dimarts, 26 de maig de 2020

Nomadisme i liminalitat. Sobre el sentit dels verbs vagar i errar

La foto és de William Hampton
Comentari per Irene Mañé, estudiant d'antropologia religiosa al Grau d'Antropologia Social de la UB

Nomadisme i liminalitat. Sobre el sentit dels verbs vagar i errar
Manuel Delgado

Sobre l’estigmatització social i sobre tot política que afecta totes les formes de nomadisme –tret d’aquell que produeix beneficis econòmics, com el turístic–, l’Alberto López té tota la raó. Per aquest motiu, en gran mesura, la història de la construcció d'Estats centralitzats a Europa ha estat la del control fòbic contra comunitats reals o míticament errants, com els jueus o els gitanos. D'aquí també que, a partir d'al segle XIX, les administracions estatals promulguin lleis especials contra els vagabunds, com l’espanyola de “vagos y maleantes”, aprovada durant la Segona Republica. Per aquest motiu, en la seva forma actual, aquests mateixos estats no deixen de manifestar mai la seva obsessió per fiscalitzar els fluxos migratoris. Odi i pànic davant qualsevol cosa que es mogui, que es negui a ser estat, com a pas previ que acabarà fent d'ella Estat.

Parlant de “vagos”, vet aquí que no serà casual que “vagar” signifiqui, segons el diccionari, "estar ociós; caminar sense determinació de lloc a lloc, sense especial detenció en cap; caminar per un lloc sense trobar camí o el que es busca”. Tambe vols dir “no clarament definit”, com tenir una idea vaga . Tenir una idea vaga d’una cosa. Una mirada vaga. També val això per “vaguetat”. A part, “vago” vol dir “Donat a la vagancia”. I per “divagar” vol dir “deixar anar una cosa, o sense l'ordre i disposició que regularment ha de tenir ". I de la mateixa arrel, “vagund”. També “vaga” –huelga– o “vacances”, que vol dir “estat ociós”. En el mateix infinitiu i els seus derivats es sintetitzen els valors negatius de la improductivitat, la desorientació i l'ambivalència.

El mateix tipus de doble sentit que té el verb “errar”, que significa al mateix temps vagar i equivocar-se. Em sembla ben interessant que el llenguatge ens obligui a fer que desviar d'un camí recte i avançar sense rumb fix i definit, a la deriva, sigui idèntic a fallar. Però, per què errar és un error ?. Què interessant l'expressió castellana de “erre que erre”, relativa a qui erra amb tossuderia, és a dir qui no pot evitar desviar-se per camins que no porten a cap lloc o per evitar tot camí.

Jo crec que no és aliè el fet que l'Estat sigui un estat, i que tot estat vingui a voler ser sempre, tard o d'hora, un Estat. És a dir, que el pensament polític modern s'estableix contra tot allò que Huizinga, en El otoño de la Edad Media (Alianza) s'associa amb el que abans i en altres llocs ell anomenava "el temperament oscil·lant". Crec que l'arrel mitològica d'aquest tipus de perspectives que prima la fixesa enfront de la volubilitat seria la renúncia a al nomadisme que funda la fundació mítica de Roma, quan la ciutat és imaginada com un forat -el mundus- en què els futurs habitants, que han decidit deixar de desplaçar-se d'un lloc a un altre, enterren la pols que han comportat des dels seus respectius orígens. 





Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch