 |
| La foto és de Julie Harding |
Missatge per Berta Conesa, estudiant del Màster d'Antropologia i Etnografia de la UB
ALGUNES REFERÈNCIES PER L'ESTUDI DELS ANIMALS DOMICILIATS
Manuel Delgado
Primer, col·locat en el marc subdisciplinar en que se situa el que vols fer,
que és el de l'etnozoologia, que és el de les relacions entre humans i animals. En concret, el teu àmbit és el del petitxisme, relatiu a la consideració
d'animals que més que domèstics hauríem de dir domiciliats o àdhuc
familiaritzats. Vull que et posis al corrent d'algunes premisses teòriques. Comença
per qui s'inventa el terme, tot i que ell utilitza el de "cultes
pet": Kathleen Zasz 1968. Petishism: Pets
Cults of the Western World, Hutchinson, Londres,
1968. És complicat de trobar. Prova sort. L'obra parla de l'extraordinàriament protocol·litzada relació que
els urbanites tendien a mantenir amb els seus pets o mascotes, el que
emparentava la seva realitat amb la del presumpte totemisme dels no menys
presumptes primitius. Aplicar els esquemes funcionalistes a la interpretació de
la gairebé latria que eren objecte els animals familiars implicava forçosament
una revisió dels criteris d'utilitat emprats en la valoració.
L'enigma a resoldre era com era possible que les mascotes familiars en la
nostra societat rebessin un tracte d'afecte molt semblant al que mereixien el
bestiar en les societats pastores, a la manera com va ser descrit, posem per
cas, per Evans-Pritchard en el seu cèlebre obra sobre els nuer del Sudan. La
veritat és que, exactament al contrari del que passava amb els bous i vaques
dels nuer, els animals que els occidentals havien elevat a una categoria de
semiciutadans eren, gairebé per definició i principi, "inútils", en
el sentit de que no s'extreia de la seva relació amb ells cap benefici ni
dietètic ni de suport en tasques com la caça, el transport, l'agricultura, la
guerra o la defensa, ni tan sols, com havia passat en el cas dels gossos, com a
mitjà de desfer-se de les escombraries familiars o dels cadàvers.
Com Jean-Pierre Digard assenyalava, el cavall "no havia estat tan ben
tractat ni tan adulat com des que va deixar de servir per a la guerra, en els
camps o en els camins". Això ho tens en un altre llibre que pots buscar: L’homme et les animaux
domestiques, Fayard, París, 1990, que pots
completar amb els articles de François Sigaut, “Critique de la notion de
domestication”, L’homme, 108 (1988), pp.
59-71, i el de P. Shipman, "The
Animal Connection and Human Evolution", Current Anthropology, 51 (4) 2010.
Referent a això no oblidis que aquest protagonisme positiu d'animals que
han estat entrenats en la majoria de casos per exercir la més absoluta
inactivitat, està en la base mateixa de la divisió que la cultura modernitzada
fa dels animals domesticats entre "inútils", i per tant mereixedors
d'un tracte privilegiat prop dels humans, i "útils", bèsties emprades
per a l'alimentació o l'experimentació, objecte d'un tractament atroç i
condemnats a la tortura i mort industrials en les granges o en els laboratoris.
Per descomptat que aquesta inutilitat aparent dels petitxes és irreal. El
profit que extreiem dels animals familiaritzats no pertany al que podríem
anomenar domini instrumental -al marge dels casos concrets de gossos llàtzers,
policies o guardians, o dels gats que mantenen a ratlla la població de
rosegadors, etc. -, sinó sobretot d'índole expressiva o representacional. El
seu paper consistiria, des d'aquest punt de vista utilitarista, en
constituir-se en subrogats de personatges humans propers -pares, fills, marits,
amics, psicòlegs, etc.- les virtuts a l'hora de propiciar sentiments de suport
emocional o seguretat subjectiva són viscuts com insuficients. Aquesta utilitat
de tipus psicològic-afectiu ha estat valorada en sentits inversos, a l'hora de
ser analitzats pels antropòlegs. Marvin Harris ha emprat aquesta bondat de les
mascotes, com a factor d'equilibri psicològic i instrument per això al servei
de la salut pública. Ho tens al capítol “Perros, gatos, dingos y demás mascotas”, en Bueno para comer. Enigmas de alimentación y
cultura, Alianza, Madrid, 2011. pp. 195-211.
Com contrapartida,
altres analistes, igualment fidels als raonaments de signe utilitari, han
advertit que aquesta instrumentalització com a succedani humà de certs animals
pels habitants de les ciutats no podia ser valorada sinó com "símptoma
d'un malestar profund o fins i tot signe anunciador d'una crisi en gestació
". Això ho diu en Digard en el llibre que t'he esmentat, pàg. 256. En
aquesta línia d'alarma, la interpretació més divulgada és la Paul Yonnet, qui
sostenia que el petitxisme era el resultat del fracàs del sistema d'ensenyament
i una reacció davant l'autonomització cultural dels joves. El fenomen de la
irrupció massiva dels animals domèstics a les ciutats hauria nascut parell al
del rock & roll i respondria a la consciència per part dels pares que la
utopia educacional només era realitzable en la lleialtat i la garantia
d'obediència i submissió que podien oferir animals especialitzats en romandre
eternament nens o adolescents dependents dels adults, una tesi aquesta que ja
havia estat abans suggerida per un antropòleg nord-americà d'orientació
psicoanalítica, Joel Savishinsky . Les referències exactes són P. Yonnet, “Perros y gatos. Destruir al animal es
destruir al hombre”, en Juegos, modas y
masas, Gedisa, Barcelona. 1988, pp. 149-180, i
J.S, Savishinsky, “Pet ideas : the
domestication of animals, human behavoir and human emotions”, a A.H. Katcher i A.M.
Bech, eds., New Perspectives on our Lives
with Companion Animals, University of Pennsylvania Press, Filadelfia, 1989.
Per
acabar amb referències sobre el tema accessibles, et recomano a Marshall
Sahlins, 1988. “Preferencia y tabú alimentarios respecto de los animales
domésticos en los Estados Unidos”, en Cultura y razón práctica, Gedisa,
Barcelona, pp. 170-178.
