dissabte, 19 d’octubre de 2019

La violència com a discurs

La foto es de Alberto Di Lolli para El Mundo
Fragment de la conferència inaugural de les Jornades de Reflexió sobre la Violència que van tenir lloc el 21 i 22 d.octubre de 1999 a la seu de la Secretaria General de Joventut de la Generalitat de Catalunya. El títol de la intervenció va ser La violència com a recurs i com a discurs.

LA VIOLÈNCIA COM A DISCURS
Manuel Delgado

Qualsevol pretensió de que la violència constitueix una entitat ahistòrica i transcultural hauria de quedar automàticament desmentida per les informacions que constaten com aquest concepte –i en especial les seves connotacions angoixants, la seva dimensió de «problema»– no és aplicat sempre i a tot arreu a uns mateixos fenòmens, ni tant sols a aquells que per a nosaltres es constituirien en paradigmàtics en aquest sentit. No és que no totes les societats ni tots els moments històrics hagin reconegut com a «violentes» determinades conductes que sí que ho serien per el nostre sistema de valors, sinó que ni tant sols podríem trobar en molts casos un desllindament entre conductes violentes i no violentes. De la seva banda, i referint-nos al moment actual, ens trobem amb que les definicions que, a partir de la seva pròpia etimologia llatina, subratllen entre nosaltres la violència com «exercici de la força» o «imposició no consentida» són tan extremadament vagues que podrien ser aplicades a qualsevol realitat humana en la que reconèixer no importa quina forma de pressió o coacció. 

La violència, d’acord amb això, no s’identificaria aleshores amb una agressió explícita i lesiva contra un cos o una identitat, sinó amb qualsevol política, amb qualsevol forma d’educació, amb la publicitat, amb les relacions econòmiques, amb les pràctiques religioses... De fet, no hi hauria forma d’acció o producció humana en que no fos present alguna forma de forçament o de coacció. Tota forma de vida podria ser, per tal via, conceptualitzada en tant que violenta pel fet d’estar suportada per tota mena de coercions i vigilàncies. Tot discurs podria ser contemplat com una violència que s’infringeix als esdeveniments, distorsionant-los interessadament per que s’adaptin al sistema de món des del que s’emet. La pròpia cultura resultaria ser un colossal dispositiu de violència sobre un univers al qual s’obliga a significar alguna cosa o tenir un cert sentit adient a la voluntat humana. 

Per descomptat que no es raonable partir d’aquesta noció presumptament «objectiva» de violència per aplicar-la a penes res que no fos allò que els relats que la utilitzen decideixen. La violència no és, en aquest sentit, una qualitat de les conductes, sinó un atribut que algú que es considera legitimat per fer-ho els hi aplica des de fora per delatar en elles alguna cosa de perversa que ha de ser controlada, atenuada o neutralitzada. La violència és molt més alguna una cosa de la que es parla que alguna cosa que esdevé. La violència és sols allò que té-la es diu, el comentari o el judici que a propòsit seu s’enuncia, un tema de conversa, de preocupació, de neguit, d’angoixa, un tema que centra debats i que incita lleis especials. La violència resulta sempre de valoracions socials, polítiques i culturals que no és que la determinin, sinó que la generen en tant que objecte de discurs. Dit d’una altra manera, encara més radical, la violència no alimenta els arguments entorn seu: en resulta d'ells. 

De fet no hauríem de parlar de fenòmens de violència sinó de successos als quals se’ls atribueix una espècie de qualitat interna especial a la que bé podríem denominar violencitat. Aquesta violencitat s’assignaria en funció de criteris que ni tan sols tenen a veure amb la intensitat de la força injustificada o excessiva aplicada, ni amb el mal físic o moral causat en les víctimes. Els usos d’aquest principi classificatori que etiqueta com «violents» certs comportaments, de la seva banda, no poden deslligar-se del paper que juga l’exercici de la força en les societats modernes i en el model d'Estat centralitzat que les organitza entorn seu. Els processos de civilització i politització han implicat un aquarterament de la força en aquelles instàncies que els estats moderns han disposat amb aquesta finalitat. Tal i com Norbert Elias ens ha mostrat, la modernització no consistí sinó en un augment en l’autocontrol dels impulsos agressius tant socialment com naturalment concitats, una reducció al mínim de la violència no governamental en l’existència tant pública com privada. 

Aquest procés de desocialització de la violència va ser la premissa de la seva immediata politització. L’assumpció de la responsabilitat exclusiva de les institucions polítiques en l’administració i ús del dany físic o moral contra bens i éssers sols fou possible a partir de l’imaginari axioma de que la força era una entitat estranya a l’ordre societari, que podia procedir sols de dues instàncies igualment alienes a la societat: de l´Estat o de potències malignes infra o sobrehumanes, és a dir pròpies de les bèsties o dels dimonis, en qualsevol alienes a la societat. Concebut ara en tant que essencialment abominable, pura negativitat de fet, la violència, com les demés expressions d’una instintivitat humana indesitjable i perillosa, havia de quedar sota control de l’únic recurs de que, des de la Reforma protestant, l’ésser humà disposa en un món del que Deu s’ha allunyat definitivament. Aquest recurs que li permet a l’ésser humà protegir-se de si mateix no és altre que el propi Estat. 

D’aquí les discussions, les recerques «científiques» sobre l´«agressivitat», les lleis, les normatives que demarquen la violència i que exigeixen per ella una correcta custòdia i administració. L’emergència incontrolada de la «violència» –és a dir, les fugues d’una energia societària que la centralització política rep la prerrogativa d’emmagatzemar i administrar– és vista aleshores com alguna cosa que impossibilita allò que s’imagina ha de ser un agregat humà harmoniós i coherent, un sistema d’òrgans integrats que assumeix, sense creure-se-la mai del tot, la il·lusió de que pot funcionar sense recórrer a una força que de fet ja no posseeix, o millor dit a la qual ha renunciat per cedir-se-la en usdefruit a l´Estat. 



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch