dissabte, 30 de maig de 2020

Anarquisme, nacionalisme i independentisme

La foto és de Bru Aguiló i correspon a la manifestació de l'11 de Setembre de 2013
Fragment de l'article "Nacionalisme, internacionalisme, cosmopolitisme i altres malentesos", Quaderns-e de l'Institut Català d'Antropologia, 23 (2), 2019 pp. 45-60.

Anarquisme, nacionalisme i independentisme
Manuel Delgado i Romina Martínez Algueró

Les visions fatalistes sobre el que s’imagina com l’aberració nacionalista solen desconsiderar la versatilitat i la complexitat que s’amaga darrera d’aquesta mena de fenòmens. Així, una mateixa exaltació nacional pot presentar diverses versions i cadascuna d’elles ha de ser interpretada com l’expressió d’ubicacions específiques al si d’una estructura societària donada i les seves necessitats i conflictes. Així considerats, els diferents nacionalismes serien manifestacions d’un referent –que podria ser inclús una mateixa identitat ètnica o nacional– permanentment mòbil i, per tant, procurador de tota mena d’ombres i ambivalències i un no menys canviant joc d’afinitats i alteritats.

Fixem-nos en l’aparent cas paradoxal de formes de nacionalisme que troben en l’internacionalisme no sols la seva antítesi, sinó la seva exigència. Aquesta aparent contradicció va aparèixer resolta de la mà, al segle XIX, de bon nombre de revoltes anticolonials que van tenir un component central identitari, de les insurreccions de les anomenades “nacions índies” americanes fins, per exemple, a la guerra anglo- zulú, passant pels aixecaments bòxer a la Xina o sipai a l’Índia. Aquest element diferencialista de la lluita dels pobles colonitzats va ser assumida doctrinalment per l’esquerra revolucionària, primer per anarquistes com Bakunin o Kropotkin, que expressaren una afinitat envers lluites nacionals que ni Marx ni Engels van interpretar com a revolucionàries en el seu moment. Tots dos teòrics llibertaris s’ocupen de distingir pàtria d’estat, en nom de propostes federalistes i de lliure associació entre pobles. En una de les seves cartes a Maria Korn, l’11 de maig de 1897, Kropotkin expressa una determinació inequívoca: “On sigui que les persones no s’hagin alçat contra l’explotació d’un individu, l’explotació per part de l’economia, el govern i fins i tot la religió, i més especialment la nació, hem de donar-los suport [als explotats]. [els que diuen] “No hi ha rebels”, preneu nota. És per això que totes les meves simpaties estan amb els negres a Amèrica, els armenis a Turquia, els finlandesos i els polonesos a Rússia, etc”.


Mijail Bakunin, de la seva banda, no és menys clar al respecte. A la seva “Circular als amics italians” de 1871, podem llegir: “L’estat no és la pàtria; és l’abstracció, la ficció metafísica, mística, política i jurídica de la pàtria. La gent senzilla de tots els països estima profundament a la seva pàtria; però aquest és un amor natural i real [...] per això em sento francament i constantment patriota de totes les pàtries oprimides”. En la mateixa línia, el punt 8 de la seva proposta per la reunió a Ginebra de la Lliga per la Pau i la Llibertat diu: “El fet que un país hagi format part d’un estat no es desprèn de cap manera l’obligació de romandre associat sempre a aquest estat”, principi del que resulta el dret de les nacions a la lliure secessió dels estats als que estiguin sotmeses, que, juntament al de reunió, és “el més important dels drets polítics”.

D’aquest compromís dels anarquistes amb les lluites nacionalistes fou testimoni el seu paper a les revoltes balcàniques contra l’imperi otomà els anys 1877-78, com ho va ser el de la manera com Néstor Makhno i el seu Exèrcit Negre es presenten en tot moment com a patriotes ucraïnesos a la guerra de 1917-1921. Un altre exemple seria el de Flores Magón com a líder del nacionalisme baix-californià a Mèxic o el de l’Émile Masson a Bretanya, tots dos a principis del segle XX. A banda del cas català, a l’estat espanyol van haver-hi contribucions llibertàries en aquells moments, claus a les causes independentistes com la canària –la d’un dels seus iniciadors, Secundino Delgado– i basca, les de Félix Likiniano o Federico Krutwig. En el moment actual, tenim els casos del llibertari italià Alfredo Bonanno en relació a l’independentisme sicilià, o el de Constantino Cavalleri i la seva defensa militant de l’autodeterminació de Sardenya.

Pel que fa l’anarquisme català, cert que la CNT i la FAI reben bona part de l’anticatalanisme popular que capitalitzà el Partit Radical, fonamentat en la premissa que li atribueix una naturalesa irrevocablement burgesa i retrògrada, del tot estranya i incompatible amb els interessos de la classe obrera. Amb tot, no s’ha d’oblidar el paper en la constitució d’una tradició llibertària a Catalunya d’un catalanista com Josep Llunas i Pujals, o la participació de la CNT en el complot de Prats de Molló el 1926, amb Francesc Macià al capdavant, per envair Catalunya pels Pirineus i declarar-ne la independencia. Per últim, no oblidem tampoc que un sector de la CNT –els trentistes, liderats per en Joan Peiró– sí que van recolzar la insurrecció d’octubre de 1934. En el moment actual, la CNT ha comminat els seus membres a mantenir-se lluny de les mobilitzacions independentistes, ensems que l’altre sindicat anarquista, la majoritària CGT, ha pres posicions proindependentistes. Això sense comptar l’ingredient llibertari dissolt en el precipitat ideològic que és la CUP o l’existència, des de 2015, d’un col·lectiu explícitament anarcoindependentista com és Negres Tempestes.






Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch