 |
| La foto és de Hsin Liu |
En algun moment de l’octubre del 2000 algú de Drets Civils de l’Ajuntament de Barcelona em va trucar per demanar-me un text que havia d’acompanyar la promoció d’una iniciativa de la regidoria. Es tractava d’un servei d’apadrinaments laics, una mena de batejos “pel civil”. En aquella època la regidora era Roser Veciana, una persona per la que sentia i sento una especial simpatia personal i una clara afinitat ideològica.
CALEN ELS RITUS
Manuel Delgado
El guineu d'El petit Princep, el memorable conte de Saint de Exupéry, no podia acceptar que el seu amic vingués a veure’l a qualsevol hora. Havia d’acudir sols a una determinada. Ni abans, ni després. «Si vens a qualsevol hora, com podré esperar-te ?», argumentava l’animal. «Calen els ritus, il faut les rites». En els seus escrits sobre la vida quotidiana, Lev Trotski afirmava una cosa per l’estil. S’ha d’acabar amb el poder de l’església –venia a dir–, però hem de fer nostres moltes de les seves pompes. Per què ? Perquè la gent no por néixer, casar-se o morir-se com si no res. Ha d’haver-hi formules que subratllin els moments importants de la vida, que els posin en comú, que serveixin al mateix temps per fer-los inoblidables i compartits. A un altre nivell, la preocupació de la Revolució Francesa per suscitar una religiositat civil, feta de grans litúrgies democràtiques, veia en les grans festes ciutadanes una eina per la didàctica i la proclamació dels valors republicans.
Aquests exemples fan avinent fins quin punt s’equivoquen aquells que associen la ritualitat amb la religió. Els ritus poden tenir tota mena de continguts explícits i remeten sempre a una ideologia o a una visió del món particular. Ara bé, siguin quines siguin les paraules que es pronuncien al seu decurs, l’escrúpol quasi obsessiu que es posa en dur-los a terme sense defecte de forma i l’èmfasi en repetir-los una i altra volta adverteixen que el que cerquen sobre tot és posar en comú alguna cosa, gairebé sense que importi massa quina, car la seva fita última és sempre la de generar comunitat.
Tot ritus és transcendent, apunta un més enllà. Aquesta transcendència, però no és extrahumana o sobrenatural. Fins i tot en el cas dels cerimonials d’aspecte religiós, la seva sacralitat és mundana, radicalment humana. La més fonamental d’aquestes transcendències és la de la societat sobre el temps i l’individu. Pel que fa al temps, els ritus el puntuen, estableixen una discontinuïtat en el decurs dels dies sense la qual la temporalitat no podria ni tan sols ser concebuda. La seva funció és, doncs, la de servir d’alteracions que ritmen el temps –en el cas dels ritus cíclics– o que distribueixen moments forts, intensitats especials, en el cas del rituals que indiquen esdeveniments únics, moments irrepetibles de la vida. Els ritus són perles en un collar de boletes de plom.
Però, sobre tot, dels ritus depèn l'existència d'una sociabilitat autoconscient i amb vocació per perdurar, és a dir duna vida col.lectiva que lluita per restar a estalvi de l'envelliment i la mort que indefectiblement afecten als éssers humans particulars. El ritual recrea la societat que el celebra, estableix, sanciona o renova un compromís entre individus o entre segments, rubrica protocol·làriament un pacte, opera una sutura entre uns i altres, i ho fa amb una solidesa que protegeix aquest acord societari dels estralls produïts per l'acció del temps i dels propis humans. Una unitat humana que no tingui la cura de rebre la confirmació que el ritual li depara esdevé automàticament fràgil, està condemnada a desaparèixer o bé reconeix d'alguna forma que mai no ha estat realment una cosa viva. El ritual, per irrellevant que pugui antullar-se, permet als subjectes concrets prendre consciència i sentimentalitzar que són part integrant d'una totalitat que els depassa, que necessiten i que els necessita i de la qual en són elements insegregables.
És per aquesta causa que les aparentment intranscendents celebracions són en realitat jurisdiccions que li deparen a una comunitat humana –la parella, la família, qualsevol associació formal o informal, la ciutat, el país, la humanitat tota– l'oportunitat de posar-se ella mateixa en escena, esdevenir protagonista i espectadora a un mateix temps de la seva pròpia evidència com a tal comunitat. A tot arreu, a totes les èpoques, els ritus reben la tasca de fer possible, d'encarnar en un moment donat, cadascuna de les col.lectivitats en la que els individus s’integren i que li permeten sentir que no acaba en sí mateix. Aquestes comunitats poden tenir una existència poc visible, poden romandre latents, sobreenteses, com un medi ambient impassible que sols es manifesta en la l'efervescència momentània de la festa. Es per això que sol considerar-se indiscutible que el ritual és el principal instrument de que gaudeix qualsevol identitat compartida per constatar periòdicament la seva existència real, i, sobre tot, la seva pervivència per damunt dels canvis vertiginosos i les sotragades a que el món contemporani sotmet els seus habitants.
Una altra cosa són els continguts ètics o ideològics que la història vagi imposant a les celebracions amb que puntuem la nostra vida. De banda de les seves estratègiques funcions sociològiques com a instrument de cohesió, els ritus escenifiquen els principis morals entorn els quals aquesta cohesió s’ha de produir. Els ritus diuen o suggereixen coses, fan una pedagogia de cert tipus de valors, són models que proclamen com haurien de ser les relacions entre els essers humans. En aquest sentit, posats a triar, caldria omplir els cerimonials d’aquells valors que sincerament creiem que són millors i preferibles. Els ritus –la tasca dels quals és institucionalitzar els vincles humans– han de fer l’elogi de les qualitats que pensem que poden fer del món un lloc el més amable que sigui possible. Un cop garantit el més importat –la continuïtat de la societat–, els ritus han de servir per exaltar la convivència entorn aquells principis que –sense ser eterns ni sobrenaturalment inspirats– són tan sols útils a la causa de la llibertat i la justícia.
Però per damunt d’aquesta dimensió contingent, per damunt de les virtuts socials que vehiculin, els ritus són el que són : els punts i les comes de la nostra existència. Si fem balanç, ens adonarem que la vida ens l’hem passat i ens la passarem fent dos tipus de coses : bé esperant festes, bé celebrant-les.
