dimarts, 24 d’agost de 2010

"Les Rambles com a espai òptic". Fragment d'un text per la mostra "Guia secreta de la Rambla", Palau de la Virreina de Barcelona, primavera 2010


La fotografia és de Milton Yang i prové de miltonyangphotography.com
Apartat el text "La societat com a espectacle", per al catàleg de l'exposició Guia secreta de la Rambla, Palau de la Virreina de Barcelona, març-maig 2010.

LA RAMBLA COM A ESPAI ÒPTIC
Manuel Delgado

La Rambla es conforma a partir de finals del XIX com el lloc pel que desfila tot allò que mereix ser vist per tothom. En primera instància, s'espera contemplar una munió gentil de desconeguts que s'interrelacionen a partir de l'exteriorització adient de gusts -la moda- i valors -el civisme. Amb aquesta finalitat s'estableixen els marcs per la nova sociabilitat. Són les institucions, com ara l'Ateneu o la Reial Acadèmia de les Ciències i les Arts; les cafeteries -el Lion d'Or, Racó, España, Noria o Sínia, La Fontana, Cuyás, Gran Café, més tard Moka, Canaletes, Nuria. Ópera-; restaurants on s'aprèn a menjar “a la francesa” -Justin, el Suizo, Can Martin, el Petit Pelai...; les cerveseries -a partir de principis del segle XX: Gambrinus, Brasserie, Universal, Colon-; els grans magatzems -el Siglo; després, el Sepu-; els hotels de prestigi -l'Oriente, el Central, el Cuatro Naciones, el Falcón; una mica més tard el Continental-; el primer cinema, el Beliograff; a partir de 1904, el quiosc a l'alçada de Canaletes.

A la Rambla s'hi concorre no sols per passar-hi, sinó per veure-hi passar i sobretot per veure qui i què hi passava. No eren sols els vetlladors al bell mig del passeig, sinó la instal·lació d'una autèntica platea de cadires, que des de finals del XVIII i fins no pas gaire van ser de lloguer­. A les seves Històries i llegendes de Barcelona, Joan Amades descriu les Rambles de mitjans del XIX com "el passeig preferit de la bona societat barcelonina... A l'estiu hi posaven cadires i es formaven rotllanes que moltes vegades no se circumscrivien pas a les vores del passeig i s'estenien tant que dificultaven el trànsit de la fadrinalla presumida que, muda fins a la darrera paraula de la moda, passejava la seva gràcia Rambla amunt i Rambla avall”. Un pur teatre, “escenari de la pantomima social, passeig de persones desocupades”, com escrivia Carles Soldevila a la seva Guia de Barcelona (1951), o com somiaria mols anys després el protagonista de L'udol del griso al caire de les clavegueres, de Quim Monzó (1976): “Una decoració mòbil que gira sobre ella mateixa, una roda de mentides, una fira de circ”. No hi hagut moment en la història de la Rambla en el que algun personatge pintoresc no hagi entès fins quin punt la Rambla és un xou del que voldrien ser protagonistes: la Moños, el Sheriff, el Maradona...

No són sols individus o famílies els que acudeixen a gallejar-se per la Rambla. Què son les manifestacions, les desfilades militars, les cavalcades, les rues o les processons que pugen o baixen per aquest carrer, sinó passeigs col·lectius, coalicions de vianants que exhibeixen sentiments, valors, vindicacions o identitats compartides? Esdevinguda un autèntic senderi ritual, per la Rambla es mouen les processons de Corpus o en honor de la Mare de Déu de la Mercè; la històrica manifestació de treballadors del 9 de juliol del 1855, encapçalada per la pancarta “Associació o Mort”; el primer Primer de Maig, el 1890; el seguici d'Alfons XIII, l'abril de 1904, o el dels diputats de Solidaritat Catalana de retorn de Madrid, el 20 de maig de 1906; les demostracions de dones treballadores de 1913 i 1918; els funerals per les víctimes d’atemptats del 1905 i el 1920...

Quan una revolució triomfa a Barcelona, l'atrezzo, el vestuari i les caracteritzacions es modifiquen radicalment. El drama urbà que es representa és ara un altre. Al seu Homenatge a Catalunya (1938), Georges Orwell escriu, parlant de la Rambla: “En aparença, en una ciutat on les classes riques havien deixat pràcticament d'existir. A part un petit nombre de dones i d'estrangers, no es veia de gent ‘mudada’. Gairebé tothom portava roba de feina o granota blava, o alguna variant de l'uniforme milicià”. Quan els transeünts es fusionen i el cor tràgic entra en acció, la representació també canvia. Ara el que baixa per aquell carrer arbrat és l'enterrament de Durruti, el novembre de 1936, o l'homenatge a l'Exèrcit Popular del 2 de març de 1937. No cal dir que, caiguda la ciutat en mans franquistes, el primer que la dictadura ha de fer és pregonar la seva preeminència sobre l'espai públic acabat de conquerir. El mateix 26 de gener de 1939, les tropes de Yagüe i de Solchaga que acaben d’entrar a Barcelona es troben a les cinc de la tarda a la plaça de Catalunya i avancen per la Rambla entre una multitud que les aclama. A partir d’aquell dia, tornaran les processons religioses i sols es toleraran les expressions massives d’adhesió al règim, com l'apoteòsica rebuda dels voluntaris de la División Azul, repatriats al vaixell Semiramis l'abril de 1954.

La recuperació de les llibertats formals arran la mort del dictador va ser en bona mida la recuperació del carrer, el que és gairebé el mateix que dir la recuperació de la Rambla, poc menys que inhabilitada per a les aparicions furtives de l'oposició, tret d'algunes excepcions, com les vagues del tramvia del 1951 i el 1957; la protesta contra l'afusellament de Julián Grimau, el 1962, o contra el procés de Burgos, el desembre de 1970; alguna mobilització estudiantil, com la de 1966, o la vaga de SEAT la tardor de 1971. No és estrany que les marxes en favor de l'amnistia de febrer de 1976 no s'oblidin del vell passeig, ni que la primera manifestació del Primer de Maig, aquell mateix any, fos convocada allà; ni que la del primer 11 de setembre a la capital catalana, el 1977, acabés també a la Rambla, on es produeixen greus incidents.

D'aleshores ençà la Rambla ha canviat. El desballestament del que havia estat el teixit de petites indústries i tallers dels seus voltants i el relleu de part del que fou el seu veïnatge popular per un altre de classe mitja o alta han d'associar-se a la tematització del passeig, és a dir la de la seva adaptació al que s'ha dit, s'ha escrit o s'ha mostrat d'ell. De fet, la Rambla és ja un indret pel que trobem són turistes que es troben amb d’altres turistes, tots plegats buscant la confirmació del que les guies turístiques els ha promès que veurien. La immensa majoria dels establiments comercials són d'hoteleria o de records, incloent-hi els antics quioscos de premsa. La proliferació d’estàtues humanes encara subratlla més la conversió de l'indret en plató per a fotògrafs i cameràmans amateurs. Fins i tot la presència d'immigrants és posa al servei d'un nou sabor local, una diversitat cultural entesa com una atracció més a promocionar. Els únics seguicis permesos són les cavalcades de la Mercè i diverses cercaviles patrocinades institucionalment i les celebracions esportives són tolerades amb resignació per unes autoritats que tendeixen a concebre-les com una qüestió d'ordre públic.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch