dimecres, 1 de febrer de 2017

Evocació i promesa d'una vaga general

Aquesta era la foto de portada de La Vanguardia, el dia 15 de desembre de 1988
Des d'Omnium Cultural em demanen una evocació personal del que va ser per mi i com vaig viure la vaga general del 14 de desembre de 1988. Els he explicat això i m'he permés una afegit sobre la vaga general política com a instrument superior de tota lluita social.


EVOCACIÓ I PROMESA D'UNA VAGA GENERAL
Manuel Delgado

La raó directa de la vaga general de 24 hores convocada per CCOO i l'UGT el dimecres 14 de desembre, va ser l'entestament del govern de Felipe González d'aprovar fos com fos el seu Pla d'Ocupació Juvenil, de la mà del qual havia de fer acte de presència una nova subclasse social, el precariat, és a dir aquesta massa de joves amb feines mal pagades i inestables que avui coneixem el moment actual. Però eren més coses. Era l'expressió d'una manera específicament espanyola i "socialista" d'incorporar-se a la modernització neoliberal, que havia arrencat amb els Pactes de la Moncloa i que havia demostrat els seus estralls en les grans dinàmiques de reconversió industrial que va implicar el tancament de desenes de fàbriques, mines i drassanes, i l'acomiadament de milers de treballadors, amb conflictes tan durs com els que havien conegut o coneixerien Cartagena, Gijón, Bilbao, Reinosa, Sagunto o Cadis. 

Raons hi havia per provar l'instrument suprem de lluita obrera, de valor quasi mític, car representa l'expressió de la capacitat dels treballadors en lluita per aturar no sols el seu lloc de feina o una determinada ciutat o comarca, sinó la totalitat d'un país. S'havien convocat d'altres, la primera segurament la impulsada pels obrers tèxtils a Catalunya el 1855, però en aquesta els sindicats havien posat tot l'esforç per garantir l'èxit absolut, és a dir el col·lapse total a tots i cadascun dels indrets de l'Estat espanyol, el que ja quasi s'havia aconseguit amb l'aturada general de 1985, en la que no va participar la UGT. 

El 14 de desembre de 1988, a les 0 hores, TVE va enfosquir, els torns nocturns de les empreses van aturar la feina i els serveis públics van deixar de funcionar. A mesura que els pobles i ciutats despertaven era més obvi que la convocatòria era ja un èxit: semblava un dia de festa. O més que de festa, perquè no circulaven autobusos i els quioscos estaven tancats.

Cada militant sindical sabia que havia de fer aquell matí. Jo ja feia classe a la Universitat de Barcelona i sabia que hi hauria un piquet davant de la facultat, a Pedralbes, però vaig decidir sumar-me als meus antics companys de banca i fer un cop de mà als que havien assumit la tasca de garantir l'acompliment de la vaga a un lloc tan estratègic com el centre de Barcelona. Tenia raons sentimentals per triar aquell "front", però també pesava –siguem sincers– que el Passeig de Gràcia estava bastant més a prop de casa que la Zona Universitària, sobre tot considerant que s'havia d'anar a peu. 

Recordo que vaig trobar-me amb un estudiant i amic, en Félix Perales, que treballava a Banca Catalana. Va ser divertit, perquè durant una bona estona vam estar fent una mena de minipiquet a duo. Vam aconseguir que tanquessin un grapat de botigues sense fer absolutament res que no fos passejar-nos per davant. No sé que els haurien explicat als empleats sobre els piquets, però sols deixar-nos veure amb les enganxines de vaguistes i aturant-nos a mirar si treballaven o no, immediatament baixaven les persianes. Paraula que ni els vam adreçar la paraula i, per descomptat, res que semblés una amenaça o una coacció. 

Bueno, sí que va haver un incident, ara que penso. Va ser a El Mordisco, un bar que hi ha encara al carrer Rossellò, quasi fent cantonada amb passeig de Gràcia, costat Besòs. El cas és que vam esmorzar allà i en acabar els van convidar amablement a que tanquessin. Ara no me'n recordo si vam pagar o no. El cas és que, la propietària es va encarar amb nosaltres i vam tenir unes paraules. La cosa és que resulta que justament aquells dies estàvem celebrant un cicle de pel·lícules i conferències dedicades a la figura d'en Jacinto Esteva, el director de l'Escola de Barcelona que feia poc que havia mort. Jo n'era el director de l'esdeveniment. Doncs bé, el cas és que el dia 19 hi havia una mena de pica-pica de cloenda a la Torre de los Leones d'Esplugues. 


Arribo i estàvem tots els amics i familiars d'en Cinto: Pere Portabella, Joaquim Jordà, Jorge Herralde, Jose Maria Nunes, la seva filla, Dària, i la seva germana, Rosa María Esteva, casualment la propiètaria d'El Mordisco. Em va reconèixer de seguida. En fi.., us podeu imaginar. Ara me'n ric, però la siuació va ser bastant violenta. Em va fer l'efecte que estava francament enfadada i que la meva explicació política crec que no la va acabar de convèncer.

On si que vàrem explicar com cal de què anava la vaga va ser al Bulevard Rosa. Anaven de botiga en botiga fent-los partícips dels motius de la vaga i convidant-los gentilment a tancar. Me'n recordo que a l'endemà a El País en Joan Barril va referir-se a nosaltres dient que érem un piquet que actuava amb "modals d'Oxford" i remarcant que, tot i això, la clau del nostre èxit ragué probablement amb el piquet d'obrers de la Cross que ens seguia a uns metres amb un estil diguem-ne més "abrupte".


Va ser una experiència extraordinària. La classe obrera organitzada havia assolit un èxit indiscutible i ho havia fet sense pràcticament cap incident violent. Havíem demostrat de qui són, a l'hora de les veritats històriques, els carrers.

D'aquella jornada se'n deriven dues lliçons. Una és històrica i il·lustra el poder de les masses, és a dir de la fracció mobilitzada de la classe obrera i del poble. L'altra és tècnica i ens parla d'aquesta eina suprema de la mobilització social que és la vaga general política. I el tema ens interessa, perquè s'acosten moments d'una intensitat i d'una efervescència extraordinàries. Davant de certes agressions haurem de pensar quin són, com a poble, els nostres recursos d'última instància.

O, és que no ens en recordem el que va dir n'Oriol Junqueras a Brussel·les, el novembre de 2013, en una conferència sobre el dret a decidir al Parlament Europeu: "Si hem tret a dos milions de persones al carrer ... qui diu que no podríem aturar l'economia catalana durant una setmana?". Per afegir tot seguit: "Nosaltres també tenim els nostres instruments".



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch