 |
| La foto és d'Alain Jocard per AFP/GETTY |
Comenari per Fadila Mahdouri Obiols, estudiant de l'assignatura Antropologia Religiosa del grau d'Antropologia Social de la UB, enviat el setembre de 2019
L'ISLAMISME RADICAL COM A VIA DE MODERNITZACIÓ DE L'ISLAM
Manuel Delgado
Mira,
Fadila, per un coneixement global de l'islam, et recomano El islam en su
cultura, de Alessandro Balsani (FCE). És un breviari utilíssim i clar. A mi
em va impressionar també molt la manera com l'islam va atreure el pensament
il.lustrat, tal i com ho explica Maxime Rodinson a La fascinación del islam
(Júcar).
Ara bé. Per
veure on rau la problemàtica de l’islam, o millor dir del fantasma de l’islam,
mira’t ¿Qué inquieta del islam?, de Bruno Etienne (Bellaterra). Allà veuràs
fins quin punt és catastròfica la unanimitat de la visió vulgar sobre allò islàmic,
sistemàticament associada a l’"integrisme musulmà" i la idea de que
ve a ser com expressió d'una espècie de venjança contra Occident per part de
pobles o sectors socials humiliats, que troben en la imposició violenta de la xaria a via per a
la seva vocació antimoderna, reafirmant certs trets identitaris
"atàvics" amb els quals -es diu- ells mateixos s'encadenen al passat
i tanquen el seu accés als paradisos del Progrés.
Davant d'aquesta tòpic, una observació més detallada –que és la que
t’interessaria com antropòloga futura– posaria immediatament en evidència que
la qüestió funciona exactament al revés: l'anomenat fonamentalisme islàmic és
l'estratègia d'elecció de certs països precàriament incorporats al procés de
mundialització, amb vista precisament a modernitzar-se, és a dir, a dur a
terme aquella dinàmica homogeneïtzadora en què consisteix en essència l'avanç
cap a la plena Modernitat, i, amb relació a la qual, altres fórmules
ideològiques -el nacionalisme panàrab, el socialisme marxista, l'islamisme
moderat, el moviment dels no alineats, i fins i tot el mil·lenarisme mahdista-
havien fracassat.
L'actual extremisme islàmic no està fent una altra cosa, doncs, que
vindicar la utopia d'una extensió a nivell universal de la inicial comunitat mediní
sota els primers califes, que era ja, de fet, tota una profecia de la
Modernitat. Això és en el que consisteix la Umma i el Dar-el-Islam: la
unificació sota un únic sistema de món del que fins llavors havia estat un
immens mosaic cultural. L'integrisme musulmà és, per aquesta causa, l'últim
assaig per imposar en una amplíssima regió del planeta el que el cristianisme i
el racionalisme humanista occidentals, per via de la paraula bíblica o de la
retòrica dels drets humans, ja havien aconseguit implantar a la resta: la
radical divisió entre el natural i el sobrenatural, el desprestigi de les
mediacions simbòliques mitjançant les quals s'acceptava el caràcter
interlocutor del món sensible, la producció de conflictes morals insuperables
en els individus i la més absoluta aversió cap a qualsevol que no pensés en
idèntics termes que un mateix. I tot això traspassat per una creença cega en
els principis abstractes que ha generat i que s'arroga posseir en exclusiva.
No és en absolut cert que el fanatisme escriturista musulmà s'aixequi
únicament -ni tan sols preferentment- contra la presència dominant d'una
cultura estranya -com s'obstinaria una certa lectura superficial- sinó que ho
fa contra les expressions culturals intrínseques i d'índole local que desacataven
el projecte cap a una uniformització cosmològica entorn l'ortodòxia alcorànica.
Es tracta del que en la terminologia islàmica es diu la jahiliyya, que serveix
per designar el preislàmic i les pràctiques tradicionals "paganes"
que l’han subsistit, però també les adscrecènies hel·lenizants de l'islamisme i
qualsevol element que pogués ser conseqüència de la contaminació d'altres
religions o del contacte amb el secularisme occidental.
Per l’escriturisme, la jahiliyya era idèntica a una miserabilització
espiritual de l'islamisme, que havia de ser contrarestada per una obediència
intolerant, però d'altra banda purament externa i mecànica, a un grapat de
preceptes i tabús escrits. D'aquesta manera, l'anomenat integrisme islàmic
implica l'extensió d'aquell model d'islamització l'aplicació del qual ja havia
merescut la confiança dels països occidentals i que havia servit per emparar
doctrinalment els processos més reeixits de modernització econòmica: el salafisme.
És a dir, l'escola teològica islàmica més rigorista i puritana, que col·loca al
centre de la religió no en la pràctica ritual, sinó en la doctrina, i en una doctrina
que s'estableix en tota la seva precisió en un text escrit al qual s'atribueix
una dimensió inapel·lable com correspon a la font de veritat que es considera
que és.
Els esdeveniments ulteriors, incloent "l'auge del fonamentalisme
islàmic", no han fet altra cosa que alimentar la fantasia d'una opinió
pública àvida d'emocions i simplificacions mediàtiques que s’entesten en fer de
l'islamisme un antagonista frontal i un perill per a l'ordre mundial, quan és
el resultat adaptatiu per l’islam de la urgència per incorporar-se a la
Modernitat. Des d’escoles antropològiques diferents, tant Gellner com Geertz
ens han ensenyat a veure que és més aviat al contrari: l'anomenat
fonamentalisme musulmà està sent en l'actualitat el vehicle de la incorporació
al món modern d'un bon nombre de societats en vies de industrialització
i caldria veure en ell la promesa de l'islam més intolerant, que és la de completar
la tasca d'imposició planetària del monocultiu cultural, just allà on Occident
encara no ha arribat o no ha sabut imposar-se. Aquí les lectures serien El Islam observado. El desarrollo religioso en Marruecos
e Indonesia, de Geertz (Paidós) i la La sociedad musulmana, de Gellner (FCE).
