 |
| La foto és de Podemos |
El ciutadanisme o la versió guai del capitalisme
Manuel Delgado
Us agraeixo que hagueu triat Ciudadanismo per pensar i tant de bo per fer pensar sobre les noves estratègies del capitalisme per dissimular la seva naturalesa atroç. Ciutadanisme va ser el concepte que vaig treure d’un manifest sota pseudònim publicat a principi dels 2000 per fer referència als moviments antiglobalització, que no impugnaven els capitalisme sinó els seus “excessos”. Després de publicar el llibre vaig saber que l’autor d’aquell document era el geògraf francès Jean-Pierre Garnier, segurament l’hereu del gran pensador que fou Henri Lefebvre.
Del que parla el llibre és del refugi on han anat a parar les restes de l'esquerra sindical i política i la nebulosa dels anomenats moviments socials, una galàxia fragmentada que agrupa les tendències més despolititzades de l’ecologisme, l’animalisme, el feminisme, l’antirracisme, etc. Entre nosaltres el 15M seria el paradigma de moviment ciutadanista i, en l’actualitat, representen aquesta línia partits polítics com ara Podem o els Comuns.
A la pràctica, el ciutadanisme és l’actualització del republicanisme clàssic i del liberalisme d’esquerres, socialdemòcrata en el pla econòmic i que aspira tant sols a recuperar alguna cosa del que un dia fou l’estat del benestar. Per la seva retòrica sovint exaltada, compatible amb lo moderat dels seus programes reals, pot ser emparentable amb moviments populistes com ara el peronisme. El professor Joan Martínez Alier va encertar parlant del partit de Pablo Iglesias com “europeronista”.
El ciutadanisme no crida al desmantellament del sistema capitalista, sinó més aviat a la seva reforma ètica i estètica, reclamant-se defensor de valors universals abstractes, com ara sostenibilitat, participació, igualtat de gènere, pacifisme, etc., dels que ha desactivat prèviament tota la seva potencialitat qüestionadora del regim d’explotació dominant.
Bé podríem dir que el ciutadanisme no impugna el capitalisme, sinó que creu que és possible temperar la seva manca d'escrúpols amb una mica de sensibilitat “social”, sense cap referència a la lluita de classes i invocant la noció de ciutadania com una mena d’ecumene d'individus suposadament lliures, iguals i degudament imbuïts de virtuts cíviques. Res que pugui inquietar a poders polítics i econòmics que troben en el ciutadanisme la fórmula ideal per canalitzar les rebel·lies i domesticar els descontents, i que no pretén combatre el capitalisme sinó més aviat participar-hi per “millorar-lo”.
