol poder centralitzat, identificat com la institucionalització dels interessos de l'econòmic-polític. Tal energia podria ser entesa com a força no finalitzada que s'oposa a qualsevol forma d'autoritat, que no ve «de dalt», sinó que senzillament «hi és». Aquesta energia vital de la qual depèn el «voler viure» de tota comunitat i que irriga el cos social es concreta en encarnacions essencials, el contingut és afectual. Tal afectualitat correspon a una comunalització oberta i es constitueix a la manera d'un suport prou poderós com per garantir vincles al mateix temps permanents i inestables, constitució d'un «nosaltres» que és una barreja d'indiferència mutua i de vigor puntual. La noció es correspondria amb la de comunitat emocional en Weber, que no podia tenir existència més que en praesentia, la composició era inconsistent, s'inscrivia localment, no disposava d'estructura organitzativa estable i es desplegava en la quotidianitat. Weber la veia aparèixer en totes les religions, al costat -sovint al marge- de les rigidifictzacions institucionals.

Aquesta comunitat fusional es conforma, segons aquesta idea, almenys per un projecte comú, orientat cap al futur, que per la pulsió que resultat de l'estar junts. Tampoc té perquè tenir un fonament moralitzant. Com et deia al correu anterior, la seva realització es correspon amb principis proxèmics que modelen durant un breu lapse de temps l'agitació d'elements moleculars: donar-se calor, cridar a cor, parlar en veu baixa però provocant un murmuri, donar-se cops de colze o empènyer-se, suar junts, fregar-se, ballar un mateix ritme, compartir una emoció ...

Aquesta energia s'expressa constantment en la creativitat de les masses. Si el poder polític s'ocupa del que llunyà, del projecte, del que perfecte, la massa s'ocupa de la quotidianitat, el estructuralment heteròclit. Perquè renúncia a tenir un cap i funciona a la manera d'una reunió de partícules que s'agiten, la multitud constitueix una comunitat d'éssers anòmics, és a dir de components que es mouen d'esquena a qualsevol organicitat social, que donen voltes excitats intentat calmar una necessitat que no poden saciar perquè no saben a què correspon.

És com si la societat hagués deixat de ser un ens centralitzat i les seves molècules actuessin amb plena llibertat, abandonant-se a seus impulsos. En aquest sentit, la multitud es troba en buit, en un estat permanent de vacuïtat. Per això rebutja tota identitat que faci d'ella una unitat qualsevol, bona o dolenta: proletariat, poble, xusma, etc. El seu bigarrament, el seu aspecte desordenat i estocàstic és el que més intranquil·litzador resulta d'ella. Per evitar la seva submissió, la multitud sol actuar en vaivé, moure en una ziga-zaga aparentment irracional, el que pot donar la impressió que el que pretén és despistar, desconcertar a aquells qui intentin interpretar la seva gestualitat a la llum d'una única raó que mai coincideix amb cap de les seves. Maffesoli, a El tiempo de las tribus (Icaria) parla de viscositat per referir-se a aquesta promiscuïtat en què es confonen els que comparteixen d'aquesta manera un mateix territori, ja sigui real o simbòlic.

Però és cap enrere en la història del pensament occidental que podem donar amb la significació última de l'efervescència durkheimniana en el sentit que t’interessa. El seu esclariment el trobem en una dicotomia que planteja Baruc Spinoza en la seva Ética, en concret en les proposicions XXXIV - «la potència de Déu és la seva mateixa essència» - i XXXV - «tot el que concebem que està en el poder de Déu, és necessàriament »-. Es tracta de l'oposició entre potentia i potestas, això és entre potència i poder, entès aquest últim com poder centralitzat. Mitjançant la identificació de la potència de Déu amb la infinita necessitat interna de la seva essència, la potestas es dóna com a capacitat de Déu de produir les coses, però és la potentia la qual representa la força que les produeix, de manera que la potestas no pot ser entesa més que com subordinada de la potentia, és a dir de la potència de l'ésser. Spinoza identifica la potentia amb la lliure activitat del cos social, de la multitudo, societat que constantamente reclama veure satisfeta la seva necessitat de expansivitat, de conservació i de reproducció. La multitudo s'identifica, al seu torn, amb el subjecte col·lectiu, el dinamisme és alhora productiu i constitutiu. És aquest dinamisme el que permet el pas del poder a la potència i el que fa que la constitució política de l'multitudo sigui sempre, d'una manera o altra, una física d'oposició a tot poder centralitzat. El poder de l'U és contingència, ja que l'essència resideix en la potència. La potència s'assimila, sens dubte, amb la noció del sefirot en la mística jueva, el conjunt de la potències o emanacions de la divinitat en què es fonamenta tot el real, la dinàmica de la natura. Toni Negri parlar d’això a La anomalia salvaje (Anthropos), tot i que no ho associa ni amb Durkheim ni amb la noció mística de sefirot.

Les expressions d'aquesta potentia -que coincidirien amb les efervescències col·lectives de Durkheim-, sense objecte concret, desorientades, inorgàniques, i que constitueixen aquesta força bàsica de la que podia resultar una articulació qualsevol, requerien per desplegar-se i brindar el seu propi espectacle, formes de el que podríem anomenar negativització, nihilització o anorreament, és a dir d'una reducció al no res, retorn a un buit semblant al del Tehom, oceà primordial anterior a la creació en la mitologia jueva. La naturalesa hiperactiva d'aquesta res recorda la idea que del buit es fa la física quàntica, que conté potencialment la totalitat de les partícules possibles i que s'assimila a un estat energètic fonamental de valor nul, un univers buit que es correspondria a un estat excitat l'univers, en què aquest no faria altra cosa que radiar energia i corbar-se.

Aquesta energia de punt zero desmentiria conviccions de la física convencional com la que no és possible extreure energia del no-res, ja que les fluctuacions aleatòries de la mecànica quàntica permeten extreure d'un espai que està buit, és a dir en el qual no hi ha res que estigui present. A causa del principi mateix d'incertesa, tal buit, paradoxalment, està bullint d'activitat. Si haguéssim de pensar-ho en termes d'algun material seria viscós, en efecte, com pretenia Maffesoli i curiosament la mateixa imatge que utilitza Jean-Paul Sartre per parlar de la nihilización a L'ésser i el no-res.

I si no t’agrada viscositat pensa en un magma, segons Cornelius Castoriadis: «Un magma és allò del que poden extreure (o allò en el que es poden construir) organitzacions conjuntistes en nombre indefinit, però que no pot ser mai reconstituït (idealment) per composició conjuntista (finita o infinita) d'aquestes organitzacions». Si calgués imaginar aquesta substància de la negació reprenent les metàfores que ens presta la física contemporània, la nostra figura seria la del plasma, aquest gas en el qual els electrons s'han allunyat dels seus nuclis i que és capaç de generar una gamma infinita d'inestabilitats i de fluctuacions, no sempre controlables en el laboratori.

Aquestes situacions de «posada entre parèntesis» o «en suspens» del social orgànic, autèntics estats d'excepció que impliquen un retorn al social amorf i indiferenciat -viscositat, magma, plasma...– remeten a la naturalesa diguem-ne rabínica del pensament de Durkheim. El rabinisme -inspirador en aquest aspecte del principi jueu del cosmos com creat ex-nihilo- va entendre que resultava necessari concebre Déu com a generador del món per un acte de llibertat i de pur amor, i no com a guerrer victoriós que, en la majoria de mites cosmogònics, vencia i sotmetia les energies caòtiques anteriors a la fundació del món. Les transicions ininterrompudes a que s'abandonen les sefirot i de l'arbre sefiròtic -tema al voltant del qual gira la Càbala en el seu conjunt- donen per fet que no pot existir un buit o una discontinuïtat si no és com a part mateixa d'aquest desenvolupament de la potència divina.

El no-res, concebut com a absència de cosmos i com predomini del que fa i el que no ordenat -és a dir, de nou com un caos- només pot localitzar-se formant part de la pròpia essència divina, i hi ha en el seu si des de sempre, de manera que l' abisme coexisteix amb la plenitud de Déu. A partir del segle XIII els cabalistes fan servir amb freqüència la imatge de Déu com aquell que habita en les profunditats del no-res. Es tracta del que el Zohar s'identifica amb la llum que envolta el En-sof o infinit, el sense principi, el no creat. Però insistentment s'associa amb l'existència més profunda de la divinitat, la profunditat radical de Déu, que s'exterioritza com a energia creadora en les emanacions de les sefirot. El no-res que cova l’efervescència col·lectia -la turba, la massa– és, llavors, l'arrel primera, l'arrel d'arrels, de la qual l'arbre de la creació s'alimenta: l'essència mateixa de Déu.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch