dissabte, 19 d’agost del 2017

La violència com a signe i moneda

La foto és de Nikunj Rathod 
Consideracions per a Alba Barbé, doctoranda, enviades el febrer de 2014

LA VIOLÈNCIA COM A SIGNE I MONEDA
Manuel Delgado 

Mira, qualsevol cosa que et digui a propòsit de la violència hauria de començar amb les paraules que un veu en off pronuncia sols començar la pel.lícula "El fin de la violencia", de Wim Wenders: "Defineix violència". No sé en què estàs treballant exactament que t'impliqui utilitzar el valor "violència", però que t'aconsello que siguis prudent en ordre a donar-li un valor absolut com una entitat que pot ser reconeguda d'acord amb el seu us habitual ara per ara. Per entendre'ns, qualsevol pretensió de que la violència constitueix una entitat ahistòrica i transcultural hauria de quedar automàticament desmentida per les informacions que constaten com aquest concepte –i en especial les seves connotacions angoixants, la seva dimensió de «problema»– no és aplicat sempre i a tot arreu a uns mateixos fenòmens, ni tant sols a aquells que per a nosaltres es constituirien en paradigmàtics en aquest sentit. No és que no totes les societats ni tots els moments històrics hagin reconegut com a «violentes» determinades conductes que sí que ho serien per el nostre sistema de valors, sinó que ni tant sols podríem trobar en molts casos un desllindament entre conductes violentes i no violentes. De la seva banda, i referint-nos al moment actual, ens trobem amb que les definicions que, a partir de la seva pròpia etimologia llatina, subratllen entre nosaltres la violència com «exercici de la força» o «imposició no consentida» són tan extremadament vagues que podrien ser aplicades a qualsevol realitat humana en la que reconèixer no importa quina forma de pressió o coacció.

La violència, d’acord amb això, no s’identificaria aleshores amb una agressió explícita i lesiva contra un cos o una identitat, sinó amb qualsevol política, amb qualsevol forma d’educació, amb la publicitat, amb les relacions econòmiques, amb les pràctiques religioses... De fet, no hi hauria forma d’acció o producció humana en que no fos present alguna forma de forçament o de coacció. Tota forma de vida podria ser, per tal via, conceptualitzada en tant que violenta pel fet d’estar suportada per tota mena de coercions i vigilàncies. Tot discurs podria ser contemplat com una violència que s’infringeix als esdeveniments, distorsionant-los interessadament per que s’adaptin al sistema de món des del que s’emet. La pròpia cultura resultaria ser un colossal dispositiu de violència sobre un univers al qual s’obliga a significar alguna cosa o tenir un cert sentit adient a la voluntat humana.

Per descomptat que no es raonable partir d’aquesta noció presumptament «objectiva» de violència per aplicar-la a penes res que no fos allò que els relats que la utilitzen decideixen. La violència no és, en aquest sentit, una qualitat de les conductes, sinó un atribut que algú que es considera legitimat per fer-ho els hi aplica des de fora per delatar en elles alguna cosa de perversa que ha de ser controlada, atenuada o neutralitzada. La violència és molt més alguna una cosa de la que es parla que alguna cosa que esdevé. La violència és sols allò que té-la es diu, el comentari o el judici que a propòsit seu s’enuncia, un tema de conversa, de preocupació, de neguit, d’angoixa, un tema que centra debats i que incita lleis especials. La violència resulta sempre de valoracions socials, polítiques i culturals que no és que la determinin, sinó que la generen en tant que objecte de discurs. Dit d’una altra manera, encara més radical, la violència no alimenta els arguments entorn seu: en resulta d'ells.

De fet no hauríem de parlar de fenòmens de violència sinó de successos als quals se’ls atribueix una espècie de qualitat interna especial a la que bé podríem denominar violencitat. Aquesta violencitat s’assignaria en funció de criteris que ni tan sols tenen a veure amb la intensitat de la força injustificada o excessiva aplicada, ni amb el mal físic o moral causat en les víctimes. Els usos d’aquest principi classificatori que etiqueta com «violents» certs comportaments, de la seva banda, no poden deslligar-se del paper que juga l’exercici de la força en les societats modernes i en el model d'Estat centralitzat que les organitza entorn seu. Els processos de civilització i politització han implicat un aquarterament de la força en aquelles instàncies que els estats moderns han disposat amb aquesta finalitat. Tal i com Norbert Elias ens ha mostrat (El proceso de civilización, FCE), la modernització no consistí sinó en un augment en l’autocontrol dels impulsos agressius tant socialment com naturalment concitats, una reducció al mínim de la violència no governamental en l’existència tant pública com privada.

Aquest procés de desocialització de la violència va ser la premissa de la seva immediata politització. L’assumpció de la responsabilitat exclusiva de les institucions polítiques en l’administració i ús del dany físic o moral contra bens i éssers sols fou possible a partir de l’imaginari axioma de que la força era una entitat estranya a l’ordre societari, que podia procedir sols de dues instàncies igualment alienes a la societat: de l'estat o de potències malignes infra o sobrehumanes, és a dir pròpies de les bèsties o dels dimonis, en qualsevol alienes a la societat. Concebut ara en tant que essencialment abominable, pura negativitat de fet, la violència, com les demés expressions d’una instintivitat humana indesitjable i perillosa, havia de quedar sota control de l’únic recurs de que, des de la Reforma protestant, l’ésser humà disposa en un món del que Deu s’ha allunyat definitivament. Aquest recurs que li permet a l’ésser humà protegir-se de si mateix no és altre que el propi Estat. D’aquí les discussions, les recerques «científiques» sobre l'«agressivitat», les lleis, les normatives que demarquen la violència i que exigeixen per ella una correcta custòdia i administració. L’emergència incontrolada de la «violència» –és a dir, les fugues d’una energia societària que la centralització política rep la prerrogativa d’emmagatzemar i administrar– és vista aleshores com alguna cosa que impossibilita allò que s’imagina ha de ser un agregat humà harmoniós i coherent, un sistema d’òrgans integrats que assumeix, sense creure-se-la mai del tot, la il·lusió de que pot funcionar sense recórrer a una força que de fet ja no posseeix, o millor dit a la qual ha renunciat per cedir-se-la en usdefruit a l'estat.

Abans d’aquesta monopolització política i dels discursos d'ella derivats, la força no deixava de ser un recurs cultural extrem destinat a controlar l’acció humana i, en el seu cas més radical, a garantir el manteniment d’una cohesió social mínima. Tant des de les teories estructural-funcionalistes –derivades del pensament d’Émile Durkheim i de Marcel Mauss– com des de la tradició microsociològica –Tarde, Simmel, Goffman, etc.– s’han aportat proves empíriques i s’han propiciat desenvolupaments teòrics, segons els quals la violència és la més radical de les estratègies que utilitza la cohesió social per vèncer les tendències tant centrípetes com centrífugues que contínuament l’amenacen. Segons aquests punts de vista, les fraccions que sotmeten a continua negociació els termes de la seva copresència en el marc d’una mateixa societat –de la macrosocietat mundial fins dos éssers humans que conversen– estan unides per allò mateix que les separa. Tot allò que les enfronta, al mateix temps les uneix. Aquestes unitats constitutives del social, amb freqüència hostils i inassimilables entre sí, no deixen en cap moment de generar tensions que podrien provocar la ruptura irreversible dels seus lligams. Plantejat d’una altra manera, tota societat està configurada per sectors que mai estan del tot ajustats, que es mantenen en tensió i que conviuen amb la permanent amenaça d’una dissolució dels seus lligams, dissolució que en últim extrem sols podria evitar-se pel recurs a la violència física. El conflicte violent, la lluita entre porcions del socius es produeix precisament per què tal eventualitat extrema no pugui arribar a donar-se. Una lectura aquesta que vindria a coincidir amb la tradicionalment aportada pel marxisme, pel que fa a la idea de que la violència intrasocial és l'instrument per la superació definitiva de la lluita de classes. Aquesta base teòrica és la que hauria de permetre reconèixer una cosa fonamental : que la violència mai no és, com es pretén, un «problema», sinó una solució. No és una malaltia, sinó un remei, per molt que sigui moralment el pitjor dels concebibles. La violència no és la negació del principi de sociabilitat, sinó tot el contrari, n'és la seva exacerbació, un accelerament o intensificació que porta el vincle societari a la seva radicalitat més absoluta.

La violència lesiva és, doncs, un mecanisme que es convoca en ordre a resoldre contenciosos entre individus o col·lectius enfrontats en el si d’una societat, gairebé sempre com a conseqüència del fracàs d’aquest servomecanisme de retroalimentació negativa que, basat en la violència al·legòrica i no lesiva, permet anar drenant tensions i mantenir estable el sempre precari concert societari. L’ús d’aquest recurs cultural que és la violència danyosa, viscut pels actors en tant que inevitable, porta la interrelació social a un nivell de paroxisme insuperable, en el que els termes de la sempre provisional pau social són cancel·lats i el control arbitral de l'estat desobeït, i tot això fins que certs desacords greus quedin solventats per la victòria –ja sigui per eliminació, expulsió o submissió– d’algun dels bàndols en conflicte, per la renegociació dels termes en que es produeix la convivència entre antagònics o la reconciliació entre els segments en conflicte.

És en relació a això que caldria fer notar com el dany causat per un individu o grup a altres no constitueix una negació del principi intercanviari sinó una més de les seves expressions, o, és més, un dels seus requisits. Aquesta és la conseqüència que s’extrauria inevitablement si s’abandonés tota consideració de la violència com una substància, per tractar-la com el que és : una relació. És això el que ens permetria remetre les bases de la seva anàlisi formal als de qualsevol altra forma de comunicació. La violència apareixeria d’aquesta manera complica en la producció del significat, però no tant com a vehicle, sinó com a signe. El mateix es podria dir a partir de la qualitat que cab assignar a l’acció violenta com a valor. I perquè és signe i valor, l’acte d’agressió no pot existir sinó per ser vehicle de comunicació i de transferència. La violència, podríem dir, no faria altra cosa que funcionar a la manera d’una moneda franca o per a tots els usos, amb la qual pagar o cobrar deutes pendents acumula-les.

Això, de la seva banda, podria ser posat en relació amb el paper de la violència lesiva en la revenja i amb la virtut reparadora que se l’insta a exercir en la resolució de conflictes. Una antropologia de la violència no podria ser més que una variant d’una antropologia atenta a les tecnologies de la compensació amb que la cultura compta per la regulació de prestacions i contraprestacions asimètriques, i, en particular, d’una de les seves modalitats més expeditives : la venjança. I és que les relacions humanes no sols es fonamenten en l'intercanvi continu de prestacions i dàdives, sinó també en el no menys inevitable intercanvi de greuges. S’intercanvien bens, és ben sabut, però també, per així dir-ho, «mals». Tota ofensa infringida implica un deute pendent –«me les pagaràs totes juntes», és diu amb sentit amenaçant–, la satisfacció dels quals pot acceptar com a pagament aquesta moneda franca que és la violència. Al seu torn, com els objectes regalats, els insults i les injúries també semblen posseïdes d’una força que obliga a la seva devolució, un esperit que, a la manera del hau melanesi en la teoria dels dons de Marcel Mauss, sempre vol regressar allà d'on va partir. Per això, tota agressió destinada a fer mal suposa, d’una manera o altra, un «ajustament de comptes», la regularització d’una desigualtat que s’ha produït en el joc de les reciprocitats.



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch