 |
| La foto és de Digby Fullam |
Postil·la per la classe d'Antropologia Religiosa del 22/3/2017
PROCÉS DE SECULARITZACIÓ I INVENCIÓ DEL SUBJECTE
Manuel Delgado
A aquesta classe vaig tornar a insistir en una cosa fonamental, com és que qualsevol aproximació a aquest àmbit en que solem encabir allò religiós en l'actualitat està marcat per la premissa segons la qual l''ambit natural d'allò que es considera espiritual sols pot ser l'experiència privada persona, és a dir que l'espiritual sols pot ser viscut espiritualment.
Aquest fonament no és cap fenomen natural, sinó que ha de ser considerat indissociable del procés de subjectivització, que és el mateix que dir de secularització. Per secularització entenem, en primer lloc, el procés que porta els individus a sostreure de la dominació de símbols i institucions sagrades, fent que la religió es replegui del vast territori fins llavors sota el seu control en les societats tradicionals -la vida de la comunitat en la seva totalitat- a aquest nou espai restringit que era la pròpia consciència personal, i ja no sota la forma de rituals externs sinó de la vivència emocional del sobrenatural. La secularització és, llavors, idèntica al procés de aquarterament del sagrat en el que Hegel anomenava l'ésser amb si mateix de l'individu, és a dir en el subjecte i la seva subjectivitat, que queden eximits de l'obediència fins llavors deguda als principis que la religió vehiculava en els seus ritus i mites. Permeteu-me insistir en aquest principi: secularització és, així doncs, subjectivització.
La subjectivització, la immanència dels sentiments íntims i la recerca d'una autenticitat personal són els factors discursius que cimenten els valors de l'individualisme, sistema jurídic-filosòfic propi de les societats modernitzades que col·loca a l'individu psicofísic com a fonament i fi de totes les lleis i relacions morals i polítiques. La premissa de la individualització és, des del Renaixement, la de que la persona ha de dirigir la seva conducta al marge dels pressupostos morals heretats de la tradició i l'obediència la comunitat a la qual pertany vigilaria. Perquè es donés aquest procés de subjectivització i individualització, del qual dimanarà la figura moderna del ciutadà, era indispensable que el sagrat, és a dir el determinant últim de l'existència humana- abandonés el que havia estat el seu caràcter factible i objectiu, ja que la seva realitat no podia resultar sinó d'una vivència purament íntima. És a partir d'aquí l'assumpte fonamental, el codi al que s'havia de traslladar tota experiència humana, serien els estats d'ànim personals.
La creença, tota convicció profunda, es desplega ara en un nou territori: el de la psicologia o ciència de la vida interior, aquella les necessitats i requeriments de la qual passaran a ser la nova competència de la pietat religiosa. La religió en el pla del que és públic es redueix a una pura retòrica o, com a molt, a un humanisme secular, mentre que només és reconeguda com a significativa i pertinent en la seva nova localització: la "experiència del cor". La dicotomia sagrat / profà passa a equivaler a la de privat / públic, o millor, íntim / públic.
La subjevitización és el requisit més innegociable de la politització. La supressió dels llocs i les conductes sacramentalitzadores, que feien incontestablement reals la comunitat, els seus límits i les seves lleis, era fonamental per a transitar del la vella congregació de les consciències a la moderna congregació de les emocions i les experiències, un vincle aquest últim que no vulnerava el principi cristià reformat, adoptat per la moral política secular, de l'autonomia de les consciències en la fe i la gràcia. L'individu quedava alliberat així de les cadenes que el ritual li imposava, quedant a la mercè de l'elecció del seu propi camí moral i a l'espera de merèixer aquesta llum interior amb que l'Esperit Sant il·lumina el cor dels elegits.
Marx va entendre molt bé aquest pas donat per la Reforma. A la seva "Crítica de la filosofia del dret de Hegel", escriu una cosa que he repetit diverses vegades a classe: "Luter [ ...] va vèncer a la servitud per la devoció, perquè la va substituir per la servitud en la convicció. Va trencar la fe en l'autoritat perquè va restablir l'autoritat de la fe [...]. Va alliberar l'home de la religiositat externa perquè va fer de la religiositat l'home interior [...]. Va emancipar de les cadenes al cos perquè carregar de cadenes el cor."
